La División Azul i la Barcelona grisa de la qual ningú no se’n vol recordar

A Seis años de invierno (Edicions B) hi ha coses que només les pots saber si te les explica algú que les ha viscut. Com el fet que a la División Azul, al costat del Voljov, a quaranta graus sota zero, quan havien d’orinar, els soldats es posaven un mitjó vell sense puntera al membre per evitar que se’ls congelés. O el de les artístiques creacions decoratives que els guripes, els divisionaris, feien amb el líquid groc gelat.

Fernando Garí (Barcelona, 1956), l’autor de la novel·la, somriu. “Això mateix, el meu pare va tenir un amic íntim que va estar a la División Azul, a l’artil...

A Seis años de invierno (Edicions B) hi ha coses que només les pots saber si te les explica algú que les ha viscut. Com el fet que a la División Azul, al costat del Voljov, a quaranta graus sota zero, quan havien d’orinar, els soldats es posaven un mitjó vell sense puntera al membre per evitar que se’ls congelés. O el de les artístiques creacions decoratives que els guripes, els divisionaris, feien amb el líquid groc gelat.

Fernando Garí (Barcelona, 1956), l’autor de la novel·la, somriu. “Això mateix, el meu pare va tenir un amic íntim que va estar a la División Azul, a l’artilleria, i a casa, quan no sabien què fer amb mi, em deixaven amb l’oncle Enrique, que és com li dèiem. Era policia, un home alegre i simpàtic. Hi ha un personatge a la novel·la que n’és un homenatge. Explicava històries del front rus que se m’han quedat”.

A la novel·la, que va del 1941 al 1947, amb alguns flaix backs, i es desenvolupa en el contingent espanyol enviat a lluitar a la URSS, braç a braç amb l’exèrcit alemany, i a la Barcelona de poc després de la Guerra Civil, apareixen també descrits, amb coneixement de primera mà, persones i episodis del que era la vida a la capital catalana d’aquell moment. Sorprenentment, la perspectiva que ha adoptat Garí, membre d’una coneguda família de la burgesia barcelonina, és la de les classes altes i els ambients acomodats, per la qual cosa el retrat social que apareix a la seva novel·la (la primera que escriu) és el d’una Barcelona de la qual sembla ara que ningú no se’n vol recordar. Res a veure, sens dubte, amb la ciutat de Colau.

El protagonista és Miguel Arquer, el jove fill d’un empresari torturat i assassinat d’un tret al clatell a la txeca del carrer de Sant Elies que l’odi als Rojos i la set de venjança impulsa a allistar-se (com molts d’altres) a la División Azul. La novel·la, que barreja gènere bèl·lic, fresc social, thriller, romanç, erotisme i espionatge (qui dona més!), s’obre amb el protagonista caminant cap a l’estació de França amb el sac militar a l’esquena, com un impossible Ismael amb el Cara al sol als llavis, mentre la multitud va convergint per acomiadar el contingent entre crits de “Visca Alemanya!” i “Rússia culpable!”. Miguel és un noi ingenu que no entén la contradicció de marxar de croada amb una edició de Sin novedad en el frente a la butxaca, i que al llarg de la novel·la experimentarà, entre aventures, perills, amors i insipideses, una profunda transformació.

D’entre el millor del llibre hi ha els bergants, el sergent Montilla, l’empresari Esteban Bonell, que s’ha posat del costat del bàndol vencedor de la guerra per prosperar, i el seu fill Jorge, falangista, i sobretot, curiosament, la mare del protagonista: Alicia, una madura, bellíssima i elegantíssima dona disposada a tot per progressar en el nou món i per a la qual el sexe és la seva arma principal. És un personatge poderós. “Molt, en realitat, potser el més potent de la novel·la. Els personatges perversos tenen més encant i personalitat, més giragonses. No era conscient del punt de dolenteria que m’estava sortint; va tenir vida pròpia”. Sembla que també aquí Garí disposi d’informació de primera mà. És un model de dona amb caràcter que s’ha estilat en la classe alta barcelonina. “No dic que hi hagi alguna cosa d’autobiogràfic però sí de personal; he pogut conèixer a algú semblat”.

Pel que fa al tractament del sexe a la novel·la, absolutament sense embuts, Garí diu que és un bon ganxo. “És posar mostassa a la salsitxa”, etziba, potser sense ser del tot conscient de la contundència de l’expressió.

Hi ha moltes altres referències que es poden rastrejar a la novel·la, gairebé un roman a clef en aquest aspecte. Hi ha noms de persones i famílies amb prou feines dissimulats: Tote del Moral, els Bertrand, els Baulell, Jimmy Arnau, els Ribot, els perfumistes Puiggrós.

Quant als altres bergants rics, “No es diferencien molt dels grans homes de negocis d’avui dia. No és que darrere de cada fortuna hi hagi un pecat, però sí hi ha certa manca d’escrúpols. Es pot guanyar diners però no una fortuna sent escrupolós.” I continua: “Els diners generen una fascinació perillosíssima. És curiós veure com la gent que en té es construeix un argument per vestir la legitimitat de la seva fortuna”.

De la burgesia barcelonina diu que va haver-hi un sector alt extremadament col·laboracionista amb el franquisme. “A la més catalanista li va costar de col·laborar, perquè no es veia identificada amb el seu projecte nacional, però calia sobreviure i es feien negocis fins i tot amb el diable si calia”.

Al llibre apareixen la Barcelona de les txeques i els assassinats de gent de casa bona. “Va haver-hi moltes persones que van ser perseguides. Al meu avi el van anar a buscar els de la FAI per donar-li el paseillo. Per sort no el van trobar i se’n va poder anar. En 48 hores era a Gènova. Mostro la Barcelona caïnita que es va carregar a molts dels seus ciutadans. Ara està de moda parlar de les revolucions populars, de l’autogestió de les fàbriques. Tot això està molt bé, però aquestes experiències socials es van fer a costa de vessar sang”.

Fernando Guerín reflexiona sobre el fet que el franquisme a Catalunya “de vegades es vol fer veure com una cosa que arriba d’un altre planeta i que es va introduir per la força de les armes, com si aquí no hi hagués hagut franquistes i molta gent que va aplaudir l’entrada de les tropes per la Diagonal”. Matisa, no obstant això, que a la seva novel·la no vol reivindicar cap bàndol ni cap ideologia, i, de fet, el protagonista experimenta un canvi ideològic radical. “Però sí que cal recordar que va haver-hi gent que durant la guerra es va haver d’amagar o marxar de Barcelona”.

De la ciutat que retrata, considera que “no se l’ha explicada prou bé”. Per mostrar-la, la qual cosa fa amb detalls molt exactes, s’ha documentat amb fotos i amb els NO-DO de l’època. “Volia una imatge molt diàfana de Barcelona sense caure en estereotips. Era una ciutat molt diferent de l’actual, és clar, amb aquesta grisor opressiva que neix no sols de la runa de la guerra sinó també de la tristesa de la misèria i la derrota. Una Barcelona dolguda, castigada”.

En la trama de Garí, un apassionat de les motos que va tenir en el seu moment la carismàtica Lobito, apareix una fàbrica de motocicletes que hi juga un paper fonamental. “N’hi va haver una indústria important, fins i tot abans de la guerra. Algunes de les coses que explico en realitat recorden la història de Bultaco, que és posterior. De fet m’agradaria que algú escrivís el drama de Bultaco, una història tristíssima”.