La banalitat de la censura de la Nova Cançó

La Nova Cançó va ser el fenomen cultural de masses en català més important de la segona meitat del segle XX, tant per la potència de la seva dimensió artística com per la influència ideològica que va exercir damunt diverses generacions despolititzadades per la dictadura. De fet, la consciència de la seva transcendència va ser immediata, com va evidenciar la breu biografia que Joan Fuster va dedicar a Raimon el 1964. Des d’aquell lúcid llibret, la biblioteca sobre el moviment no pararia de créixer. Des de la crònica pionera de Jordi Garcia Soler fins als llibres d’Antoni Batista, passant per la tesi doctoral del professor Llorenç Soldevila llegida a finals de 1991. Aleshores, des del punt de vista de la història, encara tot estava per fer i l’hemeroteca va ser la font inicial. Després ja vindrien els arxius. A principis del segle XXI, empesa pel professor Borja de Riquer, sense fer soroll, l’etnomusicòloga Maria Salicrú-Maltas va començar una metòdica investigació per mirar de determinar de quina manera la censura franquista va interferir en aquell moviment. Tota sola ha fet una feinada colossal, equiparable a la que fa un grup de recerca. Ha parlat amb tothom. Ha anat a tot arreu on ha pogut trobar un paper. Arxius locals, provincials, estatals. Va llegir la tesi el 2021. Està penjada a la xarxa.

Salicrú-Maltas ara publica Aquesta cançó, no! No és ben bé una versió de la seva tesi, malgrat que de tant en tant incrusti documents o lletres de cançons mutilades o prohibides. El seu objectiu és un altre. Explica amb tota mena de detalls com funcionava la censura i a la vegada, en primera persona, explica com ho ha anat descobrint durant dues dècades. És la “quest” sobre com la recerca de la documentació i les entrevistes amb els testimonis es van convertir en una aventura que ha donat sentit a la seva vida.

Hi ha una escena que concentra la veritat honesta, a voltes ingènua, del llibre. Estira un fil, es deixa la vista llegint empolsegats exemplars del BOE a la percaça de persones que s’havien presentat a oposicions per treballar a la censura del Ministerio de Información y Turismo. Després els localitza a la guia telefònica i els truca perquè els vol conèixer i saber quina mena de gent eren i com era la feina que havien fet. Si aquests noms coincidien amb la signatura dels informes conservats als arxius, ja fos els que prohibien enregistrar, radiar o interpretar cançons a concerts, bingo. Però creuar totes aquestes dades no era pas fàcil. Un dia va visitar un vell censor que li va dedicar un llibre. Al sortir de casa seva, es va asseure esperant el metro. “Tenia l’adrenalina pels núvols”. Mira la dedicatòria. “L’impacte del que vaig veure difícilment es pot explicar amb paraules”. És ell, pensa com pensa el protagonista de La vida dels altres. José Mampel Llop era el Lector 13. Li havia dit que no havia censurat cançons, però ella, indignada, tenia proves que sí.

El seu apassionament contrasta amb la inquietant i humaníssima banalitat que es trobarà a cada moment. Hi havia secretàries que als matins feien anar la paperassa perquè Maria del Mar Bonet no pogués cantar ‘Què volen aquesta gent’, però a la nit anaven a escoltar la cantant mallorquina perquè els encantava la seva música. La censura era una maquinària al servei de la ideologia nacionalcatòlica del franquisme, però les persones que hi treballaven simplement ho feien per guanyar-se un sou sense fer-ne massa cabal.