Quim Soler i la cultura ramificada

Joaquim Soler Ferret té una novel·la titulada París-Bis, que Lleonard Muntaner va publicar el 2013. Fins aleshores havia romàs inèdita. És una novel·la pantagruèlica, que es desdobla i ramifica a cada cantonada de pàgina, descripció, dià­leg, nom o voraviu. El seu títol m’ha tornat ara que Cap de Brot ha reeditat Cambra de bany (1985), una altra novel·la de Quim Soler que tant es pot tenir per policíaca com per psicològica. La idea de la dualitat de París-Bis m’ha tornat ara que he anat dos caps de setmana seguits a Porrera. El primer, per participar en una lectura de textos del Priorat en Persona, organitzada justament pel Centre Quim Soler. Vam llegir un tastet dels textos escrits per la quasi cinquantena d’escriptors que ja ha participat en aquesta iniciativa extraordinària per emparaular un lloc, el Priorat, i crear-ne un diccionari literari col·lectiu. El Priorat en Persona no deixa d’estirar la veta de les multiplicacions que tant li agradaven a Quim Soler. La lectura de textos forma part del festival Terrer, que fins aquest desembre desplega una programació que és un tec afinat de música, altres arts, patrimoni i vi. Com fa el Priorat en Persona, el Terrer, en un format de festival molt dúctil, arrela i es ramifica. O més ben dit, es ramifica perquè arrela.

La lectura, amb Sebastià Perelló, Raquel Ricart i Maria Callís, i uns quants vins triats de Porrera, la fem al celler de Cal Porrerà. Una setmana després, aquesta casa acull el jurat del certamen Terra i Cultura, que, sota l’impuls la Fundació Lluís Llach, reconeix cada any els millors poemes musicats en llengua catalana. Aquest any ha guanyat Fredrik Strand per la versió d’“És quan dormo que hi veig clar”. El dia que el jurat ha fet la feina, després s’encamina cap al concert que ofereix L’Arannà, el duet magnètic que formen Lara Magrinyà i Anna Sala (aquí les as són les que es multipliquen!), que va guanyar el premi l’any passat. El concert és dins de la festa major d’hivern de Porrera. L’Arannà hi canta una primera meitat que parteix dels contes de Rodoreda i una segona meitat que parteix de la música tradicional d’Eivissa i Formentera. No sé dir quina de les dues més m’encisa. El duet desplega un concert díptic memorable: en sentirem molt a parlar, de la seva barreja lliure d’electrònica folklòrica.

Qui no ha pogut venir al concert és Pitu Roca, que a més de la reunió del jurat abans s’avé a participar al tast de vins que li proposen els cellers de Porrera. Correctíssim en les formes, para l’orella, escolta les explicacions de cada viticultor i anota tot el que li convé. Hi ha parats més de quaranta vins només de Porrera. S’enceten tots i tots es compartiran, després, per acompanyar l’arròs que cuina Jonàs Macip, pagès i viticultor de Giol Porrera, un cop fet el recital de la companyia teatral Tallats de Lluna, de Porreres, el poble mallorquí germà de Porrera. M’he descomptat de tantes multiplicacions com m’han sortit. És que tot lliga. Aquesta no te l’esperaves, oi, Quim Soler?