La broma infinita d’Oriol Pla

Baixo per un carrer de Sarrià i Oriol Pla m’espera fet un manyoc d’extremitats damunt d’una cadira. És un d’aquells bancs individuals moderns que semblen més una peça d’attrezzo que mobiliari funcional, i encara que l’asfalt no és una tarima i el sol no és un focus, no puc evitar pensar que, si volgués, podria començar una funció allà mateix. Hi ha un extra d’intencionalitat en els gestos de Pla que fa que el seu cos sempre estigui comunicant. No surt de cap amanerament en les formes ni de cap sobreactuació: és com ser davant d’una presa plena a vessar d’energia expressiva que en qualsevol moment pot obrir les comportes. Em reconeix, penja el telèfon i em mira amb aquella cara que té de mim sexi acabat de desmaquillar, una cara que fins i tot quan està en repòs sembla que vingui de fer una emoció molt gran. M’explica que parlava amb sa germana de la família, de l’ofici i de la vida, empassa una mica de mocs i s’eixuga les llàgrimes amb els dits.

Entrem al bar de tota la vida i demana un tros de truita, un cafè i un Vichy; el cambrer li fa tanta conya que li confesso que soc periodista fent un perfil, i l’home s’asseu, envolta Pla amb el braç, i em declara, fent comèdia, que “l’Oriol és MOLT bona persona”. És una reacció que observaré més vegades: quan es troba Oriol Pla, la gent es posa juganera. En sentir-se el centre d’atenció, m’explica que de petit li feia molta ràbia que li diguessin xuleta, perquè per a ell les ganes d’agafar espai eren el més natural del món. Com és sabut, Pla va néixer entre funcions, fent teatre de carrer des dels sis anys.

Aquesta possibilitat tan transversal de complaure ha portat l’actor Oriol Pla a una certa crisi

Fill de Quimet Pla, un dels fundadors de Comediants, i Núria Solina, una de les fundadores del Circ Cric, un dels records infantils que més reté és “la primera nit que vaig dormir en silenci”. Casa era la fressa de la furgoneta, dormir en un camerino, els membres de la companyia xerrant i rient amb els pares després de les representacions. Diana Pla Solina, germana gran i també artista de teatre, m’explica que criar-se en aquest moviment constant “dona molta consciència que l’important no ets tu, que el teatre no és demostrar res, sinó irrompre en l’espai públic”. La Diana defineix el seu germà com un “viatjàs”; i m’adono que, en algun moment o altre, tots els membres de la famíla Pla Solina amb què he parlat utilitzen “viatge” com l’elogi més gran que es pot fer d’alguna cosa.

Oriol Pla ha fet viatges molt diferents, i ara que en recull els fruits sent un neguit. En el moment de publicar aquestes línies, podem veure Pla en una sèrie que s’acaba d’estrenar a Disney+, en una pel·lícula als cinemes i fent un solo al Teatre Nacional de Catalunya; tanta teca que ens podríem empatxar. La gràcia és que, mirant-les totes tres, no en podem extreure una figura unitària. A Yo, adicto, de Javier Giner, Pla interpreta un cap de premsa farandulero que entra voluntàriament en un centre de desintoxicació; una sèrie que es vol comercial i sofisticada alhora, amb un d’aquells papers plens d’extrems emocionals ideals perquè un actor guanyi molts premis. A Salve Maria, de Mar Coll, Pla fa d’home modern a mig treballar, que s’estima la parella però no és capaç de processar que una mare senti rebuig pel seu fill. Gola, escrita per Pau Matas i el mateix Pla, és una peça metatea­tral que barreja els llenguatges de la performance, la veu, el clown, la dansa, l’acrobàcia, i més. Oriol Pla es troba en un punt en què podria ser el pròxim guapo de les pel·lícules de crispetes, una icona del cinema d’autor o un creador alternatiu més aplaudit a París que a casa seva. Però podria ser tots tres? Ivan Morales, que va dirigir-lo ben al començament i el coneix bé, em diu que “la gran virtut i alhora el gran problema d’Oriol Pla és que podria fer de tot. Tothom el vol i ell sap que pot fer-ho tot bé”.

