‘La fràgil memòria’, de Josep Lozano: Crònica d’un poble

Una novel·la històrica du sempre a sobre, per defecte, el pes que el lector sol saber de quina manera finalitza. A més d’aquest hàndicap, les novel·les ambientades en el passat han de superar també dos reptes: un és la trampa de l’anacronisme i l’altre és la temptació que l’afany divulgatiu i l’excés de documentació desbarati la gràcia creativa d’una trama solvent, que l’autor, en comptes de conscienciar-se que està immers en una obra de ficció, es limiti a la redacció convencional dels seus coneixements enciclopèdics sobre l’època escollida com a marc. Dins d’aquest territori narratiu, el lector amb memòria ha de recordar l’eficaç competència que Josep Lozano (Alginet, 1948) ja havia demostrat tenir a El mut de la campana (2003), situada a la València del segle XVII i amb una minuciosa orfebreria verbal de la parla del poble; i, sobretot, a Crim de Germania (1980), una reconstrucció espectacular, a la manera d’un mosaic, de la revolta i la repressió d’aquell moviment revolucionari que a principis del segle XVI va agrupar els pagesos i els moriscos de la perifèria de València: en totes dues novel·les, Josep Lozano evitava els perills esmentats abans, i ara, a La fràgil memòria, torna a sortir indemne de la visita que fa a les vicissituds de la guerra civil i la immediata postguerra.

La solució formal que tria Josep Lozano per administrar els passos de la novel·la no pot ser més elemental: dues dones d’Aljanet, una el 27 de setembre de 1939 i l’altra el 30 de novembre de 1944, comencen a escriure una mena de dietari i enceten un diàleg vehement amb elles mateixes, com si en l’escriptura hi busquessin una funció tranquil·litzadora que apaivagués els neguits que les pertorben i el descontentament que senten cap a elles mateixes; també els és impossible, però, esquivar la celebració dels miracles incomprensibles de la vida quotidiana, el color de la felicitat. En el primer capítol, llegim les obstinacions, els conflictes i els problemes privats de la Llibertat Alba Boïgues, la Llíber, una dona republicana, viuda, de satisfaccions escasses, acorralada per la por d’habitar com a perdedora en una societat dominada pels guanyadors, i mare d’un fill que es va enrolar en la FAI i del qual no té cap notícia, una absència mortífera que, en el fons, és l’agent provocador del text que va escrivint. En el segon capítol, és la Regina Bosch Palau, soltera i “filla de casa bona”, coneguda al poble com la Regina Barona, que du una vida plàcida a la vora de l’avorriment jugant a la brisca amb les amigues mentre berenen xocolata de debò —”res de barreja amb farina de garrofa— sucant-hi “melindros o rossegonets d’ametlla” comprats al millor forn del poble, i que ens fa partícips de les cuites que manté amb un dels seus nebots, “bevedor, fumador, jugador, travesser i doner”.

A La fràgil memòria, doncs, dues dones de classe social diferent, una mare abnegada i una tieta tenaç, es confessen —i aquí cal assenyalar que Josep Lozano torna a excel·lir en la recreació verbal com a traducció de la manera de viure, pensar, ser i comportar-se de l’època—, i de mica en mica van teixint el que constitueix el gran triomf de la novel·la: per damunt de la presència inevitable de la Història, la Llíber i la Regina Barona —unes existències paral·leles que Josep Lozano lliga amb uns fils subtilment vagues— ens han fet conèixer les raons dels dos bàndols, els àmbits públics i privats de cadascun, la guerra i la pau, les zones penombroses del sexe i la religió, els entreforcs del poder i la família, la crònica d’un poble.