Rosalía, una passió pop

Des dels seus inicis com una secta minoritària a la remota província de Judea, fins a la seva institució com a religió oficial de l’Imperi romà el 380 dC, el cristianisme va passar de ser una doctrina clandestina de base fortament popular —en la qual al principi no es feia distinció entre clero i feligresos— a un culte d’una alta sofisticació dogmàtica, fins al punt que només els sacerdots iniciats podien endinsar-se i predicar els misteris del nou cànon bíblic. En qüestió d’un segle, a través de l’escriptura dels quatre evangelis i d’obres com les Epístoles de sant Pau o els Fets dels Apòstols, es va erigir un laberint teòric que va allunyar el cristianisme primitiu del poble i el va anar convertint, cada vegada més, en una creença erudita i abstrusa. El dogma principal del credo cristià, el famós “Déu és u i tri”, es pot considerar un bon exemple d’aquest distanciament intel·lectual. A part de donar lloc a alguns dels acudits més críptics de la història, l’enigma de la Santíssima Trinitat va suposar un trencaclosques per a ments tan brillants com la de sant Agustí, que va arribar a afirmar que “en cap altra qüestió el perill d’errar és tan gran, o tan difícil el progrés, o tan apreciable el fruit d’un estudi curós”. L’evangeli de Joan és una altra mostra del grau de perfeccionament especulatiu que, en l’ascens de l’underground al mainstream, va assolir el primer cristianisme. Però, més que en la seva literatura culta, on realment es va percebre la distància entre els fidels lletrats i la plebs va ser en la implantació d’una complexa jerarquia eclesiàstica que a principis del segle IV ja funcionava a ple rendiment.

D’alguna manera, la sang de Crist es va convertir en tinta i burocràcia. Papirs i manuscrits van esdevenir el cos del cristianisme, l’espai on es desenvolupava una Passió llibresca només accessible a les elits intel·lectuals que, a través dels seus panegírics, volien implantar-la a les capes més baixes de la població. La realitat, però, és que si el cristianisme hagués depès exclusivament de la tasca de teòlegs i exegetes, probablement hauria fracassat i avui no seria més que una altra de les sectes extravagants que van prosperar a finals de l’Imperi. Va ser sobretot a través de la sang dels seus màrtirs que el mysterium tremendum de la Passió va continuar viu i es va estendre per tota la conca del Mediterrani.

L’adoració de relíquies va servir per dibuixar un mapa de la consciència santa arreu d’Europa

La veneració dels sants s’ha vist sempre com la part més folklòrica del cristianisme, especialment des de la Il·lustració. Totes aquelles històries d’homes i dones posseïts per la divinitat, capaços d’experimentar dolors inhumans en nom de la fe, es poden considerar l’autèntic substrat pop de la tradició cristiana. La seva qualitat d’herois locals, de mites propers en el temps i l’espai, convertia les vides dels sants en relats exemplars i emocionants. A diferència de Jesús —l’Encarnació mateixa de Déu—, els sants eren homes normals i corrents que, a través del seu sacrifici, havien estat il·luminats per la gràcia celestial. Amb el pas dels segles, les seves vides es van anar recollint en santorals que, com col·leccions de cromos, oferien un repertori de tortures i calvaris que entendrien els cors dels creients i els omplien de compassió i pietat.

David Hume, a Història natural de la religió, un assaget lleuger i perfectament anglès que l’Encyclopedia of Philosophy va descriure com “un entretingut exercici d’antropologia de saló”, va establir una diferència clara entre el teisme —propi de les classes altes i doctes— i la “religió vulgar”, més pròxima al politeisme. Des del punt de vista de Hume, el culte als sants formava part d’aquesta segona categoria, dominada per la superstició i una llarga tradició de llegendes paganes que s’havien anat transmetent en la foscúria de la intimitat domèstica. Un dels assots de la Reforma protestant, Joan Calví, també va dedicar crítiques furibundes a la veneració dels sants, en particular de les relíquies, rere les quals veia una mostra innegable d’idolatria pagana. “L’afany de posseir relíquies”, es queixava Calví, “ha fet que el poble cristià esdevingui tan idòlatra com ho foren els pagans, perquè s’agenollen davant de les relíquies com si ho fessin davant de Déu”. “Així doncs”, seguia el luterà enrabiat, “[el poble] no ha dubtat a acollir amb gran devoció qualsevol os de burro o de gos que el primer estafador faci passar per os de màrtir”. I ho reblava amb una nota d’humor típicament protestant: “Com que han confiat a sant Sebastià la tasca de curar la pesta, ha estat molt requerit i tothom presumeix de tenir-ne un tall. Aquesta premissa ha fet que es multipliqui en quatre cossos sencers”.

