Joan Ferraté, els nois i els dies

El Zorba’s era un pub a tocar de la Universitat d’Alberta, a Edmonton. Joan Ferraté hi feia classes des de principis del 1962. A finals dels seixanta, el Zorba’s era un local de moda; s’hi podia menjar i s’hi bevia, hi havia concerts i s’hi ballava. La nit del dilluns 12 de gener de 1970, Ferraté hi va anar a sopar. Va entrar un noi amb la intenció de trucar per telèfon. L’hi van presentar i el noi li va explicar que no sabia on dormiria. A un quart de nou Ferraté va dir que marxava, el noi va tornar a dir que no sabia on passar la nit i ell el va convidar a casa. “Mai no havia fet res de semblant”. Van anar a dormir al mateix llit. Ferraté el va acari­ciar, el va besar i després li va ficar la mà als shorts. El noi es va girar, es van abraçar i van fer l’amor.

L’escena la va descriure Ferraté mateix al cap d’una setmana i mitja al dietari que es va posar a escriure per registrar la relació amb Daniel J. Szostakiwsky. Aquella relació és l’origen dels versos del Llibre de Daniel (1976) i aquell dietari, que va rellegir diverses vegades i va mecanografiar anys després, és el nucli del volum Del desig, publicat pòstumament. Ara es reedita el fascinant Lectura de La terra gastada de T. S. Eliot, una interpretació del poema connectada amb la seva experiència eròtica. Enguany es commemora el centenari del seu naixement.

El 25 de gener de 1970, Ferraté comença a meditar al dietari sobre què ha suposat la realització del seu desig. “Encara més increïble és que aquest amor, el meu primer amor plenament satisfet, arribés exactament quan calia i de la manera que calia. No pas massa tard, no, i incorporant realíssimament la meva esperança més vella i profunda”. El que sabem d’aquella relació pederàstica és el que l’adult va detallar als seus papers personals. Joan Ferraté tenia 45 anys, aquell noi ucraïnès, 16. No és fàcil determinar si hi havia consentiment, però és evident que, tal com la relata, es tracta d’una relació sòrdida, amb moments d’egoisme i brutalitat.

A partir d’aquell moment, sigui com sigui, l’acompliment de la vella esperança esdevindria el nucli de la seva biografia, ombrejada per una conscient “susceptibilitat paranoica”. El Ferraté essencial —el que es projecta a través d’unes de les fites de l’assagisme català del segle XX— sorgeix de la meditació obsessiva sobre aquella esperança.

Joan Ferraté, nascut el 24 de novembre de 1924, era el segon fill d’un matrimoni de la burgesia reusenca vinguda a menys. La història de la família, amb possessions a Reus i a Almoster i amb una bona biblioteca, ningú l’ha explicada millor que Ramon Gomis, que ara publica el desmitificador El jove Gabriel Ferrater, la llegenda. Si quan va esclatar la Guerra Civil el germà gran tenia 14 anys i 2 mesos, ell en tenia 11 i 7. Si Gabriel Ferrater la va viure amb els amics com un accelerador de l’adolescència, el seu germà la va passar isolat al xalet al camp. Després d’una breu estada a Barcelona (s’emporta els llibres de Carner, dedicats a Josep Maria de Sagarrra, que troba a la casa on es refugien) i d’un parell d’anys amb la família a Bordeus, tornà sol, amb un alt sentit de la responsabilitat, i acabà el batxillerat a l’internat Valldemia de Mataró, a Barcelona i a Reus.

“Devia ser, em penso, cap als setze o disset anys que vaig començar a imaginar veritables orgies d’amor pels nois, sense que mai, però, hagi desitjat res més sinó que em deixessin estimar-los, sense que em calgués ésser-ne estimat”, rememora en un dietari de maduresa. “La meva sensibilitat havia estat formada”. N’havia pres consciència al franquisme més fosc, una etapa d’absoluta moral castradora. L’estiu del 1943, quan en tenia divuit, va destruir textos seus. Havia trobat que eren massa tempestuosos, l’havia empès la manca d’amor propi. Fa servir aquestes paraules, que diuen sense dir però que oculten allò que no es volia dir: sobreviure, entre la depressió i la follia, a una angúnia que temia. L’esperança profunda, com una llavor sembrada en terra eixorca, era l’expe­riència del desig. La frustració el desassossegava i l’únic consol el trobaria en la companyia més fidel: els versos de Carner que el reconciliaven amb la realitat.

