El Morera de Lleida fa justícia a la realitat total de Palmira Puig

L’exposició de Palmira Puig (Tàrrega, 1912 – Barcelona, 1979), al Morera de Lleida, és la primera retrospectiva veritablement consistent dedicada a una fotògrafa invisibilitzada. Dir-ho no és incórrer en l’argot habitual de la crítica, sinó recordar el primer deure d’una institució artística: el servei públic, i no la connivència amb modes i mercats. En un moment en què els museus es declaren obligats a revisar genealogies i reconèixer l’altre, recuperar l’obra d’una autora pràcticament absent del relat català i espanyol no suposa un gest reparador, sinó el compliment tardà d’una responsabilitat llargament ajornada.

Convenientment titulada Palmira Puig. Perspectives revelades, la mostra està comissariada per Jesús Navarro i Rocío Santa Cruz, que culminen una tasca gairebé detectivesca a partir de 4.000 negatius i nombrosos fulls de contactes rescatats pel nebot de la fotògrafa, Toni Ricard Giró. Calia ordenar i contextualitzar les imatges, i destriar-les de les del seu company de vida, el badaloní Marcel Giró (1913-2011), que sí que va obtenir reconeixement a Catalunya i al Brasil, on va arribar a ser cèlebre en l’àmbit de la fotografia publicitària amb l’Estudi Giró, que el matrimoni va mantenir actiu entre 1953 i 1978.

La selecció aborda l’àlbum fami­liar i inclou algunes “curiositats”, com ara fotografies atribuïdes durant anys al marit i avui definitivament restituïdes, o d’altres que il·lustren el combat à deux de la parella, confrontant les seves mirades davant d’una mateixa situació, com a la sèrie Eivissa (1953). L’última secció presenta natures mortes, retrats, paisatges urbans i naturals realitzats en l’etapa final del seu exili de més de tres dècades al Brasil, amb fotografies que flueixen i reflueixen simultàniament entre l’humanisme i una modernitat exultant.

Educada en una família progressista i culturalment activa, Palmira Puig es va comprometre des de molt jove amb la defensa dels ideals de llibertat i laïcisme de la Segona República. El cop d’estat del 1936 la va obligar a emigrar, primer a Colòmbia i després al Brasil, on, al costat del seu marit, va mantenir viva la cultura catalana a l’exili i va participar activament en la revitalització cultural d’una ciutat que es trobava en plena transformació urbana. La incipient “Chicago de l’hemisferi sud” —així la va batejar Claude Lévi-Strauss en el seu llibre Saudades de São Paulo, amb la seva “barreja de gratacels que convivien amb turons encara rústics”— va servir a Puig d’escenari fèrtil per explorar un estil propi.

El 1956, Puig ingressa al Foto Cine Clube Bandeirante, l’agrupació més influent en l’evolució de la fotografia moderna al Brasil. Participa en exposicions al costat d’autores com Barbara Mors, Gertrudes Altschul i Maria Helena Valente da Cruz, les obres de les quals s’associen a l’estètica paulista, un trànsit del pictorialisme a la nova arquitectura de les ciutats i a l’experimentació amb enquadraments inèdits i efectes de contrast entre pla i profunditat, abstracció i figuració. En un context en què pocs fotògrafs dirigien les seves lents cap a les temàtiques socials, Palmira Puig explota les possibilitats expressives de la gran ciutat i el batec de la seva gent, cercant el majes­tuós entre el quotidià i revelant les contradiccions del procés de modernització d’un país amb un passat colonial i esclavista. Els seus millors treballs tenen un lirisme proper als poemes d’Emily Dickinson: són ­viatges cap enlloc.

Palmira Puig tenia 67 anys quan va morir d’un càncer de pulmó. Al llarg de la seva vida va entendre la fotografia en el sentit que li va donar John Berger, “la comprovació d’una visió total de la realitat”. La imatge havia d’unir el visible i l’ocult, una veritat sempre condicionada per la consciència i el context de l’espectador.

Els arxius i les col·leccions públiques haurien d’estar atents al llegat d’aquesta autora. Ara com ara, només el Museu d’Art de São Paulo i la Tate Gallery conserven obra seva. Els atributs que suggereix la seva fotografia —consistència poètica, energia individual, un profund sentiment de dignitat en la mirada que projecta sobre el seu entorn més proper— resulten especialment pertinents en una època posthistòrica més propensa a la repetició nostàlgica dels grans noms que no pas a la recuperació dels subjectes humans del passat. En atorgar un lloc als invisibles i legitimar-los, Palmira Puig es va imposar descolonitzar la mirada. Una bandeirante —pionera— en el sentit més real del terme.