La innocència radical de Hildegarda von Bingen o de Teresa d’Àvila ha estat font d’inspiració de ‘Lux’

Un dels puntals de l’expansió del cristianisme va ser l’adoració de relíquies, que va servir per dibuixar un mapa precís i detallat de la consciència santa arreu d’Europa. Contràriament a l’ideari calvinista, els primers sacerdots cristians van aprofitar l’extensa xarxa de llocs sagrats del continent per ressignificar-los amb les històries dels màrtirs. Al Liber Vitae Patrum, l’hagiò­graf Gregori de Tours explica com, al segle V, el bisbe de Jàvols, a Occitània, en descobrir que els habitants de l’indret celebraven una festa de tres dies en un estany de la zona, els va etzibar: “Nulla est religio in stagno”. Adorar fonts, llacs i muntanyes era un signe inequívoc de paganisme. Per contrarestar aquella forma de religió vulgar, el bisbe va manar construir un edifici de pedra en un turó proper, i hi va dipositar les relíquies de sant Hilari. El pelegrinatge a l’estany es va mantenir, però aquesta vegada sota la protecció d’un màrtir cristià. Com apunta Peter Brown en una obra seminal sobre la qüestió, El culte als sants, la veneració dels màrtirs va suposar, per damunt de tot, una humanització del món natural. De sobte, en els darrers anys de l’antiguitat, la figura del sant va irrompre com una baula miraculosa que unia l’assemblea inaccessible dels àngels amb el sofriment mundà. Aquest nexe entre el cel i la terra era hereu directe de les divinitats paganes, múltiples i locals, que ara adoptaven un rostre humà.

Aquesta anècdota de Gregori de Tours em fa pensar en una altra història d’una de les santes més conegudes de la cristiandat. Joana d’Arc fou una santa amb tots els atributs del poble. Era una noia de classe humil, filla de camperols i analfabeta. El fet que les actes del seu procés s’hagin conservat tan bé —a penes quatre anys després del judici n’hi havia cinc còpies en llatí— ens ha permès conèixer amb força precisió alguns aspectes de la seva vida privada. En un moment del litigi, la rebel fa referència a un costum d’infància que compartia amb les seves amigues. Joana d’Arc, diu, solia jugar al voltant d’un faig que hi havia als afores de Domremy, el poble on va créixer. Segons ha quedat registrat als documents de l’època, els veïns anomenaven aquell faig “l’Arbre de les Senyores” o “l’Arbre de les Fades”. Al judici, Joana afirma que ella mai va veure fades al voltant de l’arbre, però que va participar en algunes de les celebracions que s’hi feien a prop. Arthur Evans, a Bruixeria i contracultura gai, explica que els faigs i els roures eren arbres sagrats a l’Europa precristiana, i que molt sovint acollien aquelarres i tota mena de rituals pagans, on el transvestisme i el llibertinatge sexual eren una pràctica habitual. L’ús del terme anglès faggot (“marieta”), argumenta Evans, revela una “connexió íntima” entre la bruixeria, l’homosexualitat i els boscos de faigs. Curiosament, va ser a prop del vell fagus de Domremy on Joana d’Arc va sentir per primera vegada les veus celestials que guiarien la seva croada mística. La idea que, en realitat, Joana va confondre la veu cristal·lina dels àngels amb els xiuxiuejos lèsbics de les deïtats del bosc em sembla summament atractiva.

En qualsevol cas, quan un llegeix les actes del procés de la Pucelle, el xoc entre els dos nivells de religió —l’erudit i el vulgar— es fa clarament palès: els excursos teològics dels jutges, implacables i cerebrals, topen de ple amb les paraules ingènues i lluminoses de la santa. O, més que topar, s’hi estavellen, queden fets miques, anorreats per la força d’una passió espiritual que els magistrats són incapaços de concebre. Dreyer, en el seu film sobre Joana d’Arc, a través d’un treball ascètic i minuciós amb el primer pla i les feso­mies dels personatges, va saber representar de manera magistral aquesta pugna entre les dues formes de religió. Com oblidar la mirada desolada i sublim, les llàgrimes radicalment innocents de Joa­na, quan, despullada de tota voluntat, confessa als jutges “jo vaig néixer per a això”?

Aquesta innocència radical és la mateixa que es va emparar de místiques com Hildegarda von Bingen, Teresa d’Àvila o l’analfabeta Àngela de Foligno, que, desesperada d’amor diví, cridava: “I per què, i per què, i per què?”. Totes elles han estat font d’inspiració de Lux. Dins d’aquesta cartografia de vides santes, les dones van ser l’esglaó més baix de la religió popular, aquell del qual el poder eclesiàstic desconfiava més. Tanmateix, a través dels seus èxtasis i les seves revelacions, a través dels seus cors abrusadors, aquestes dones santes van infondre foc nou a una tradició que es pansia entre les mans de monjos doctes i moralistes. Des d’una contemporaneïtat descarada —tan descarada com les místiques que l’han inspirat—, Rosalía ha sabut llegir molt bé la força popular d’aquestes narracions de llum i patiment que encara ens commouen (com la de santa Beatriu de Silva, que va estar tres dies tancada en un sarcòfag sense aigua ni aliment). Amb la seva intuïció genial, Rosalía ha convocat les veus més desemparades i salvatges de la fe per insuflar d’autèntica passió pop unes cançons que creixen de la terra cap al cel.