La reinterpretació constant d’Enric Casasses

És ben sabuda la manera de treballar d’Enric Casasses amb els poemes. Els escriu, els diu i, anys després, quan ja han circulat en recitals, els publica en paper. La paraula viva, oral, es converteix en escrit a través de la recitació: d’aquí ve la identificació, tant pròpia de la seva obra, entre el text i la veu. Aquest procés d’acció-dicció poètica implica un retorn a l’obra arxivada, que s’actualitza a través de la publicació, en un moviment continu endavant-enrere que implica un procés de reinterpretació de la pròpia poètica i, també, una revisió de la tradició literària de la qual beu.

“A quina calaixera he endreçat el paradís? a quina calaixera m’he ficat?” es preguntava Casasses el 1991, a l’índex del llibre La cosa aquella, que aplegava poemes escrits als setanta i que Empúries donà a conèixer en una edició que marcà l’inici del seu reconeixement públic. Trenta anys després, Casasses és considerat un dels pals de paller de la tradició poètica contemporània, no només per la seva dilatada i polifacètica trajectòria com a poeta, assagista, dramaturg i traductor, sinó també per la seva influència entre un ampli espectre de poetes que el tenen en compte quan versifiquen.

A la raó aplega poemes escrits entre 2007 i 2011, que Cassases anava guardant mentre confeccionava el llibre il·lustrat El nus la flor (2018), un projecte artístic que, inclogué, a més del volum, un disc, un concert i un recital. Com ha confessat en més d’una ocasió, fins que no va poder deixar enrere aquest llibre no es va atrevir a recuperar els poemes, arxivats en dues carpetes, que ara treu a la llum, molts dels quals ja havien circulat vivament, en recitals. El llibre es compon de dues parts: “A la raó” (amb 48 poemes i un apartat de notes) i “A taula” (amb 18 poemes en prosa).

El recull, de gran diversitat mètrica i formal, reflexiona sobre la raó (que és invocada en el títol) i la vida, dos elements units per l’os que protagonitza els heptasíl·labs inicials: “Entre el cervell del taló/ i el metatars de la idea/ tens un os, un escaló/ que xucla vida i ne crea.” La raó casassiana és, com diu a “Llaç”, una raó que vessa i fa sortir a la llum veus i cants. Convoca, doncs, una “llum més fonda que la nit i més palpable i palpadora que la pluja” (“Poema”) i implica una fantasia que és “centre del món i alè del viure” (“La paraula aquesta de la fantasia”). El poeta en depèn i, si no hi és, la manca li “dona branca” i li entrebanca “totes les llets” (“Tot poema, tu”).

Concebuda, també, com a diàleg amb altres creadors —poetes, companys i artistes presents en dedicatòries i citacions, o mencionats dins els poemes—, la poesia casassiana es justifica (es raona i s’enraona) a través de poemes d’altri. És borda, com els bruixots i les fades de “Tots som bords”. N’és una bona mostra “Tot és cara i gest”, on els versos de Ramon Llull, Ausiàs March, Joan Maragall, M. Antònia Salvà i Joan Salvat-Papasseit serveixen a un orfenet per demanar a déu que plogui. O “Nosaltres i els agermanats”, un poema on ressona Foix, en què l’”aire antic” d’una mestressa és el senyal gràcies al qual el poeta pot fugir al galop.

La llengua poètica de Casasses és filla de moltes deus, com l’escalenc que trobem a “Proa de violí”, el parlar casserrenc que evoca a “Romancet”, els jocs fonètics i amb la rima de l’”Oda al déu n’hi duo” i “Al trenc”, o les frases fetes trabucades d’”I en sortim vius”. Un dels recursos més habituals en la llengua casassiana és el joc amb la fusió i repetició de pronoms: “afanya’t/ no corris/ atura’t/ sigue-hi sàpigue-ho/ sàpigue’n sàpigue’ns/ que ve el destí/ a demanar-te i tu/ tingues almenys unes mans buides/ per oferir-li” (“Diuen les veus”).

A la raó trobem poemes bastits a partir d’experiències quotidianes, de les quals emanen imatges radiants, o fins i tot còmiques. A “Les complicacions humanes” s’explica el “descobriment” que fa una noia a muntanya: “i et fots a furgar a terra/ trenques un tros d’arrel/ i me l’allargues i veient/ la teva cara que irradia/ el mossego i el xuclo. Has descobert/ la regalèssia”. D’altres poesies imaginen situacions improbables: a “Examen de consciència, 2a convocatòria”, el poeta entra dins “el soterrani” de si mateix, on sent xiu-xius i veu monstres, i en surt “d’un cop de cul”. I a “Orella”, s’identifica amb l’”instrument del sentir-hi” i ou cleques, bum-bums i xup-xups.

En bona part dels poemes d’”A taula” es descriuen paisatges naturals on la mirada casassiana es projecta cap alguns dels elements que l’envolten (un borinot, ocells negres, el mar, una tramuntanada o un llimac), sovint canviant la perspectiva des d’on els diu o pensa. La visió d’un voltor li fa creure que vol deixar “pelats” els ossos del paradís; unes patellides són, com sirenes, “cantadores de cançons”. En una de les composicions finals (“Tretze”), l’entrada d’una “intrusa” en un cau de mala mort crea un efecte estrany: les bèsties i els homes s’aturen i callen, ja no saben qui són. Tot un univers palpita, ressona i viu a A la raó.