Dones que busquen marit

Des de la trinxera del parc infantil ningú no diria que la parella heterosexual està en crisi. Fins fa poc veia aquest món des de l’altra banda del carrer: jo vivia en una ciutat de solters neuròtics i creatius sense fills, i aquest reducte de vida endreçada em semblava un escenari irreal. Els pares i mares espectrals que rodaven entre el gronxador i el tobogan i el sorral eren gent implausible, figurants posats per l’ajuntament. La realitat era la intempèrie en què es trobava la gent del meu entorn, i el relat extremament pessimista que proliferava a les xarxes.

Whitney Wolfe Herd, fundadora de l’aplicació de cites Bumble, especulava fa un parell de setmanes sobre el paper que tindrà la intel·ligència artificial en la cerca de l’amor. Wolfe descriu un futur proper en què els usuaris de l’aplicació disposaran d’un “conserge de cites”: una mena d’assistent virtual que seleccionarà els perfils romànticament compatibles segons criteris objectivables. Fins i tot es reunirà amb els conserges d’altres usuaris per aplanar el terreny. Davant d’aquest panorama sinistre, un usuari de X comentava que “arribat aquest punt, estar feliçment casat es deu sentir com haver tingut el matí lliure a les Torres Bessones l’11 de setembre”. Quaranta-cinc anys després que Montserrat Roig escrigués que “el matrimoni és el principi de la mort per a la dona”, la parella monògama torna a semblar l’opció menys sòrdida a llarg termini.

Les paraules de Wolfe es van fer virals quan algú va compartir un tall de l’entrevista. Han arribat a la meva pantalla al mateix temps que es popularitza un nou tipus de vídeo: dones de vint i llargs o trenta pocs ploren davant la càmera i es lamenten de la seva incapacitat per trobar company. Asseguren que ho han provat tot —aplicacions de cites, teràpia, exercici físic, meditació, pensar en qualsevol altra cosa per tal que aparegui “inesperadament” el príncep blau—, però no hi ha manera de deixar enrere l’aïllament romàntic. Només volen un home amb qui compartir la vida i passar les tardes al parc. Sota els vídeos sol haver-hi una allau de crítiques acusant-les de tenir el llistó massa alt i d’explotar el melodrama com a esquer per augmentar les interaccions a TikTok. Al contrari que els incels, elles podrien conformar-se amb el primer individu que els rigués les gràcies.

Cal agafar amb pinces aquestes tendències digitals, sempre deformades pel biaix de confirmació i els camins tètrics de l’algoritme: la gent amb vides romàntiques satisfactòries no es grava sanglotant al cotxe. Però el de la insatisfacció femenina ha cridat l’atenció de prou gent com perquè es comenci a titllar d’“epidèmia”. Una professora fins i tot compartia el currículum del seu seminari sobre, literalment, “l’epidèmia de la insatisfacció femenina en les relacions romàntiques heterosexuals” (incloia Eva Ilouz, Simone de Beauvoir i Alice Walker). Si no passés cada tarda al parc, entre mares joves que expliquen el cap de setmana a Torredembarra amb en Josep Maria i les criatures, estaria convençuda que una fractura insondable divideix els sexes.