Julià i el politeisme modern

L’emperador Julià (ca. 331-363 dC), anomenat “l’apòstata” pels cristians, nebot del primer Constantí, va governar pocs anys però va deixar una empremta prou poderosa a l’època del Baix Imperi. En una mena d’exili preventiu, Constanci II el va enviar a Nicomèdia, on va ser educat per un preceptor d’origen grec, gran admirador d’Homer i d’Hesíode, que li va transmetre l’amor a la cultura grega i hel·lenística.

Constantí I havia declarat a l’edicte de Milà (any 313) la llibertat de culte als seus territoris en vista de la puixança de les comunitats cristianes, abans que poguessin convertir-se en un poder paral·lel al de l’Imperi. La mesura havia estat cauta i estratègica, i va aturar relativament la destrucció del patrimoni heretat de la cultura politeista grega i romana a càrrec de les bandositats cristianes, verament fanàtiques com no s’està de considerar-les Edward Gibbon mateix, sempre tan decantat a favor del cristianisme al seu llibre Decadència i caiguda de l’Imperi romà, encara de profitosa, delectable lectura (Atalanta, 2011).

Tanmateix, a causa de la seva formació literària i filosòfica —d’ell s’ha dit que va ser un “emperador filòsof”, com Marc Aureli—, Julià va creure oportú refermar la religió politeista, encara molt viva entre els administradors de l’estat, els sacerdots i, en especial, els pensadors, impregnats aquests de filosofia hel·lenística, que és com dir, especialment, neoplatònica. Havia vist, igualment, que en el si del cristianisme naixien sectes i faccions amb idees molt diverses, i això el va acabar de decidir a consolidar les creences ancestrals. Els evangelis (anys 80 a 110) ja eren coneguts pels creients alfabetitzats (pocs), però cadascú els interpretava com li semblava bé a manca d’una disciplina canònica que només va començar a afirmar-se al Concili de Nicea, i del tot, per als catòlics, després del de Trento.

Julià va escriure molt, però de la seva obra històrica només se n’han conservat passatges. Ens ha pervingut, això sí, el text íntegre del llibre Contra els galileus, que era com ell batejava els cristians, una reforma del judaisme fundada per un ciutadà de Galilea. Per a tot mandatari, la implantació d’una religió diferent de la que s’ha heretat sol ser considerada una heretgia i una nosa, més encara si, com s’ha dit, en el seu cas els nous fidels fomenten desordres públics, cremen els temples antics, en roben els tresors i destrueixen les estàtues dels déus. Com que la nova religió prohibia l’ús de l’espasa —encara que Pere en portava una a l’hort de Getsemaní—, també va apartar els cristians de qualsevol càrrec públic. Afegim-hi que l’entramat, certament complex, de la mitologia antiga havia regulat molts aspectes de la vida pública i privada a la República i a l’Imperi —de fet, Cíbele encara presideix les victòries d’un club de futbol, i Neptú d’un altre—, però la nova religió semblava desentendre’s dels afers polítics, sempre amb la fe posada en una vida avui pobra, demà eterna i benaurada. Diguem també que Julià va observar que el fort dels cristians no eren l’estudi i la vida intel·lectual, sinó l’amor i la fe: consignes rares per a ell, que venia d’una família, i d’una nissaga, d’adúlters i d’assassins. Tampoc no entenia que els cristians, en comptes de retre sacrificis sangonosos als déus, veneressin els ossaris i els llocs on reposaven els seus màrtirs: la paideia, rectora de la vida grega i romana durant segles, havia estat substituïda per una sèrie de preceptes fideistes i morals que Julià considerava banals, il·lusoris i irracionals.

Va reblar, doncs, el culte als déus de Grècia i Roma, i aquesta “reacció pagana” va mantenir-se viva fins al segle V, quan les invasions del nord van desdibuixar-ho tot: els déus de Grècia, l’hel·lenisme, la filosofia i les literatures clàssiques. El cristianisme, llavors, no va fer més que guanyar terreny en detriment del llegat antic. Sort dels ordes monàstics, que van conservar bona part d’aquell llegat.

Va fracassar, doncs, la intimació de Julià a atiar el politeisme? Només fins a l’època moderna. L’humanisme renaixentista va ser en part cristià, però també pagà en bona mesura; els avenços de la ciència i de la tècnica van anar minant una part de les creences religioses; després, quan el laïcisme es va imposar a les democràcies contemporànies, la religió monoteista va canviar el Déu únic per una mena d’únic déu molt poc espiritual: el diner. Per fi, quan el consumisme va obrir-se camí descaradament, tot Occident va plantar a casa uns estris que ara tenen una funció homologable als múltiples déus de la llar a Roma (els lares): la ràdio, el televisor, l’olla de pressió, el rentavaixelles, l’smartphone, les videoconsoles, un cotxe elèctric... Així, al cap de disset segles, la idea de Julià l’Apòstata sembla estar guanyant la batalla contra tot monoteisme. A les llibreries encara es troba la novel·la fantasiosa de Gore Vidal, Julià l’Apòstata (Ed. 62, 2002).