Baltimore i la frivolitat

L’esperança de vida d’un bebè negre nascut al suburbi de Baltimore no només és molt inferior que la d’un plançó blanc de zona privilegiada, sinó que s’acosta a xifres africanes. Això és un mal accés a la sanitat i a la higiene, més tard vénen les drogues i les armes (incloses les de la policia). Però és que la mare coratge que va anar a buscar el seu fill a la protesta de l’altre dia, una gesta que va donar la volta al món, és una dona soltera amb cinc fills. També és un indicador africà, de les terres pobres d’Àfrica. Torna a ser un indicador de manca de polítiques socials, de gent abocada al...

L’esperança de vida d’un bebè negre nascut al suburbi de Baltimore no només és molt inferior que la d’un plançó blanc de zona privilegiada, sinó que s’acosta a xifres africanes. Això és un mal accés a la sanitat i a la higiene, més tard vénen les drogues i les armes (incloses les de la policia). Però és que la mare coratge que va anar a buscar el seu fill a la protesta de l’altre dia, una gesta que va donar la volta al món, és una dona soltera amb cinc fills. També és un indicador africà, de les terres pobres d’Àfrica. Torna a ser un indicador de manca de polítiques socials, de gent abocada al fracàs perquè no existeixen els mínims suports polítics. És per això que no es pot parlar de suburbi o de banlieue quan parlem de Barcelona: podem parlar de “quart món”, com fa anys, però als barris hi ha escola, biblioteca, serveis socials, centre cívic, parròquia i desenes d’entitats que són també capital social. Hi ha molt d’esforç mirant d’evitar que el sistema, ara desaforat, trituri la gent. La renda no, però les polítiques públiques són equitatives.

Em deia fa poc una persona, molt implicada en la cosa pública: no podem engegar a rodar aquests anys de transformació urbana. Deia més: si una política ha funcionat, és la municipal. És cert que l’herència ara mateix sembla més un pes mort que una cosa amb vida pròpia que continua bategant. Els efectes de la política municipal són un tresor que cal preservar, perquè evita que els adolescents metropolitans siguin triturats com ho són els de Seton Hill, i cal fer-hi més, perquè hi ha encara massa fracassos. I perquè hi ha una crisi evident de model. La transformació que vindrà haurà d’incloure per força dos elements: la consciència de la crisi, amb les seves conseqüències i el seu futur incert, i la participació, perquè d’aquesta hem de sortir-nos-en tots alhora. Deixo de banda la transparència ja que la meva impressió és que, amb el que hi ha damunt la taula, la tenim garantida. Tothom voldrà fer bandera de l’honradesa.

Dit això, recordo que Pasqual Maragall ens deia, als qui en el seu temps escrivíem sobre Barcelona: “vosaltres no en sabeu res”, i aclaria, amb aquesta brutalitat tendra i fins i tot paternal que a vegades gastava, que calia pensar la ciutat com un tot i que això s’aprenia a l’Ajuntament. “No es poden tractar les coses per separat”, advertia. La ciutat és orgànica. Ho pensava mirant la repercussió que ha tingut una conferència de Xavier Antich –pensament fort, saviesa subtil–, molt crítica amb el model de Barcelona, però centrant-lo en la mixtificació turística. Ningú no negarà que no hi ha hagut fins ara gestió del turisme que no fos per incrementar-lo, però tampoc es pot negar que la reflexió no vagi a cent. Jo mateixa he participat en els dos últims mesos en tres fòrums de debat, els uns acadèmics, municipal el tercer, interessants i profunds. Però m’importa un altre punt.

Mai com en aquesta campanya municipal s’ha parlat tant de model de ciutat. La crisi obliga a replantejar-ho tot

Antich assenyalava la falsedat del nostre barri Gòtic, recomposat al segle XX. “Podrien haver-lo fet més cèntric”, va comentar un personatge sarcàstic en aquelles dates. No estem descobrint res, doncs, però el conjunt monumental es va modernitzar allà on hi havia l’arrel gòtica i no pel turisme, sinó per l’autoestima. Quan en els anys terribles del franquisme es va despullar la muralla romana, que estava recoberta de construccions, la gent anava a veure-la com qui comprova que el passat continua sent-hi, malgrat tot. El potencial simbòlic de les pedres és enorme. Ara mateix els turistes fotografien una casa gòtica del Born que és falsa. Una cosa similar es va fer amb el recinte de Pals que elogiava Josep Pla.

Una cosa molt diferent és la “turistificació” del Call, que va ser una iniciativa de Caty Carreras, regidora que val més oblidar, que volia posar Barcelona dins del circuit jueu. Ara bé, després d’ella i de Carles Martí, quan Itziar González va arribar al districte, Ciutat Vella era un polvorí. L’alegria de la bombolla va convertir la gestió en mera frivolitat, però això la ciutat no ho aguanta. Deia també Xavier Antich que aquesta operació de cartró pedra, aquest vendre una ciutat que mai va existir, serveix per tapar una Barcelona obrera. ¿De debò? Tinc la impressió que, si es vol endolcit, sense conflicte, el patrimoni industrial i la memòria obrera mai no han estat tractats millor que en els últims anys, després de la taula rasa olímpica, que apuntava cap a coses més de moda i amb més glamur. Mirem sinó les barraques transformades en memorials d’homenatge: de reconeixement.

Mai com en aquesta campanya municipal s’ha parlat tant de model de ciutat. La crisi obliga a replantejar-ho tot. Però la ciutat no és només una forma de fer –transparència, participació– o un problema real com és el de la mala gestió del turisme. La ciutat, com volia Pasqual Maragall, és sistema, és conjunt. Potser tan sols l’experiència municipal dóna una visió holística, que no vol dir que els altres no tinguin res a fer-hi. Ans al contrari: els qui s’hi incorporen porten nous temes, nous accents, correccions de rumb que són benvinguts. Per això hi són les eleccions. I estaria bé que el debat tingués tanta alçada com profunditat. No ens posem frívols amb la crítica, ara que rebutgem la frivolitat com a forma de gestió.