La Vicenta crema al purgatori

Ampolles de cava que s’obren per celebrar vendes, cares conegudes d’empresaris i famílies distingides de la ciutat, galeristes exhibint la seva personalitat i sobretot peces d’art màgiques, que apareixen i desapareixen, amb una història enigmàtica al darrere. Tres anys absent, torna a celebrar-se a Barcelona la Fira d’Art Modern i Antic. Fins diumenge es pot visitar a les Drassanes, per 10 euros, el millor del catàleg de trenta galeristes i antiquaris de renom. Per uns 2.000 euros podreu comprar ídols de pedra de 5.000 anys d’antiguitat o làmines d’a...

Ampolles de cava que s’obren per celebrar vendes, cares conegudes d’empresaris i famílies distingides de la ciutat, galeristes exhibint la seva personalitat i sobretot peces d’art màgiques, que apareixen i desapareixen, amb una història enigmàtica al darrere. Tres anys absent, torna a celebrar-se a Barcelona la Fira d’Art Modern i Antic. Fins diumenge es pot visitar a les Drassanes, per 10 euros, el millor del catàleg de trenta galeristes i antiquaris de renom. Per uns 2.000 euros podreu comprar ídols de pedra de 5.000 anys d’antiguitat o làmines d’art zen japonès. Si teniu més calaix o alguna deixa de l’avi, l’oferta encara és més llaminera.

Debat amb Sant Francesc

A l’expositor de Serraplanas, antiquaris de Peralada, provoco un debat entre els seus responsables: aquesta talla, és un crist en flames? És un superheroi de fusta? L'un assegura que és un querubí, l’altra que és l’aparició d’un sant; finalment un expert sentencia: és la visió del crist alat de Sant Francesc, quan va rebre els estigmes al mont Verna. Passem al següent debat: la datació. Jo calculo que és una peça barroca, del segle XVIII. Enric Serra Planas, el propietari, és partidari de la meva avaluació tot i que una senyora em demana que escrigui que és del XVII, que no ve d’un segle.

A Serraplanas exposen una font gegant de marbre blanc de Carrara que costa 35.000 euros, i la meva peça favorita de la fira, una inscripció funerària de ceràmica valenciana on hi ha escrit: “A la memòria de Vicenta Gil i Rubio. RIP”. El que més m’atrau és la il·lustració de la llosa: la senyora Vicenta cremant al purgatori acompanyada d’un barbut. Una llum que ve del cel la il·lumina, cosa que ens fa pensar que, si bé Vicenta va pecar, encara hi ha esperances que avui descansi al Paradís.

Mosaic d’un antiheroi

Al costat de Serraplanas, l’antiquari Aldaba, d’Olesa de Montserrat, ofereix dos retaules i una pila baptismal del segle XV, peces meravelloses que costa imaginar que puguin acabar al rebedor d’una casa d’estiueig de Menorca. Encara més sorprenent, parada obligatòria de FAMA, és el que venen a l’empresa especialitzada en arqueologia J. Bagot. Dóna la benvinguda un mosaic romà de 2 metres x 2 metres, del segle II dC, que representa l’escena de la mitologia grega de Pèlops coneixent la seva enamorada, Hipodàmia. Pèlops és un personatge modern, perquè és el protagonista del conte i també un antiheroi: el seu pare l’esquartera, els déus el ressusciten i per guanyar-se el dret a fornicar amb Hipodàmia ha de vèncer el seu sogre, Enomau, en una cursa de carros. I com el guanya? Pagant a Mirtil perquè sabotegi el carro d’Enomau, que mor en l’accident, i Pèlops no només no paga a Mirtil el que li deu sinó que l’ofega al mar. Si tingués els diners no dubtaria a penjar aquest mosaic al meu dormitori.

Samurais i Raphael

J. Bagot mostra peces egípcies que fan caure d'esquena, com una estàtua de fusta perfectament conservada (9.000 euros) o un bust de dona grega del segle IV aC (6.800 euros). Un dels empleats de J. Bagot t’observa mentre per telèfon felicita algú pels èxits d’una excavació. Els galeristes són interessants d’analitzar. A Loval Antiguedades, l’encarregat mastega un puro mentre escolta música de Raphael. Al seu aparador exhibeix dues armadures de samurais, una del segle XVII de l’escola Myochin i una segona del segle XVIII de l’escola Kago.

Per a art modern és imprescindible saludar Jordi Pascual, un relacions públiques excel·lent que insisteix a sortir a la crònica. El catàleg de Pascual inclou peces de Barceló, Tàpies o Saura. Pascual té un Tàpies sinistre, del 1954, d’un vermell roent que incita al malson. I sobretot hi ha un músic francès d’Antoni Clavé que és la síntesi dels seus ninots màgics, a punt de trencar-se.

La burgesia més conservadora hi trobarà multitud de dibuixos de Miró, els olis romàntics d’Urgell, tan avorrits com les convencions de la nostra classe alta, però també creacions poc conegudes d’Opisso i el paisatge d’un port industrial de Torres-Garcia a la Galeria Riera que m’acomiada, com si m’empenyés cap a la sortida, cap al món real.