Fracking cultural
Diu que el capitalisme ha espremut les ciutats i el seu teixit cultural i popular amb una primera gran passada extractiva, com va ocórrer amb el petroli
Deixar fer. El laissez faire està embrutat per l’ombra neoliberal; amb raó. Oblidem la mala fama un instant. Rafael Tormo Cuenca és un artista valencià que no s’assembla a cap altre. Autodidacte, amb passat punk, hiperrealista, d’ànima poètica, instal·lat en la perifèria cultural i espiritual; un tio que diu que l’actual sistema educatiu rebenta els xavals.
L’altre dia, en una taula redona pels 25 anys de la revista Caramella, parlava de la cultura popular. I va fer incís en un concepte hui revolucionari: deixar fer. Diu que l’art té un component menystingut que és l’arravatament. És a dir, l’ofuscació momentània de la intel·ligència i l’aclaparament de la voluntat. En dret penal se’l considera un atenuant. En art ens trau de la closca, de l’ensopiment rutinari. Allò que anomenem tradició també fou, en el seu moment, una modernitat que va impugnar allò que abans hi havia. Ara la barrera està més alta. En estos dies de festes majors i estiu desimbolt, com diu Rafael Tormo Cuenca, els coets borratxos han estat eliminats de tots els pobles perquè embrutaven les parets. Ja no pot ni cantar un pollastre de bon matí als pobles sense crear conflicte. Les campanes són silenciades si molesten el veïnat. Tot es regla, es coarta. L’inici d’una festa com la Tomatina hui seria impossible. Ni el futbol podria inventar-se. Als carrers de València pengen cartells de prohibit jugar a pilota. Al mercat de Xàbia una vegada se’n va vore un que deia: Prohibit jugar. Així, a seques. Per això, diu l’artista insubordinat, cal evitar domesticar allò que encara conserva —miracle— una força indòmita i transformadora. La cultura popular hauria de ser com una barca que sura les aigües i que, en el seu transcurs, es desfà i alhora incorpora tot allò que troba per continuar surant.
Deixar fer: esperança per a la cultura popular.
Posar-se a fer. Gil-Manuel Hernández és un sociòleg valencià especialitzat en l’àmbit festiu: un dels repensadors de les falles. En la mateixa taula de debat va parlar d’un concepte en el qual està treballant: el fracking cultural. Diu que el capitalisme ha espremut les ciutats i el seu teixit cultural i popular amb una primera gran passada extractiva, com va ocórrer amb el petroli. Ara s’està fent fracking cultural per esprémer les bosses que encara quedaven. Així creen parcs temàtics, decorats pintorescos i centres comercials: l’al·licient per als tèrmits turístics. Capitalisme predatori de terra cremada. Un comportament catabòlic i vampíric de manual. Davant d’això, ell proposa una recepta del vell anarquisme: la prefiguració. Fer en la vella societat allò que voldries vore en la futura societat. Resumint: posar-se a fer. Res del wu wei taoista. Res de confiar en les institucions. Autodefensa contrahegemònica.
Posar-se a fer: esperança per a les ciutats.
Deixa fer. Posar-se a fer. Que vell és tot.