Xavier Mas Craviotto fa un pas més enllà en el seu talent narratiu amb els contes d’'Animals inexpressius’

No és un llibre macabre ni de terror, però si féssim una llista dels personatges principals o secundaris que han mort o moren al llarg d’Animals inexpressius, un títol no coincident amb cap de la desena de contes que Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996) inclou en el volum, obtindríem una xifra bastant elevada: el marit de l’amfitriona d’un sopar d’amics —un poeta— no gaire temps enrere s’havia penjat de la biga del garatge; en la declaració a la comissaria d’una veïna de les Baumes arran de l’ofegament d’un nen en el riu —no sabem si accidentalment o no—, s’esmenta de passada uns quants suïcidis esdevinguts abans al poble; de matinada, havent sortit d’una discoteca, perquè sí, dos nois s’acarnissen amb un indigent fins a aniquilar-lo; el viatge terapèutic emprès per un matrimoni no cura el desconsol que els angunieja tant com la nit que es van assabentar de la mort de la seva filla; en un hotel rural, es duen a terme els preparatius desesperats d’un crim i un suïcidi; la viuda de la víctima d’un accident automobilístic planeja —o potser no, potser només ho imagina: és una novel·lista— delliurar-se de l’odi senil que sent per ella el seu gendre eliminant-lo cruelment. Els animals tampoc se’n salven: un gos agonitza en un cep de caça preparat per atrapar il·legalment un os, com també agonitza l’àvia dement de la protagonista en una habitació de la casa pairal on viu la família, i un nen contempla com el pare persegueix i dispara a un cérvol mentre va recordant la mare morta. A Animals inexpressius només hi ha dos contes on no figura cap episodi cruent: vist el que hem vist, però, no som capaços de pronosticar al desemparat nen prodigi de l’un i al decrèpit actor alcoholitzat de l’altre un final lluny de la sordidesa o la violència.

Molt ben guardats a la memòria la pertorbació i el neguit d’elaborada factura de la novel·la anterior, La pell del món (2013), aquí Xavier Mas Craviotto fa un pas més enllà i enlaira una mica més el seu potent nivell narratiu. Comencem el primer conte, ‘La nit atrapada dins el retrovisor’, i des de la frase inicial notem aquella cosa que hauria de ser normal en una obra literària i que no sol ser tan habitual com desitjaríem: la creació d’una prosa de ritme viu i tenaç que ens sedueix i ens du on vol, i que sense exacerbació ens enfonsa delicadament en la putridesa i el malèfic de la vida quotidiana, en l’esquinçament a través del qual es filtra el fons d’irracionalitat d’unes parelles que potser no s’han deixat d’estimar perquè mai s’han estimat, d’unes criatures petites emocionalment apàtiques, d’uns éssers desvalguts que constaten que la por no té cap costat còmic i sí, en canvi, un de sinistre; per valorar l’esforç estilístic de l’autor, llegiu com descriu el silenci a l’últim conte, ‘Tot és blanc’, i compareu-ho amb la proliferació rutinària de l’adjectiu espès que tan sovinteja a les ficcions d’avui. No és de menor calibre el procediment de què es val l’autor per posar en marxa cada conte —una anatomia de la inquietud cadascun— i arravatar-nos fins al final, amb un desenllaç de la situació, o amb un enllaç inesperat, dirigint-se cap a un punt que coincideix amb la fi del text i on la línia de la trama no queda girant perduda, sinó projectant-se en un altre pla, ja sigui a la manera de símbol, de pensament moral o a mig camí d’una tènue i mai molesta deriva fantàstica. No és cap exageració: a Animals inexpressius no hi ha ni un sol conte que no calgui llegir.