Emboscar-se (i dinar) amb Antoni Puigverd

Per llegir segons quins llibres hem de forçar, benauradament, l’aliança amb el temps. No només per la seva extensió, sinó per la dimensió frondosa. Ocell de bosc, d’Antoni Puigverd (la Bisbal d’Empordà, 1954), és un llibre forestal ple d’arbusts, arbres joves i vells, però amb la sort d’una bona gestió antropològica: hi ha un propietari —l’autor— que ha tingut cura de la massa al llarg dels anys. El mateix senyor fa de bosquetà amigable; és el cas d’un narrador en marxa, educat i expert, que ens acompanya calmadament a través del seu territori. Ja ho va fer fa anys amb La finestra discreta, que s’articulava a partir d’un calendari circular que ordenava els temes segons l’època de l’any. L’aparença d’unitat és, aquesta vegada, en la cosa gastronòmica.

Plantejat com un àlbum de records, idees i pensaments, el volum desplega un paisatge interior en què els sentits —especialment el que tenim a la boca per modelar, a través de la cultura, les mil maneres d’assaborir el món— es converteixen en miralls de l’experiència humana, ciutadana i personal. Tot plegat amb aquesta llum que filtren els boscos per als ocells que hi són senyors. Per als ocells de bosc. Ho heu sentit mai? “Val més ser ocell de bosc que ocell de gàbia!”. Perquè el mateix bosc, abundant de materials, pot convertir-se en gàbia si no aprenem a observar-ne els detalls. Qui diu bosc diu poble, diu pàtria, diu família, amistats, cercles polítics, ciutat, vida. És evident que l’escriptor és mestre a observar els detalls, ponderar-los, conversar-hi.

Em fa l’efecte que aquest narrador recorda per deixar constància d’un alè vital concret que necessita dir-se. Ha trobat la tècnica: cal desfer l’embalum de l’experiència a través de marques en l’espai i el temps que es poden localitzar. Un gust, un fil d’olor, una semblança, una escena domèstica: un funeral, una nit d’estiu, noies, generacions, gent de barri. Tot d’entrades sensualment connectades a certa idea de profunditat, de veritat, de raó que mai podrà ser abastada del tot: “L’essencial de l’assumpte està molt per sota de la superfície, lluny del meu abast i més enllà de la meva capacitat de ficar-hi el nas”, rebla una de les citacions de l’obra.

Un dels fils més suggestius del llibre és la relació entre pensament i cuina (això és: humanització més enllà de la satisfacció fisiològica). La reconeixem com a pràctica terrenal de l’alta prosa: coure text és esperar, transformar, acceptar que el temps hi fa la seva feina. El fet de compartir, en acabat, l’aliment que s’elabora és un ri­tual cabdal per al cos dels comensals, però que també va lligat a altres assumptes fora del seu abast. Les experiències “culinàries”, per tant, es converteixen en portals d’accés a reflexions valuoses sobre la llengua, el temps i les complexes vinculacions humanes, polítiques. Un dinar amb Soraya Sáenz de Santamaría; un cafè que no va ser amb Jordi Pujol; una ostra en mal estat a la panxa de Maragall; dos dinars amb Rajoy... I una llarga estona reconstruint el tracte discontinu amb Carles Puigdemont, a qui anomena, agredolçament, ocell de bosc.

És remarcable que, més o menys a meitat del volum, explica que Goethe només podia dibuixar i descriure allò que veia. Ho fa per contraposar-ho a la manera ràpida i fàcil amb què avui dia podem capturar (i diluir i dispersar) la vivència a través d’un clic amb la càmera del mòbil. “La facilitat és germana de la pressa” i “la precisió que l’escriptura exigeix és lenta i reflexiva. Com més profundament abraçava amb la ment la visió contemplada, més bé entenia per què necessitava compartir-la”. És una sort que Goethe visqués en una època menys fàcil, menys ràpida, perquè altres poetes n’aprenguessin la cadència i el sentit.

Aquest caràcter ètic de l’estil d’Ocell de bosc el situa en un gènere tan discret com tenaç: el dietari assagístic (o assaig memorialístic), la manera d’escriure que no explica una vida sinó que l’exposa més o menys ordenadament a partir d’escenes, plats i platillos, lectures, anècdotes, etapes de vida, converses, aforismes, coneixences, paisatge.

Si hi afegim l’escriptura com a memòria en què la gastronomia deixa de ser postureig i esdevé experiència humana, s’entén que Puigverd practiqui una forma d’atenció que avui és gairebé una dissidència del relat de la nostra època: aconseguir que la microhistòria mogui el pedrot cantellut de les idees d’aquest món.