L’”acte de fe” amb els seus escrits l’explica a la primera entrada del dietari més antic, conservat a la Universitat de Girona (on també hi ha la seva biblioteca personal). Esta datada el 27 de juliol de 1944, durant el primer estiu després d’haver començat la carrera de Dret. Aquell dia havia rellegit Els cants de Maldoror. Podia ser “abominable (des del punt de vista moral)”, però això no és el que l’ha impressionat. El commou que per a Lautréamont res havia comptat més que l’“apreci” per ell mateix. A Ferraté l’impressionava que hagués dit la seva veritat. Contemplant-se al mirall de la literatura, s’interpel·la fent-se aquesta pregunta: “per què, fins ara, aquesta por al surrealisme (tinc consciència del que dic)? En realitat, és inútil la pregunta perquè ja tinc la resposta: però aquesta em fa una mica de por”. Per enfrontar-s’hi, en tensió i introspecció, escrivia i llegia, mirant d’objectivar la seva sensibilitat per controlar-la més que no pas per viure-la.

Llegir i escriure per entendre’s. No pot ser atzarós que aconseguís el número de maig del 1944 de la revista Fontaine en què Margarite Yourcenar donava a conèixer més poemes de Kavafis, el poeta que havia descobert primer gràcies al seu germà, de qui parlaria amb Carles Riba i que acabaria traduint sencer. No serà sempre ni serà explícit, però d’alguna manera Ferraté voldrà conèixer la tradició de la literatura homosexual, per fer-ne un ús introspectiu, però també per situar-se en una posició crítica que li permetria entendre millor poetes com Luis Cernuda (“Estoy cansado de estar vivo”) o Gil de Biedma (“Eran las noches incurables / y la calentura”). En una entrada del dietari de finals del 1945, quan reposa de la tuberculosi, esmenta l’ajuda de la descoberta del personatge de Julien Sorel i consigna que ha rellegit les Olympiques de Montherlant, un text de fascinació sobre la bellesa masculina que en alguna edició incloïa fotografies d’atletes amb el tors nu. Llegirà Gide (en transcriurà fragments al dietari) i estudiarà a fons Rimbaud (a qui va dedicar una monografia redactada en francès).

El consol de la frustració el trobaria amb el seu company més fidel: els versos de Carner

Quan el curs 1946-1947 reprèn els estudis a Barcelona, a banda de Dret comença Filosofia i Lletres. Fa amistat amb un company de carrera: Rudolf Grewe. Va ser investigant la vida de Grewe que vaig conèixer Ferraté. “Va ser el meu amic més estimat”, em va dir quan marxava de casa seva després d’entrevistar-lo a l’àtic de Ferran Puig (escenari d’un passatge hilarant d’El vientre de la ballena del seu amic Javier Cercas). El maig del 1947, arran d’una anècdota que Grewe li havia explicat, Ferraté ho escriu al seu dietari: “De vegades caic en la fantasia de creure o de voler creure que és pederasta com jo”. Si Ferraté va fer de la relació amb el Daniel el centre moral de la seva vida, l’esperança vella i profunda era aquesta.

El curs 1947-1948 es retroba amb el seu amic Alfonso Costafreda, que aviat esdevindrà un dels poetes més prometedors de postguerra amb el llibre Nues­tra elegía. Eren amics, però cap dels dos era de tracte fàcil. Un dia Ferraté el convida a l’habitació de la pensió on viu. Mengen pa i pernil, no saben gaire què dir-se i Ferraté li deixa les llibretes del dietari. “Quan ha vist la pederàstia, jo m’he vist també, amb els seus ulls i amb els meus plens del record del sofriment, tan inevitablement pastat de pederàstia... Com un glop de llàgrimes m’ha pujat la desesperació i la recança d’aquest amor insatisfet, casi ofegat ja a força d’inhibició”. Costafreda l’agombola i Ferraté pensa que algú més ja coneix allò que ell sent: “estic mort”. Però ara que Costafreda ho sap i no l’abandona, Ferraté se sent reviure. Fins i tot posa títol a l’assaig que voldria escriure: Contra la por o les raons del cor. Però aquesta efervescència, al cap de pocs dies, s’esllangueix.

