Victor Hugo i la novel·la històrica

De Victor Hugo s’han dit coses més diverses que de qualsevol escriptor francès de qualssevol temps; de Voltaire, per exemple, potser se n’han dit més, però no tan vàries ni tan contradictòries com les que s’han dit d’Hugo. Sainte-Beuve va escriure: “No pertany al llinatge dels homes; va néixer de les dents d’un drac”. La imatge no és del tot estranya si tenim present l’afició d’Hugo a l’esoterisme, la màgia, l’espiritisme, l’animisme i el satanisme, corrents irracionals molt estimats pels romàntics. (Els del segle XIX i els d’ara.)

Victor Hugo va ser i és encara apreciat per la categoria dels seus versos, en especial quan escrivia poemes —Les contemplations és un bon llibre—; per contra, en el terreny del teatre va ser poc fecund i menys bo. Mademoiselle Mars, una actriu que feia de Doña Sol a l’obra dramàtica més famosa de l’autor, Hernani, va dir que li resultava molt incòmode haver d’adreçar al protagonista mascle del drama aquestes paraules: “Vous êtes mon lion superbe et généreux! / Je vous aime”. Molt poc feminista. No: en l’àmbit del teatre Hugo era quasi ridícul, encara que havia escrit un prefaci al també seu Cromwell que és considerat el manifest primigeni del teatre romàntic francès i de tot el teatre posterior.

Tanmateix, aquest entusiasme, aquesta exultació permanent en la vida de Victor Hugo —que, com hem dit, va donar resultats excel·lents en el camp de la lírica, com els mateixos Valéry i Gide reconeixien— va trobar un lloc en què acomodar-se d’una manera molt més exitosa i natural: la novel·la. Com que la novel·la sentimental dels segles XVII i XVIII a França ja havia estat amiga de les grans sensacions, les efervescències venèries (excitades per Venus) i els devessalls de llàgrimes, Hugo ho va tenir molt fàcil per transformar la llibertat amorosa, també els amors mai moralitzants dels libertins, en arguments de gran truculència, exaltació del grotesc, l’abominable i l’abjecció. Això és el que va fer a Notre-Dame de París (1831), ara en magnífica traducció catalana a càrrec d’Esther Tallada (Edicions del 1984). La forja d’un personatge com Quasimodo, que és geperut, lleig i estrafet en termes generals, és una fita de gran importància en la història de l’horror al cinema i a la literatura, del qual al cine en són mostres contemporànies pel·lícules com Freaks, de Zach Lipovsky, i L’home elefant, del desaparegut David Lynch, i en literatura quasi tota l’obra de Stephen King.

Aquesta traducció catalana pot tenir molt d’èxit, doncs, perquè s’agermana amb un renaixement del gènere sinistre, sempre reviscolat en temps d’incertesa. Res millor que una catedral gòtica com la de París, l’any 1482, per crear una atmosfera adequada a les aventures del poeta Pierre Gringoire, de Dom Claude Frollo i de la bella i exòtica gitana Esmeralda —l’opòsit elemental de Quasimodo, com ho és Fineta, en una novel·la de Prudenci Bertrana molt inspirada en Hugo, respecte al fanàtic Josafat.

Sigui com vulgui, aquesta traducció del llibre de Victor Hugo torna a posar damunt la taula l’eterna discussió dels teòrics de la literatura sobre la definició de la “novel·la històrica”. La teoria de Lukács —que va dedicar un llibre tan bo com dogmàtic a aquest gènere— postulava que era novel·la històrica aquella que presentava, amb les tècniques que escauen a la ficció, un argument de la història del passat amb l’objectiu d’alliçonar els lectors de qualsevol altre temps determinat, i conduir-los cap a un compromís moral i polític amb el seu present. És una tesi marxista que només va donar literatura dolenta —ara tenim, com a mostra d’aquest subgènere moralhistoricopatriòtic, el Cornelius i els almogàvers de Pilar Rahola—, mentre els lectors amics de Guerra i pau, de Tolstoi, corrien a desintoxicar-se amb una de les obres cabdals del “gènere històric” en el sentit menys fraudulent i més digne.

Però els teòrics no s’han posat mai d’acord. No és per ventura narració històrica —baldament sigui epopeia, no novel·la—, la Ilíada? No ho és, ara amb predomini del discurs històric, La guerra de les Gàl·lies? No són històries enllaçades les que presenta qualsevol narrador realista del segle XIX, com les Brönte, Dickens o Balzac? No hi ha qui s’hi entengui, entre altres raons perquè en moltes llengües la paraula història remet tant a aventures imaginades com a fets verament esdevinguts: història/Història.

Walter Scott, en qui va emmirallar-se Hugo, va fundar tanmateix un gènere que denominem “novel·la històrica”, i a causa d’aquest model de ficció hem acabat considerant que tals novel·les no expliquen la veritat, però que la Història la diu sempre. Gran error. Derrida considerava que tota cosa parlada o escrita, del gènere que sigui, és pura ficció.