Palmira Ventós, una narradora per descobrir

En els darrers anys un grapat cada cop més nombrós d’editorials catalanes han posat al nostre abast alguns dels noms que circulaven pels ateneus, les revistes i les llibreries d’inicis del segle XX. Al costat de Trípode, que publicà La caiguda, de Palmira Ventós; Barcino, que aquest any ha tret Clixés, de Carme Karr; el Club Editor i Edicions de la Ela Geminada, que han reeditat, respectivament, la prosa de Caterina Albert i Prudenci Bertrana, trobem, ara, Medusa. Aquesta editorial andorrana ha donat a conèixer, en pocs mesos de distància, els reculls Volves, de Karr, i Tots els contes, de Ventós, que aplega textos apareguts a Joventut, La Veu de Catalunya, Emporium, La Tralla i Feminal.

Què tenen en comú Karr, Ventós i Albert? Com expliquen els estudis de M. Lluïsa Julià, Josep Lluís Martín Berbois i Rosa Oliveros que acompanyen aquestes edicions, són escriptores amb trajectòries paral·leles. Totes tres van donar a conèixer la seva obra a través de plataformes vinculades al modernisme catalanista (Joventut) i al feminisme conservador d’inicis de segle (Feminal). Totes tres van fer servir pseudònims masculins (l’Escardot, Felip Palma i Víctor Català) per camuflar la seva identitat com a dones, i van combinar l’escriptura narrativa amb la teatral. Totes tres cultivaren una literatura crítica amb la realitat social del moment. Sense cap mena de dubte, foren rotundament innovadores. Llegir-les ara, relacionant-les entre si, ens permet posar en valor un llenguatge de gran expressivitat, que ens apunta amb el dit i ens parla sense embuts.

De totes tres, Ventós és, sens dubte, la menys coneguda. És una “escriptora sense biografia”, digué, fa uns anys, Jordi Cornellà-Detrell. Nascuda a Barcelona, però amb orígens empordanesos, començà a publicar tard, als 44 anys, després d’haver-se dedicat al dibuix i haver participat, com a actriu, i gràcies al pintor i dramaturg Modest Urgell, en el teatre amateur. Els seus dos primers llibres, els contes de Les asprors de la vida (1904) i la novel·la La caiguda (1907), apareguts a la “Biblioteca Popular de L’Avenç”, ofereixen una visió dolorosa de la vida familiar, marcada per la violència i la pulsió sexual. L’estrena, al Teatre Romea, d’Isolats (1909) la donà a conèixer com a dramaturga, amb una peça, de gran èxit, que té com a centre el desig amorós: Siseta estima el seu cunyat, que la rebutja per casar-se amb la germana pubilla, però accepta el matrimoni amb un pretendent bon jan amb l’expectativa que l’acabarà estimant. El desig per l’altre, proscrit, acaba aïllant els personatges en una solitud tan simbòlica com real, amb la qual s’expressa la naturalesa dolorosa de la condició humana.

Tot i tenir més càrrega agressiva, els dotze relats de Tots els contes comparteixen molts elements comuns amb Isolats: personatges “esperitats”, que parlen poc i actuen instintivament, escenes “picades” que “donen greix” a la gent, i un marcat to oral, present, sobretot, en els diàlegs i les frases fetes, que fan més viva la narració. Ventós explica tensions provocades per la repressió sexual (s’hi insinuen relacions homoeròtiques), venjances covades que esclaten a la nit, i traïcions que tenen lloc en l’espai íntim. L’autora fa maniobrar amb destresa les trames narratives, utilitzant el·lipsis i creant atmosferes de gran intensitat emocional, com la del foc “braulant” de ‘L’espurna’, una de les narracions més crues del llibre. Les seves històries posen en evidència els efectes destructius del matrimoni en una societat connivent que condemna l’individu a la destrucció o a la solitud radical. Hi ressonen els grans drames d’Ibsen i de Guimerà, així com la ironia freda, tallant com una dalla, de Víctor Català.