Paula Bonet en el llindar del seu art

La porta obre i tanca alhora; és una frontera que no nega els dos espais que separa: el fora i el dins estan entrellaçats, no es poden concebre l’un sense l’altre. La pintora Paula Bonet (Vila-real, 1980) és al llindar. L’exposició que inaugura aquest 7 d’octubre a la Fundació Vilacasas, L’anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall, representa un tornar enrere i, alhora, un anar cap endavant: l’exposició és la porta que, oberta per un costat, retorna Bonet a aquells anys, quan encara era estudiant i la pintura ho era tot; oberta per l’altre costat, la projecta cap a una nova etapa pictòrica, més madura i més lliure: “Avui dia, pintar és arriscar, destruir la tècnica, és abocar-se sense por a l’abisme”.

Arribar fins aquí no va ser fàcil, reconeix Bonet. Envoltada de llibres i amb les mans tacades amb pintura, “encara estic fent alguns retocs”, comenta assenyalant un immens oli sobre tela que ocupa mig taller. “Dos metres per dos metres”, explica, “ha trigat dos dies a assecar-se; per això necessito espai, només amb espai es pot pintar un oli sobre tela d’aquestes dimensions”. El seu espai propi ―sobre la taula l’assaig Oh, to Be a Painter! de Virginia Woolf― l’ha trobat a La Madriguera, el seu taller i també el lloc on comparteix experiències, viatges i coneixements amb dones artistes que, provinents de tot el món, assisteixen als cursos que ella i altres artistes imparteixen. La Madriguera és una residència, un lloc de convivència i, des de fa un any, també una petita galeria. Darrere d’una porta que es mimetitza amb la paret, hi ha el taller de la Paula, el lloc on es tanca a pintar dies i nits sencers. “Aquests dies he començat a sentir de nou la legitimitat de la meva lluita en aquest lloc, el seu significat ple i independent del meu ‘èxit’ com a escriptora, i fins i tot amb els seus fracassos”, escrigué May Sarton, autora que Bonet llegeix amb devoció els últims mesos, retrobant en les pàgines de Journal of a solitud el relat dels seus últims tres anys, marcats per l’aïllament obligat pel cas d’assetjament que va patir, i la solitud, desitjada i imprescindible per retrobar-se amb la pintura.

Tot començà anys enrere, molt abans de convertir-se en una de les il·lustradores més conegudes i imitades, i abans de vendre més de 20.000 exemplars de The End; tot començà a la universitat, amb una violenta parella sense nom i un professor de pintura manipulador, “l’Homenot”, amb el qual tingué una breu relació. No vol tornar a parlar del tema, ho va explicar a L’anguila (Anagrama), un llibre sense el qual no s’explica l’exposició que ara inaugura i que és una actualització d’aquella que, fa tres anys, inaugurà amb el mateix títol i en diàleg directe amb la novel·la. Va ser després de publicar L’anguila i de presentar aquella exposició homònima que Bonet es va adonar del camí recorregut i, sobretot, del camí que havia de desfer. “L’exposició de la Vilacasas és una espècie de relectura d’aquella exposició”, explica, però és alguna cosa més, perquè l’artista ja no intenta escapar de València ni tampoc d’allò viscut a la universitat, ja no intenta trobar altres formes d’expressió ―el gravat, principalment― per fugir de la pintura. Ara parlar de pintura ja no és, com abans, parlar de l’Homenot.

A Bonet ja no li interessa la il·lustració i, encara menys, tota la indústria que l’envolta. Reconeix que en va guanyar, de diners, sobretot amb les reedicions dels seus llibres, però reconeix també que aquells llibres no són el que ella volia que fossin: La sed i The End no s’havien de vendre només com un grapat de dibuixos bonics, “eren alguna cosa més. Els meus llibres més venuts i també menys llegits”. I Truffaut 813 havia de ser un llibre de petit format, una exploració personal de la poètica del director francès.

“Vaig tenir èxit, però per a mi va ser una gran derrota en termes professionals”, admet Bonet, que va veure com els seus dibuixos i la seva imatge eren utilitzats per la indústria. On era aquella Paula que només pensava en la pintura? Havia quedat arraconada quan marxà a Xile, una anys abans. “Vaig buscar una beca i el destí més llunyà de València”; a Xile substituí la pintura pel gravat; de fet, el gravat és la tècnica que la portarà, un cop instal·lada a Barcelona, a la il·lustració. Però Xile significà molt més que una porta de sortida, allà conegué Roser Bru, pintora i gravadora d’origen català exiliada durant la guerra. Bru li ensenyà a perfeccionar l’art del gravat, tot i que ara Bonet reivindica sobretot la Roser Bru pintora. “Amb la Roser vaig conèixer la importància de la solitud per crear, però també la importància de la comunitat. A Xile vaig veure dones, de generacions diferents, cuidant-se, creant juntes, recolzant-se”.

Sense Xile no existiria La Madriguera, però tampoc hauria existit aquell primer taller, “un forat” amb premsa, planxa, zona per a àcids... Allà va començar la transició. “Volia pintar i no podia”, recorda amb amargor, però el projecte de L’anguila, el llibre i l’exposició, la reconcilià amb la pintura, i amb Roedores, breu llibre sobre el dol gestacional, una carta a la filla que no arribà a néixer, entengué el camí que volia recórrer: “Volia pintar amb el text i fondre el text amb la pintura”. Amb aquest propòsit naixeren les pintures de la primera exposició de L’anguila que ara revisa. No ha pintat nous fal·lus i els que pintà durant anys representant les mans de l’agressor sobre el cos de la dona ja no pengen de les parets, són a terra, perquè l’agressor deixa d’estar al centre. Els embrions estan presents, però ja no de la mateixa manera. Hi són com a representació d’una maternitat que no es desitja.

És hora de deixar anar a aquella filla que no va arribar a néixer. Bonet segueix els passos de Dacia Maraini, que a Corpo felice explica com va fer viure en la seva imaginació el fill que no arribà a néixer fins que un dia s’adonà que era hora de deixar-ho anar. Ella fa el mateix, i tanca l’exposició amb el retrat d’un rostre que està desapareixent. “He volgut pintar destruint la tècnica. Pintava i utilitzava dissolvent. Un cop assecat, tornava a pintar i tornava a utilitzar dissolvent”. El retrat de la nena que se’n va dialoga amb els altres quadres blancs, alguns d’ells ja presents en l’exposició anterior, símbol d’una reapropiació de la pintura a través de la destrucció de la tècnica, de tot el que ha après a les aules, de totes aquelles paraules que l’Homenot li imposava. “Pinto per primer cop els núvols, sobre els quals ell sempre em parlava. Els pinto perquè per fi m’he apropiat d’ells”. L’exposició de la Fundació Vilacasas és un gest de reapropiació i de determinació. El retrat de la nena és metàfora de la porta que es tanca, però també de la porta que s’obre: ella se’n va i apareix una nova manera de pensar la pintura. “Pintar fora del focus”, diu Bonet, pintar sense por d’arriscar-se; “pintar i desaparèixer”, conclou l’artista, que, des del llindar, torna enrere per obrir-se pas cap endavant.