L’estranyesa entre pares i fills

A Els Mandible, Lionel Shriver narra els efectes d’una futura ruïna financera sobre diverses generacions d’una família de la classe mitjana dels Estats Units entre els anys 2029 i 2047: el dòlar deixa de ser la moneda patró, Rússia i la Xina dominen el món, i el mur de Río Grande impedeix que els nord-americans travessin la frontera de Mèxic. Els Mandible ja no poden pagar la residència dels ancians, han de compartir un pis a Brooklyn, un enciam costa vint dòlars, l’oli d’oliva esdevé un producte de luxe, i la generació més jove ha d’aprendre a sobreviure de manera autodidàctica, amb un sentit de l’humor molt negre i aplicant una alta dosi imaginativa a l’economia particular. Menys satírica, a Per últim, el cor, Margaret Atwood crea un matrimoni jove de la costa nord-oest que ha de viure en el seu cotxe a causa de la recessió econòmica, on les violacions i els robatoris d’òrgans no són els pitjors infortunis que s’escampen per la regió, i el somni de recuperar el sentit de la vida i la protecció contra els mals els pot dur a acceptar la feina i la llar per sempre que anuncia Consilience, una urbanització dissenyada segons l’estètica i els principis dels barris residencials puritans de l’Amèrica blanca dels anys cinquanta: Doris Day és la imatge a imitar. Més apocalíptic, a La carretera el present que descriu Cormac McCarthy és un bosc calcinat ple de cendres, l’únic horitzó és una carretera inerta on el somni del benestar ja no existeix, i la sola pregunta que es pot plantejar és com protegir la família quan ja no hi ha res per protegir.

Queda molt lluny la defensa a ultrança que feia Chesterton de la llar familiar —la família és la més antiga de les institucions humanes, té autoritat i és universal—, entossudit a redescobrir les meravelles del normal, però el cert deu ser que bona part del combustible de les ficcions de tots els temps sembla dur a terme el que anotava Nathaniel Hawthorne en el seu quadern d’apunts: “retratar els diferents membres d’una família que són, cadascú a la seva manera, l’exemple d’una determinada virtut; introduir llavors un ésser posseït pel vici i descobrir quines relacions poden donar-se entre ell i ells, així com també la forma en què tothom en resulta afectat”. Com l’Abril, una de les protagonistes de Jo soc l’última Plaça (Edicions 62), el debut d’Alba Gómez Gabriel, premi Sant Joan 2024, no són pocs els personatges de ficció que han volgut alliberar-se del llast familiar, tot i que sempre és plausible que una filla reivindiqui els anys que els seus pares van viure al galop a la manera d’una heroica disrupció generacional, com cavalls més o menys salvatges, mentre freqüentaven la Ruta del Bakalao: és el que fa Laia Viñas a Aquí baix (L’Altra), una mescla de crònica i literatura plena d’entusiasme i d’inacabable exultació emocional.

En un altre dels esbossos per a contes futurs, Nathaniel Hawthorne anota el següent: una família —el pare, la mare i un parell de fills— surten a passejar, s’endinsen en un bosc, i de seguida perden de vista la nena petita. Alarmats, els pares s’esveren, la criden i la busquen, i ben aviat es tranquil·litzen perquè al cap d’una estona torna a estar amb ells. Al principi, ningú no hi adverteix cap canvi, però de mica en mica els sembla notar alguna cosa estranya. No serà fins temps més tard que arribaran inclús a sospitar que la nena que va sortir del bosc no és la seva filla, sinó en realitat una desconeguda. Hauria de ser la impressió que s’endurien els pares del narrador de Tot als deu (Edicions de 1984), de Jaume Creus, si sabessin el que confessa el seu fill, que als deu anys va endeutar-se per primera vegada, que es va masturbar per primer cop sense saber què era el sexe, que un capellà el va violentar físicament i psicològicament, que es va enamorar i es va sentir traït pel seu millor amic, que va començar a tenir una certa idea de la vida moral: de l’any que en va fer deu, els pares del narrador d’aquesta novel·la només devien tenir idea d’una cosa, que per primera vegada el seu fill va entrar en un quiròfan, entre altres raons perquè els pares no són gaire sensibles als graus d’infelicitat i solitud que comporta anar deixant enrere la infància. És la trista bellesa que experimenta a l’última novel·la de Manuel Baixauli, Cavall, atleta, ocell (Periscopi), Alapont, el fuster que només troba consol en la pràctica del seu ofici, el pare vidu que s’acusa d’haver sigut massa tolerant amb el seu fill Aristides, d’haver-lo malcriat, com si desconegués que un dels atributs de l’adolescència és transformar els malentesos familiars en un element fonamental de la modulació del caràcter: de sobte, “el millor que li havia passat, un premi atorgat per la mateixa vida”, el seu fill, se li apareix com un estrany que es nega a acatar l’ordre familiar, convençut que enlloc s’hi està tan bé com fora de casa i al costat dels amics.

L’estratègia de la fugida com a arma de la desobediència també és present en la personalitat de la Greta, la protagonista de Tots aquells mars (Columna), de Laia Aguilar, que quan veu “que les relacions arribaven a un punt crític, o qui sap si compromès, arrencava a córrer, me n’anava i ho deixava tot d’un dia per l’altre. Maletes, quatre pertinences, alguna peça de roba que em descuidava sempre a casa d’algun ex. Com si volgués marxar però alhora no marxar del tot, com si volgués fugir i alhora amagar-me en una cova...”: és la feliç resignació de qui torna a Formentera per retrobar el pilar de la família, la seva àvia Matilde, encara que el peatge a pagar sigui la desgana d’encarar-se amb la seva mare i assumir la culpa i els remordiments que sent per un fet tràgic de la infància. D’un altre retorn a la casa familiar tracta El temps habitat (Proa, a llibreries el 25 de setembre), de Maite Salord, que reinterpreta de manera una mica elemental i inexpressiva el que Txékhov explicava a L’hort del cirerers: la casa pairal de Menorca està a punt de vendre’s a uns francesos, i l’Àngela, la protagonista, després de separar-se del marit, hi torna per recuperar el que la memòria hi hagi pogut deixar guardat, l’oblit que hi habita, les mínimes deixalles quotidianes del passat familiar, les postals de l’ànima.

D’una complexitat més fascinant és el nou llibre d’Elisenda Solsona, Mammalia (Males Herbes) —la Cora té vuit anys i, durant unes vacances al sud de França, es perd i es refugia en una cova on localitza unes pintures que li desvetllen la imaginació folletinesca del seu passat—, que sembla que volgués donar la raó a Chesterton. També sembla que cregués en l’arribada d’un dia en què tothom naixerà en un hospital i morirà en una residència, i digués que “tot i així, sota una tutela científica semblant, no estic en absolut segur que moriran menys persones, i fins i tot he sentit científics que afirmen que en naixeran menys”: en un futur molt fosc, vist com un present on les relacions íntimes es mantenen gràcies a la tecnologia, a Mammalia la natalitat està vigilada de manera estricta per l’Estat, però fins i tot en aquesta situació anòmala la crida de la recerca dels orígens familiars no hi és absent perquè la ciència-ficció no està renyida amb els pares que s’espanten i fugen com si fossin adolescents. Entre pares i fills, certament, tot s’acosta a l’estranyesa: per això és un territori tan propici per fer-ne literatura, com tan bé afirmava Nathaniel Hawthorne.