‘La vida manual d’ús’, de Georges Perec: Tot alhora a tot arreu

L’any 1998, l’editorial Proa publicava La vida manual d’ús, novel·la de culte i obra mestra de Georges Perec, amb una traducció venerable d’Annie Bats i Ramon Lladó. Quan el llibre encara era calent, un perequià generós i afuat, Màrius Serra, dedicava sengles columnes a lloar els traductors, textos que feien justícia a una feinada colossal. Bats i Lladó havien grimpat a través d’enigmes, hipogrames i calemburs, una piràmide de jocs de paraules, uns 1.500 personatges i centenars d’històries secundàries, plànols, palimpsests i annexes: “Un tour de force de tons èpics, Georges Perec ha tingut els traductors que mereixia”, va sentenciar Serra. Ara Proa torna a publicar aquest monument, revisada, la traducció, pels factòtums originals, una ocasió formidable per aglutinar els vells lectors i els nous.

L’obra de Georges Perec és com una serralada, cada vall i cada cim tenen nom propi i personalitat, i La vie mode d’emploi (1978) és un dels vuitmils, però des del principi fins al final hi ha una continuïtat, hi ha vetes comunes, reverberacions i llegats. Notari de la vida material —objectual— del segle XX, Perec va escriure contra l’oblit i contra el ribot del temps, com Proust; va aixecar acta del mirall —sempre especejat— de la veritat i del present, com Joyce i com el Dant; tot i el patiment del segle, va saber mantenir la mirada neta —enjogassada i curiosa— d’un Juli Verne, d’un Italo Calvino, i la imaginació al roig viu d’un Borges, d’un Cervantes, d’un Melville; va tenir flaca de col·leccionista, d’arxiver, d’ànima de la festa i de sereno, insomne, de la ciutat. La vida manual d’ús reuneix tots els perecs en un sol lloc i moment, el 23 de juny de 1975, a tocar de les vuit de la tarda, instant de la mort del protagonista, el multimilionari Percival Bartlebooth.

A la manera d’un 13, Rue del Percebe quàntic, Perec va dissenyar un edifici sense façana en què cada estança seria la casella d’un escaquer de deu per deu. A partir dels moviments del cavall, la història es desplaça, visita, obre cada casella —la sensació és de calendari de l’Advent—, ens explica què hi ha, qui hi ha, o hi havia, i què fa, o feia, sense tornar-hi a passar. El resultat són 99 capítols (picada d’ullet als Exercicis d’estil de Queneau i a la Divina Comèdia), o més aviat cent menys un, en què aquest espai no visitat, aquest buit, tan perequià, és el celler de l’edifici. Amb ressonàn­cies de Les mil i una nits o del Decameró, la multiplicació i la simultaneïtat, els punts de fuga i, com es diu ara, els multiversos, tot plegat fa de La vida manual d’ús una novel·la de novel·les, i un plagi per anticipació, per exemple, del film Tot alhora a tot arreu (2022).

Al número 11 de la rue Simon-Crubellier de París s’ha aturat el temps, o una línia temporal, la de Percival Bartlebooth. De jove va viatjar arreu del món per pintar les marines més boniques, aquarel·les que després enviava a París, on un artesà —a sou seu— les convertia en trencaclosques de peces tallades a mà. El pla, o la metàfora, és que Bartlebooth passaria les vellúries tot reconstruint els puzles, tot refent la memòria del que no tornarà, però romandrà, com l’enginy geològic i topològic de Georges Perec.