Quan acaba el curs, Ferraté inicia la correspondència amb un amic que ha conegut a la universitat: Josep Maria Castellet, que té un ull clínic. Les primeres cartes que Ferraté li envia no s’han conservat, però Castellet transcriu unes paraules de Ferraté a la primera. Des del Picarany, amb retòrica existencialista, li ha explicat que es rebolca “en la inquietud i la nàusea”. Castellet ho llegeix i es revolta i l’alliçona: ha de “començar —sí, no t’emprenyis— a viure. A no pensar sinó després d’haver conegut”. Però la paradoxa de Ferraté, que sovint es veu a ell mateix com un mort, és que creia que no podia viure perquè no podia conèixer, i només a través de la lectura gosava viure la seva subjectivitat, vivint una vida vicària tota feta de pensament.

Les cartes de Castellet permeten resseguir la gestació d’una revista del règim —Laye—, però que farà seva un grup de disconformes que no combreguen amb les rodes de molí de la cultura oficial. És un espai de llibertat estrany. Ferraté s’hi estrenarà com a crític, intel·lectual (ho pagarà) i traductor —un capítol de Joyce, una primera versió de The waste land al català —. Esbossa idees sobre la seva teoria de la recepció (“Aspectos de la obra de arte”) i escriu ressenyes —Carner (Arbres) i Pla (El carrer estret), Vinyoli (Les hores retrobades) o Riba (Salvatge cor)— que han esdevingut textos de culte. Un d’aquests textos és la crítica de la bio­grafia d’Alcibíaides escrita per Jean Hatzfeld. Un dels punts que subratlla és la relació entre aquell jove noi de casa bona i el vell savi Sòcrates. “¿Qué fue Alcibíades para Sócrates? Tal vez algo tan banal como un amor”. Si d’aquella relació en sabem alguna cosa pel Banquet de Plató, poc després Ferraté llegiria un altre diàleg sobre l’amor: el Fedre, “que conté el paradigma d’una moral sexual que no em puc ocultar que al capdavall ha estat la meva”.

Amb plena consciència de qui era i què sentia, amb el seu primer assaig a punt d’anar a impremta —Carles Riba avui—, la tardor del 1954 Ferraté va marxar a fer classes a la Universidad de Oriente, a Cuba. Al port, quan s’embarcava, Grewe li va regalar un llibre de Píndar. Grewe, homosexual com ell, també marxaria poc després per mirar de fer carrera lluny de la resclosida Espanya franquista. A Cuba va ser professor de llengües clàssiques, i d’aquesta tasca en sortiria el volum Líricos grie­gos arcaicos.

Una de les primeres vegades que Ferraté va tornar a Barcelona va reprendre la conversa amb Riba sobre Kavafis i va estrenar amistat amb dues figures de la vida literària de la ciutat: l’editor Jaime Salinas, que treballava en la modernització del catàleg de Seix Barral, i el poeta Gil de Biedma. Foren setmanes de camaraderia, passejades i confidències. Tots tres eren homosexuals. La primera carta que Ferraté adreça a Jaime Gil, des de Cuba, confessa el goig de l’amistat. “Hoy, desde mi casa de Cuabitas, Santiago de Cuba (Cuba), sé que te quiero mucho”.

Ferraté creia que no podia viure perquè no podia conèixer si no era a través de la lectura

I a començaments del 1962, després que l’ona expansiva de la revolució cubana el posi a la picota, es produeix el trasllat laboral a la gèlida Edmonton. A finals d’aquell any pateix un dels episodis que portaran fins al límit la seva pulsió paranoica: Seix Barral va publicar La operación de leer de manera descurada, i va interpretar que aquella mala praxi —de la qual es queixava amb ira a Salinas i Carles Barral— sabotejava la possibilitat de ser reconegut com un gran assagista. A Edmonton conviu amb Daphne Kempf, i amb ella tindrà una filla, Amàlia, que neix el juny del 1965. Un any després Ferraté viatja a Roma. Allà escriu el dietari fervorós d’un obsés: deixa que la seva misogínia es desbordi, com comença a desbordar-se el seu desig, a la frontera de l’amour fou, perseguint nanos que veu al carrer o embadalint-se amb pintures on en veu de retratats. Es pot llegir a Del desig. Allà explica que compra postals de quadres amb nens de Caravaggio, que a la seva època fou acusat de pederàstia.