Naturalment, aquesta possibilitat tan transversal de complaure ha portat Pla a una certa crisi, que coincideix fatídicament amb el moment de complir trenta anys i que la inèrcia faci figa. Que aquesta forma d’embussar-se és molt dels nostres temps es veu parlant amb els seus pares. Després de passejar per Sarrià, Pla m’ha dut a Olesa de Montserrat, el poble del Quimet i la Núria. Mentre l’Oriol busca llibres que s’endurà a un retir intensiu per preparar Gola, pare i mare treuen el tabac d’embolicar i m’expliquen batalletes. La família irradia un equilibri de benestar i autoconsciència que el prejudici diria que haurien d’anar a la contra. D’una banda, pare i mare fan allò tan català de treure ferro a tots els èxits perquè el fill toqui de peus a terra, una distància àcida que curtcircuita immediatament les ínfules i cursileries. De l’altra, s’emocionen i riuen fort amb qualsevol tonteria. Fent les fotografies de família, l’Oriol li diu al pare que té una brutícia al nas, ell se la toca cridant exageradament, el fill respon amb una ganyota encara més histriònica, i del no-res ha sortit un número de trenta segons digne de Tricicle. I així tota l’estona. Quan el fill marxa a fer els retrats individuals, en Quimet em diu content i serè que és obvi que l’Oriol l’ha superat en tot. També és obvi que s’estimen molt i que el teatre els ajuda a negociar tots els aspectes la vida, que han trobat en els recursos de la comèdia una manera per poder dir millor les veritats.

Tota aquesta alegria i aquest viure en teatre permanent (a la bústia de casa s’hi llegeixen els quatre noms i “Teatre tot terreny”) depenien d’unes circumstàncies generacionals que estan arribant al seu final. En Quimet i la Núria m’expliquen que han hagut de treballar sense parar per guanyar-se la vida, “sempe sense ni un duro”, i m’ho resumeixen dient que “com a matrimoni, no hem tingut mai temps de tenir una crisi”. Veig vídeos dels fills quan eren petits, criats en el Sarrià llibertari, fent el pallasso a les festes del barri disfressats al costat de Tortell Poltrona i mil noms més d’artistes que no puc retenir. Per als Pla Solina, el teatre va ser una eina de protesta social sota el franquisme i una explosió eufòrica de “porros, àcid i Beatles” després de la mort del dictador. A Travy, una obra de teatre escrita per Pau Matas i Oriol Pla i en què l’Oriol dirigia per primer cop els quatre membres de la família en un text que és un homenatge a la mateixa família, el personatge-persona de la mare diu: “Vam fer explotar aquest país quan encara estava enclaustrat amb l’església, amb la puta dictadura, i vam rebentar-lo. Ens hem posat les xanques, els barrets, les màscares, els monocicles, i la jeta per bandera”. Mentre ho explica, la Núria va construint un taüt al voltant del personatge-persona del Quimet, que s’està morint.

“El nostre problema va ser la censura, el d’aquesta generació és l’autocensura”, sentencia en Quimet. La gràcia de la idea és que podria parlar d’actors, o de tots nosaltres. La mediatització del món ha fet que el teatre entès com un ofici humil de servei públic, interpretat per actors que desapareixen rere les màscares, s’hagi desplaçat cap a carreres estandarditzades en què els artistes s’especialitzen en perfils molt concrets i reconeixibles perquè la indústria els utilitzi millor. Ha estat la mateixa media­tització que ens ha convertit a tots plegats en actors amb un perfil públic que hem de comissariar constantment a les xarxes socials, travessats d’hiperconsciència sobre la imatge que projectem i com ens miren els altres. Es difon la sensació angoixosa d’estar passant per un càsting permanent. I ja molt abans d’internet, a The Presentation of Self in Everyday Life, el sociòleg Erving Goffman argumentava que la identitat de les persones es construeix a partir dels papers que representem i que les interaccions humanes s’entenen millor en clau dramatúrgica. Jugant amb la línia cèlebre de Shakespea­re, Goffman diu que “tot el món no és un escenari, esclar, però les maneres crucials en què no ho és són molt difícils d’especificar”. La paradoxa és que, a mesura que hem anat prenent consciència de ser tothora actors, ens hem allunyat de la idea originària del teatre, que és justament la possibilitat de deixar de ser nosaltres mateixos i jugar amb altres realitats.

