Pere Vives i Clavé, el testimoni de la “generació perduda” als camps de concentració

Ho assenyalava amb prudent sensatesa, en aquestes mateixes pàgines, Anna Pazos: quan un autor es limita al tòpic o la reiteració amb comptades variants, llegir sobre certes temàtiques provoca “una lleu fatiga”. Aquest ha estat el cas de la literatura concentracionària internacional, explotada fins a l’extenuació en volums cada cop més anecdòtics, esteriotipats i sensiblers. A vegades aquests excesos han jugat a la contra dels bons llibres sobre l’Holocaust, i han acabat fomentant una banalització d’un dels fets fundacionals de la nostra contemporaneïtat.

Malgrat la distància geogràfica i la (suposada) no participació en la Segona Guerra Mundial, a Catalunya trobem aportacions rellevants a la història i la memòria dels camps de concentració nazis que paga la pena preservar d’aquesta terregada: de l’enciclopèdic Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig, al testimoni de Neus Català recollit a Un cel de plom per Carme Martí; del pioner K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella, al reelaborat Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra. Precisament, aquests dos darrers autors van compartir empresonament, en algun moment del seu periple per diferents camps de França i Alemanya, amb el lletraferit Pere Vives i Clavé. Ells van sobreviure. En canvi, als 31 anys, malalt i esgotat, el seu amic va ser executat amb una injecció de benzina al cor a Mauthausen-Gusen el 31 d’octubre de 1941.

Amat-Piniella i Bartra convertiran Vives en matèria literària de les seves respectives obres per preservar-ne la memòria i fer justícia a l’amic ajusticiat. Ara bé, no serà fins a 1972 —i no sense alguna topada amb la censura— que es recuperarà la seva veu directa a través d’un primer recull de 42 cartes enviades a la seva família —mare i germanes— i a Agustí Bartra. Mig segle després, i coindint amb el 80è aniversari de l’alliberament dels camps, Club Editor recupera aquells textos, enriquint-los amb una edició a càrrec de Marta Marín-Dòmine que restitueix els originals sense errades ni silencis, hi suma altres cartes pertinents, hi incorpora els poemes esmentats en la versió d’aleshores i ho encapçala amb un pròleg explicatiu per situar l’obra i el personatge.

La simple lectura emociona i impacta: “Ja sé que és una il·lusió de derrotat, però el neguit furiós d’anar net, de no haver de rentar roba, em va fer donar crèdit a una carta de casa”. A més, almenys tres certeses poden extreure’s del testimoniatge de Vives. La primera és el poder de la literatura com a fonament humà i humanista. Fins i tot en condicions extremes, la lectura i el comentari sobre Joyce, Malraux o Faulkner esdevenen refugi per sobreviure al límit. La segona aporta el necessari matís a la generalització sobre el tracte donat per França als refugiats republicans, tot evitant confondre el càlcul mesquí, ideològic i/o racista dels dirigents polítics amb la sensibilitat, el compromís i la generositat de la gent comuna vers el dolor aliè. I, finalment, se’ns fa per enèsima vegada present la trista sort d’aquella “generació perduda”: per a ells en primer lloc, per a nosaltres en darrera instància.