I la nit del 12 al 13 de gener de 1970, el Daniel. “Miserable del naufragi d’amor que he estat, tot sol, asservit a la por, mentre he viscut”, diu un vers que escriu i que copia al dietari al cap de mes i mig. La por atàvica s’acaba, s’acompleix la vella i profunda esperança. “És vell el meu enyor del front color d’ametlla”. Ara, als 45 anys, ressuscita. Feia més de vint anys que Castellet li havia dit que per pensar s’havia de conèixer. Ferraté, que es va passar la vida pensant-se a ell mateix, ara es podrà pensar de manera definitiva. Aquest és el tema del darrer dietari de Del desig, escrit entre 1974 i 1975. “La finalitat de la meva vida ha estat, és, la saviesa, la plena possessió de mi mateix”. Allò que havia llegit a Salvatge cor, allò que havia viscut, és que la relació sexual (“un gran defalliment i un gran imperi”, li revela Carner) era una forma de despossessió a través de l’altre que permetia conèixer-se profundament. “Al capdavall no som sinó el nostre desig”.

Qui millor havia racionalitzat aquella experiència era el Paul Valéry dels Cahiers, “un dels meus dobles més pròxims”. Al dietari transcriu dues entrades en francès per autoretratar-se, dues cites sobre el desig que després seran el motor primer de la seva lectura original, fascinant i meticulosa de The waste land: l’elabora a partir d’”una certa concepció de l’erotisme, que em serveix per explicar la funció que el desig exerceix en el poema d’Eliot”. A la vegada, tradueix sistemàticament Kavafis, la versió que publicaria primer a La Gaia Ciència i després a Quaderns Crema. I comença a passar temporades més llargues a Barcelona. “Vaig comprar aquest pis pels noiets que vaig veure que jugaven a bàsquet, mig despullats, al pati del col·legi a l’altra banda del carrer”. Comença a planificar l’edició de l’obra del seu germà Gabriel.

Ferraté és qui ha estat sempre, i així el veuen els seus amics; el tracte amb ell mai és fàcil. Així, sense pietat, el retrata Salinas en una carta que envia a la seva parella. “Voyeurismo triste y senil que subraya una soledad inconfesada. Le escuché con la paciencia que me provoca el Anafranil, pero con la contrariedad que te produce el constatar algo malsano (no moralmente pero sí físicamente): vejez prematura, placeres vicarios; olor a semen rancio”. Ferraté era així, però a la seva memòria hi conservava una perla que justificava la seva vida. A partir d’aquí, malgrat l’angúnia, havia conquerit l’estima per ell mateix, que miraria de desplegar amb els grups de joves lletraferits que s’hi acostaven.

Francesc Parcerisas va rememorar les lliçons informals que va impartir l’any 1979 al Velódromo. Hi havia joves com Antoni Marí, Dolors Oller, Narcís Comadira, Félix de Azúa o Jaume Vallcorba, entre d’altres. El tema era la poesia de March, de qui havia preparat l’edició. Llegien vers a vers. A les seves notes, Parcerisas va registrar aquestes frases: “el desig és la primera cosa que sorgeix i dona força a l’amor. I després ve el delit, que sosté l’amor en el seu regne”; “l’ànima comença a veure-hi clar quan el cos es debilita”. Pocs anys després, la colla, connectada també amb l’editorial de Vallcorba, es recicla: és el moment que va recrear Cercas en aquestes mateixes pàgines, l’etapa dels articles al Diari de Barcelona i dels cursos de poesia a Cadaqués. Allà, em va explicar Salvador Oliva, un dia va comentar “Preservació” de Carner, i va dir als alumnes que l’escoltaven que ell era aquell poema. També se’l podria escoltar al seminari sobre March que va impartir a Bones Lletres convidat per Jordi Llovet.

Quan el vaig tractar, cap al 1999, Joan Ferraté era un home permanentment alerta, que semblava sempre sol. Recordo que em va dir que voldria ser enterrat amb la seva edició de March i Poesia de Carner. I d’alguna manera així va ser, com va explicar el fidel Jordi Cornudella a Les bones companyies. Al damunt d’un moble hi havia oberta una edició de Poesia amb el poema ‘Cant de flabiol’ com a darrer comiat i testament de serenor vital. Ferraté havia decidit precisament morir aquella nit. El 2003. Entre el 12 i el 13 de gener.