Irene Pujadas i Núria Perpinyà: Doble viatge a l’interior del cos

De tant en tant és irresistible convertir les casualitats en màximes i aquests dies a les llibreries catalanes n’hi ha una que fa força gràcia. Irene Pujadas i Núria Perpinyà, dues escriptores reconegudes, han publicat alhora una novel·la sobre un viatge a l’interior del cos humà. Les dues fan passejar un protagonista minúscul de més o menys versemblança biològica per cavitats internes, les dues inventen mons hermètics i personatges que els habiten en cada òrgan, les dues s’inspiren en Kafka i Calvino, les dues escriuen amb un llenguatge ric però expressament naïf, i sembla que les dues diuen que ens ha interessat tant el jo que ens hi hem quedat atrapats.

La tesi de Perpinyà, que és professora de literatura comparada, és que el cos als llibres acostuma a aparèixer lligat al sexe, l’envelliment o la malaltia, però poques vegades purament com a cos. També que el pensament dualista occidental ha menystingut la carn i exagerat l’ànima. El cos invisible és una celebració d’aquesta materialitat perduda, però també i sobretot un joc lingüístic i metaliterari: amb la idea de viatge, reescriu l’Odissea d’Homer i l’Ulisses de Joyce imaginant com seria cada obstacle en el periple de l’heroi si ens el miréssim amb un microscopi: Ulisses és l’enzim Ubis (d’Ubisquinol), les sirenes són les oïdes, Circe és l’estómac (Estímacal), la conversió d’homes en porcs és la digestió, i així anar fent.

A La intrusa, Pujadas parteix d’un problema més contemporani: la Diana, la protagonista, pateix alguna incongruència i necessita entrar a l’interior del seu cos per buscar el nucli de tot plegat i reparar l’avaria. De seguida s’adona que estar al dedins és un infern i que ningú sap molt bé on és, aquest nucli. A Pujadas li interessa menys el cos que la premissa terapèutica de conèixer-se a un mateix i la burla més explícita apareix just al principi. El primer món que es troba la Diana és al melic i es dedica al processament d’emocions: molts éssers amb aires de funcionaris treballen al límit de l’extenuació en tràmits d’arxiu i revisions constants que han de servir per definir la dona que habiten, sempre sense èxit. El cos de la Diana no és un temple, sinó una oficina ofegada en tràmits burocràtics (o un parc recreatiu o una monarquia medieval o un bar).

En tots dos casos el tema és la perspectiva. A l’enzim de Perpinyà l’horroritza que els humans ignorin les funcions del seu interior com si en realitat no en fossin esclaus. I Pujadas escriu sobre la dificultat de definir-se si un s’observa de massa a prop. Sembla que després de segles de confiar en el poder de distinció que dona la racionalitat, alguna cosa ens demana tornar a entregar-nos a la natura, l’atzar o la mediocritat que ens igualen. No espatllo res si avanço que l’Ubis s’esfumarà quan la seva base genètica ho determini i que la Diana no retornarà entre els mortals amb l’ànima reparada ni un aprenentatge valuós sota el braç. La gràcia, diuen, és esborrar les fronteres entre el que hi ha dins i fora, i, com Ulisses, saber que quan s’ha tornat sempre es pot tornar a sortir a lluitar.