‘Glengarry Glen Ross’: Diners, testosterona i capitalisme

Àlex Rigola recupera l’obra de David Mamet, un muntatge que dibuixa amb precisió quirúrgica la competitivitat i l’engany del sistema econòmic

Una escena de l'obra 'Glengarry Glen Ross'

Àlex Rigola va inaugurar l’any passat la coqueta sala Heartbreak Hotel amb l’objectiu de convertir-la en el temple de l’actor i la paraula. Sense espai per a escenografies aparatoses (ni de cap altre tipus), la proximitat entre l’escena i l’espectador és absoluta i els intèrprets poden parlar a un volum normal. La sala amb la millor acústica de Barcelona l’hauria de visitar més d’un arquitecte. Ara Rigola ha tornat a David Mamet, i a una obra que coneix molt bé: Glengarry Glen Ross. Fa 21 anys en va estrenar un muntatge molt recordat al Teatre Lliure: gran repartiment, escenografia d’impacte (peixera giratòria de vidre), música en directe. Ara ens en presenta una adaptació, molt destil·lada, per a cinc intèrprets i espai buit. Dos tamborets i el títol de l’espectacle escrit amb guix a terra són l’única escenografia. No cal res més.

David Mamet va guanyar el Premi Pulitzer el 1984 amb aquest text, que és adaptat per Rigola a un present globalitzat (es parla de diners, però no hi ha dòlars ni euros). Som davant d’un retrat del capitalisme dibuixat amb una precisió quirúrgica: competitivitat, engany i traïció són el pa nostre de cada dia. Un concurs entre treballadors d’una agència immobiliària fa sortir el pitjor de cadascun, i la complicitat s’esvaeix davant de l’amenaça de l’acomiadament. És un encert absolut convertir en dones dos personatges d’aquesta obra tan masculina: Miranda Gas i Sandra Monclús estan magnífiques, i la seva simple presència esdevé un reflex i una crítica de la testosterona de l’ambient. Hi ha massa ous, cigales i collons en aquesta oficina. Nota del crític: volem veure Sandra Monclús més sovint als nostres escenaris. El seu “Menja’m el rabo” és antològic.

Hi ha actors que han nascut per interpretar alguns personatges, i a Glengarry Glen Ross això passa amb Pep Ambròs. La seva presència corporal és forta i vampírica, exerceix una gran violència verbal (a estones recorda Tom Cruise a Magnolia), però al mateix temps ens mostra que està trencat per dins. La precarietat laboral ens afecta a tots igual. Francesc Garrido s’ho passa bomba (i es nota) en aquest muntatge de teatre de cambra: el Heartbreak Hotel ens permet gaudir de cadascun dels seus gestos i inflexions de veu, i a Garrido només li calen una gorra i unes ulleres de sol per fer la màgia. Andrés Herrera (visca el Sankt Pauli!), amb un paper més petit, és la baula més feble en aquest tanc ple de taurons, i la seva escena amb Sandra Monclús és del bo i millor de l’espectacle. Aquests homes adults es continuen comportant com adolescents a l’institut: es diuen pel cognom (“Gas!”) i mostren la mateixa empatia que una hiena davant dels seus companys moribunds. Masclistes, racistes i homòfobs, per descomptat: als vuitanta es deien “col·lega”, ara es diuen “bro”.

Celebrem enormement que Àlex Rigola hagi eixamplat una mica les costures del seu famós “decàleg” interpretatiu i dramatúrgic, que continuem esperant que publiqui algun dia. Ja ho sabeu, que els actors duguin la seva roba, es diguin pel seu nom real i tot això. Les normes hi són per trencar-les, i a aquest repartiment d’excel·lents actors se’ls ha de deixar jugar amb una total llibertat. Glengarry Glen Ross continua funcionant perquè el nostre món s’assembla cada dia més als Estats Units dels anys vuitanta: ara tenim mòbils, però és la mateixa merda amb decorats diferents.

Sobre la firma

Más información

Arxivat A