Per combatre la manca d’humor a les lletres catalanes
És una virtut humana que assaona la vida de qualsevol persona proveïda amb allò que en diem justament “sentit de l’humor”
A les lletres catalanes li hauria fet un favor incalculable que s’haguessin traduït, els últims trenta o quaranta anys, més llibres proveïts d’humor. Catalunya és un país que, en matèria literària, ha oscil·lat entre el lirisme més xaró —deixem a banda la gran poesia del Noucentisme, que és el millor que hem tingut al segle XX, sumant-hi tots els gèneres— i una èpica neomedieval, o tardoromàntica, especialment visible des del teatre de la Renaixença... fins al mediocre Mar i cel: el de Guimerà i el de Guinovart/Dagoll-Dagom. Hi ha hagut una mica de novel·la que emprava el procediment de la ironia —que només vol dir distanciament; no arriba a la categoria de l’humor—, però no ha estat predominant.
L’humor és una virtut humana —desconeguda pels animals, que no riuen, i només oscil·len, com el gros de la nostra literatura, entre el lirisme (el rossinyol) i l’èpica (el llop, el senglar)— que assaona la vida de qualsevol persona proveïda, per poc que sigui, amb allò que en diem justament “sentit de l’humor”, i que en francès es fa present en el mot d’esprit, en anglès en el wit, en alemany en el Witz —Freud li va dedicar tot un llibre, L’acudit i la seva relació amb l’inconscient— i en castellà en l’ingenio, tal com el van entendre Cervantes, Quevedo i Gracián, per exemple.
A França l’humor de la millor qualitat es va manifestar en l’obra de Rabelais, de Cyrano de Bergerac, Scarron i Voltaire; Alemanya, en especial durant el romanticisme, als llibres de Jean Paul Richter, Hoffman o Heine. Però els amos de l’humor, a les lletres del continent, van ser i encara són els anglesos, on no hi ha hagut segle que no hi aportessin grapats de sorra: Chaucer ja fa somriure; Shakespeare prodiga l’humor al seu teatre; i després l’humor no ha parat de ser un dels ingredients bàsics en la gastronomia literària anglesa: vegeu Fielding, Jonathan Swift, Samuel Butler —gloriós Hudibras, per desgràcia intraduïble—, els membres del club Scriblerus —Swift, Pope, Aburthnot—, Charles Lamb, Dickens, Chesterton... i així fins a Joyce. (No parlem dels autors “còmics”, com ara Woodehouse o Sharpe: això és una amplificatio del que ens ocupa avui en aquesta peça.)
A Catalunya es van publicar als anys 1920 traduccions de llibres d’Erckmann-Chatrian i de Jerome K. Jerome —presents directa o indirectament en molts llibres del grup de Sabadell, com Francesc Trabal; i no parlem del gran Joan Oliver—, que indicaven una afecció a l’humor que avui ha quasi desaparegut, sobretot en la producció pròpia, amb excepcions tan notables com la de Quim Monzó.
Però, com s’ha dit, el millor humor en literatura es troba a les lletres angleses. Jordi Herralde, l’insuperable editor d’Anagrama fins fa pocs anys, va publicar una antologia de l’humor anglès que no va ser gens percebuda: El mejor humor inglés (Anagrama, 2009), amb textos en què es barrejaven l’humor tranquil i l’estripat. I si el lector té avidesa per entrar a fons en la qüestió, que visiti el llibre de Stephen Potter, Sense of Humor (Nova York, Henry Holt & Company, 1954), amb textos que van de Shakespeare fins a Graham Greene. No hi falta ningú, entre ells Samuel Johnson, un dels grans del segle XVIII, el més humorístic de les lletres angleses després de Swift i Sterne. Aquest lexicògraf, home de lletres i de geni, va protagonitzar un llibre de James Boswell que ha fet història a la bibliografia anglesa —mai en tindrem traducció catalana?
D’ell va publicar Hester Lynch Piozzi, l’any 1786 —un llibre recent, doncs— unes Anecdotes of the Late Samuel Johnson que són per sucar-hi pa (sense tomàquet, si us plau; només oli o vi). S’hi llegeix el que segueix: “Hi ha en molta gent una tendència malèvola a suposar que un home gran perd facultats mentals. Si un jove o un home de mitjana edat, després de passar una vetllada en companyia, no sap on ha deixat el barret, això no significa res; però si el mateix descuit és descobert en un home gran, la gent encongirà les espatlles i dirà: ‘fa catúfols’” “Un cavaller que va presentar al Dr. Johnson el seu germà volia que Johnson li tingués consideració, i va dir: ‘Després que haurem segut amb ell una estoneta, veurà com el meu germà es torna més i més interessant’. El Dr. Johnson va respondre: ‘No es preocupi: tinc tot el dia lliure’” “Dues dames, havent trobat el Dr. Johnson poc després de la publicació del seu diccionari, li van fer un compliment en comentar que no hi havia introduït cap paraula bruta ni grollera. ‘Vaja, estimades!’, va dir Samuel Johnson, ‘que les han buscat?’” “Un cavaller que havia estat molt desgraciat en el seu matrimoni es va casar per segona vegada, immediatament després de la mort de la seva primera dona, i Johnson va dir d’ell: ‘És evident que la seva conducta ha estat el triomf de l’esperança per damunt de l’experiència’”.
Si el lector ha somrigut ni que sigui una mica, Johnson i el quídam ja poden donar-se per pagats.