Amb un peu a cada banda, Oriol Pla potser sigui la persona més ben posicionada del món per entendre aquesta contradicció contemporània. I la seva manera de confrontar-la és, no cal dir-ho, exorcitzar els excessos del teatre amb més teatre. Gràcies al cultiu espontani de totes les eines de la professió i a un camí excèntric i autodidacte, Pla ha pogut mantenir la sobirania de l’actor impossible d’encasellar, un tresor artístic cada dia més cobejat. El noiet que Pla va interpetar a l’anunci d’Estrella Damm dirigit per Dani de la Torre no té res a veure amb la barreja de dansa, circ contemporani i música que li demanen les funcions avantguardistes de la companyia Baró d’Evel. Però, amb l’èxit, el món està començant a demanar a Pla que delimiti una identitat. El perill es veu perfectament en la línia que va de Creatura a Salve Maria: en mans de dues directores de primera, Elena Martín i Mar Coll, Pla ha repetit un cert rol d’home, que de seguida ha activat la conversa fatigosa sobre noves masculinitats dins del sector, el desfici de l’aparell de màrqueting per trobar el punt mitjà perfecte entre David Verdaguer i Carlos Cuevas. Amb Yo, adicto Pla demostra un desig claríssim d’escapar-se d’aquest embut, i alhora traeix les ganes de fer coses grans; no queda clar que es pugui quadrar el cercle.

Duu les facultats expressives al límit per trencar les convencions i induir un sentit de possibilitat

Gola representa la ritualització tea­tral d’aquest problema vital que travessa Pla. L’obra continua en solitari el camí obert per Travy, amb l’afegitó que és la primera vegada que el creador no ha compartit, deliberadament, res del procés amb els seus pares. Com un xaman en trànsit posseït per tots els esperits de la teatralitat al mateix temps, en aquest espectacle Pla duu les seves facultats expressives al límit per trencar les convencions i induir un sentit de possibilitat, el poder de l’artifici i l’exageració dels rituals per crear una comunitat no en allò en què ja ens reconeixem, sinó en allò que podríem canviar si ens alliberéssim junts.

Un dels llibres que es va endur Pla per preparar-se és L’art de la comèdia, de l’actor i dramaturg italià Eduardo de Filippo, un clàssic del teatre que narra la història d’un actor i la seva família, del mateix ofici, arruïnats a causa d’un incendi. L’home demana ajuda al prefecte del poble, que l’hi nega al·ludint que hi ha coses més importants i urgents que les arts. Fins que, en un gir metateatral, el buròcrata es troba una desfilada de ciutadans que van al seu despatx amb tota mena de problemes que, per culpa de la trobada amb l’actor, ja no sap si són persones de debò o comediants disfressats. Sense poder distingir entre realitat i ficció, el polític es confronta al fet que l’única manera que tenim d’accedir al dolor dels altres i fer alguna cosa al respecte és mirar-los i obrir-nos-hi de la mateixa manera que mirem i ens obrim a una obra de teatre.

Creu Oriol Pla que el teatre ens pot ajudar a viure millor? M’imagino els pares el dia de l’estrena, jutjant si la dicció és prou bona, si els acudits fan gràcia, si les acrobàcies són prou netes, si hi ha massa missatge o massa poesia; traient ferro per fora i emocionant-se per dins. A mi em van dir que creuen que “l’Oriol encara és jove per col·locar-lo en un lloc de la cultura catalana, haurà de fer molta carrera i encara està tot molt obert”. Hi penso durant un passi privat de Gola, mirant aquells ulls petits que llampeguen juganers, insegurs i àvids com qui es preocupa de debò per trobar una resposta. La manera que té Pla de serpentejar amb el cos sembla una tècnica prou eficaç per girar contra nosaltres el desig de certeses amb què el bombardegem. Fa pensar que les vides concretes potser sí que comencen i s’acaben, però que la broma és infinita.