Albert Pijuan torna a canviar de pentinat a ‘La Gran Substitució’

Havent llegit tot just una vuitantena de pàgines de La Gran Substitució i pres d’un entusiasme poc elaborat, vaig fer una story a Instagram on vaig posar: “Ho ha tornat a fer. No sortirà en cap cànon, però Albert Pijuan és el millor novel·lista català viu”. Tot seguit em va agafar un atac de responsabilitat inexplicable i me’n vaig penedir. Més que res perquè és una afirmació molt forta, poc fonamentada pel simple fet que no he llegit ni tan sols un sol llibre de cada novel·lista català viu. Després, em va prendre un altre escrúpol i em vaig començar a preguntar quina és la funció de la crítica literària —una qüestió que no s’ha plantejat mai ningú—, si fer de notaris de novetats llibresques o aprofitar els púlpits per discriminar autors, fixar criteris i afavorir tendències segons els gustos personals del ressenyista.

Amb tota l’autoindulgència possible, em vaig respondre que l’opció correcta és la segona, i em vaig perdonar per l’efusió pijuanesca. Sí, soc fanboy d’Albert Pijuan. Què passa? I m’agrada perquè escriu diferent de tots els altres. És més, el Pijuan d’El franctirador, el de Ramon Llull ara i aquí i el de l’espectacular Tsunami —o inclús el de Per què no repensem el canibalisme?, que encara que no ho sembli és una novel·leta— també són escriptors diferents entre si. De fet, de l’afirmació “el millor novel·lista català viu”, la part substancial és “viu”. Hi ha en el pijuanisme un esclat de vivor i d’acoloriment insòlit en el panorama català actual, abocat a l’ocre boscós i el gris asfàltic, una disbauxa amb prou feines controlada; un estil únic, que relliga tota la seva obra per dissemblants que siguin els seus temes.

Hi ha en el pijuanisme un esclat de vivor i d’acoloriment insòlit en el panorama actual, abocat a l’ocre boscós i el gris asfàltic

A La Gran Substitució, tot el que havíem intuït d’aquest estil s’amplifica i s’autodestrueix. Desembridada, és una novel·la gairebé literalment manicomial que crema el terreny per on passa i no deixa altra opció a l’autor que agafar un altre camí. Com ell mateix explicita, “fa sentir el poder del Baró de Münch­hausen, que s’elevava a si mateix estirant-se dels seus propis cabells”. I ara hauríem de dir allò que no importa de què vagi el llibre, perquè el rellevant és aquest estil de to i de música, però no seria veritat. El tema del llibre és central. En el resum de premsa es diu que tracta “de la construcció d’identitats en el món de les mirades esbiaixades”, i en el text hi trobem frases com “el vell món era una amalgama de microidentitats tan complicada que, a l’hora de provar d’endinsar-s’hi, la mandra vencia la curiositat”. Això podria resumir ben bé el llibre, però és més senzill: és un llibre sobre els cabells i sobre l’habilitat de Pijuan per canviar-se de pentinat.

A tal efecte, fa servir situacions i trames com la d’una secta apocalíptica —entre Matrix i els pastafaris— on els adeptes es tenyeixen de ros, una clínica balcànica on fan trasplantaments, un restaurant a Los Angeles on cuinen amb cabells, la divertidíssima profanació d’una tomba napolitana amb un nadó celíac, la història d’un pobre noi de Miami Platja i resident a Sabadell que diu ser un fill secret del gran productor de Hollywood Dino de Laurentiis i, sobretot, l’hagiografia de Nicolas Cage, que és el gran personatge especular de la narració. Ell i els seus cabells. Durant tot el llibre hi ha ressons del mite pop de l’actor i de les seves pel·lícules, però en especial molts passatges remeten a un remake paròdic de Face/off —Cara a cara en versió ibèrica, Contracara en la versió hispanoamericana—, la pel·li de John Woo de 1997 on Cage i Travolta intercanviaven identitats en un festival de trets i persecucions. Però no només s’hi troben referències fílmiques. De vegades La Gran Substitució ens fa recordar l’ambició desmesurada de Miquel de Palol, el sentit de l’humor de Francesc Trabal o de les historietes de Massagran; en altres la bogeria de La conxorxa dels enzes, i més enllà, la conspiranoia adolescent d’El món d’Horaci de Pagès Jordà, que ja era una paròdia de l’univers d’Umberto Eco.

La bona notícia és que tot aquest batibull arriscadíssim d’influències i intencions rutlla amb una lògica i una cohesió internes indiscutibles. La Gran Substitució ens explica com funcionen els nostres caps desfets pel pas de la postpostmodernitat i d’internet —sense que aparegui cap xarxa social—, i fa riure. No cal demanar res més a una novel·la contemporània. No sé si Pijuan és el millor en fer-ne, però segur que s’hi acosta.