Pujar a Taüll: Una peregrinació moderna als orígens medievals de Catalunya
900 anys després de la consagració de les esglésies, se celebra l’Any Taüll, que també és una manera de fer revifar la màgia de les pedres amb accions performatives: xerrades, materials pedagògics i restauracions de pintura mural
Quan el Crist en Majestat s’il·lumina sobre la pedra quasi nua de l’absis i per fi veus aquella cara en el seu lloc original, el cor es contrau perquè un sentit t’entri pels ulls. La Vall de Boí està molt lluny: per fer tots aquells quilòmetres i marejar-te en tots aquells revolts has de tenir una mica de fe. No saps ben bé en què. El món que va construir aquella església ja no existeix; l’ordre invisible del cosmos que les pintures il·lustraven ja no té ningú que el segueixi. A fora és clar el que l’ha substituït: l’esquitxada de poblets preciosos que salpebren les muntanyes conté la concentració d’habitatges d’ús turístic per habitant més gran de Catalunya. Tampoc convé impostar nostàlgia i pensar que peregrinar per tenir una experiència religiosa devia ser tan diferent de comprar un pack experiència per passar un cap de setmana als Pirineus. A Sant Climent de Taüll, al segle XI, els sacerdots jugaven amb les pampallugues de la llum de llàntia en la foscor, i al segle XXI els conservadors juguen amb els projectors del mapping. Si la cosa funciona, tens una visió.
He pujat a la Vall perquè al desembre de 1123 Ramon Guillem, bisbe de Roda-Barbastre, va consagrar les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Amb un ritual que implicava càntics, oracions i l’aspersió d’aigua beneïda; l’espai sagrat s’activava i l’Església afirmava la seva autoritat d’institució mediadora entre Déu i l’ésser humà. 900 anys després, l’Any Taüll que se celebrarà al llarg de 2024 també és una manera de fer revifar la màgia de les pedres amb accions performatives: xerrades, materials pedagògics i restauracions de pintura mural. Ara no és l’Església qui necessita validació per continuar rebent els delmes de la collita, sinó l’administració, que ha de justificar el cobrament d’impostos. La contrapartida econòmica del relat de l’Apocalipsi que expliquen les parets de Sant Climent s’entén perfectament en el seu context original: el món s’acabarà aviat, val la pena estrènyer-se el cinturó el poc temps que ens queda i fer cas dels capellans, que tenen la clau per no cremar per sempre. Es podria dir que avui hi ha molt menys en joc, però la conservació del patrimoni també sembla una bona raó per confiar i pagar, i, si no ho fas, també t’espera un infern en vida de notificacions i multes.
La gràcia del romànic català és que posa en qüestió què vol dir “conservar”. Com sabem, les parets originals de les esglésies de Taüll es troben al MNAC. Tot està molt ben explicat al còmic El museu (Norma Editorial), de Jordi Carrión i Sagar, que et trobes a totes les botigues de la Vall (per als més cafeters, recomanem un estudi recent de Victoria Cirlot: Taüll, de SD Edicions). El thriller comença el 1907 amb Josep Puig i Cadafalch liderant una expedició de l’Institut d’Estudis Catalans per explorar i catalogar l’art del Pirineu. Sis senyors en burro van dibuixar totes les construccions medievals i van fer més de dues-centes fotografies. Van considerar que l’arquitectura exterior era menys rica que la de les esglésies franceses, però que la decoració interior era d’una excel·lència única al món. Les muntanyes havien mantingut aïllat un patrimoni amb el qual es podia construir la mitologia d’una nació mil·lenària, tot i que la nació, més preocupada pel gòtic, ni tan sols ho sabia. Però les notícies es van escampar i els propietaris legítims de l’art no eren del tot conscients del seu valor: entre el 1910 i el 1930, tot de col·leccionistes americans van perpetrar un saqueig pèrfid i el botí encara avui es troba a les parets de museus ianquis. Catalunya tenia poc temps, i va decidir arrencar les parets de Taüll per mantenir-les al país.
Les escultures gregues del British Museum fan ràbia, però el romànic del MNAC, respecte i comprensió
La fonamentació moral de l’arrencament estableix tota la diferència quan t’ho mires. Mentre que les escultures gregues del British Museum indueixen una ràbia anticolonial, el romànic del MNAC conjura respecte i comprensió. Els habitants de la Vall tenen l’entrada gratuïta al museu de Barcelona i, parlis amb qui parlis, ningú reclama que les obres tornin. És un triomf del gota a gota pedagògic i polític, perquè quan es van produir els arrencaments, els locals van arribar a destruir pintures per fotre els que es pensaven que eren lladres. Avui la cosa ha fet tanta volta que, d’alguna manera, es podria dir que el museu és un lloc més propi que la Vall per a les pintures. Walter Benjamin deia que l’aura d’una obra d’art no era cap propietat física, sinó la relació de l’objecte amb el seu context extern, el lloc i el temps particular a través dels quals l’original s’inscriu en una història. Quan mires les reproduccions a Taüll penses en la història del cristianisme, mentre quan mires les pintures originals al museu, penses en la història de la modernitat. Són dues cares d’una mateixa història d’Europa i de les coses que els europeus han fet moguts per diferents formes de fe.
Formatge fresc ratllat, el secret de la conservació
I diria que una fe moderna és el que em trobo en l’energia de Carme Ramells i Gemma Ylla, cap de l’àrea de restauració i conservació preventiva i conservadora del romànic, respectivament, que em reben per ensenyar-me les entranyes del MNAC. Ara mateix fan obres a la sala amb les pintures de Sant Joan de Boí. L’objectiu és incorporar els fragments de pintura a la part baixa de les columnes: unes sanefes de colors que serveixen perquè se’m transmeti per primer cop el missatge que més vegades sentiré fent aquest reportatge: que les esglésies romàniques eren molt més vives de com les veiem avui. L’altre gran tema és què fer un cop l’art s’ha perdut: intentar recrear l’efecte original o fer palesa la pèrdua? Amb una armilla vermella i uns guants blaus, un noi encola una estructura de poliestirè sobre la qual, quan arribi el moment, quatre conservadors molt estressats recolzaran una pintura feta fa nou-cents anys perquè s’incorpori a la paret del museu. Hi ha tanta feina que t’adones que conservar té més a veure amb mantenir viu que amb congelar.
Ramells i Ylla em porten a una sala molt gran, ben il·luminada i amb l’aire lleugerament condicionat, on m’espera l’estampa de bates blanques i ulleres de plàstic que buscava. Meitat científiques, meitat infermeres i del tot artesanes, només hi ha dones, una constant del món de la conservació que no tinc teoritzada, però que fa pensar en el que els dos gèneres necessiten per satisfer l’ego. Sobre una taula blanca reposa un tros de paret d’església, envoltat de documents i pots amb productes de neteja. Pregunto a les restauradores què pensen quan manipulen les obres i em responen que s’imaginen els artistes en el moment de fer-les i senten una gran admiració per la qualitat tècnica. Em diuen que la màxima satisfacció d’aquest ofici és descobrir alguna cosa que havia quedat amagada i poder-la fer tornar a lluir.
Les propietats de la llet fan que la pintura s’hagi transportat al llarg del temps
Però, per entendre la llum de debò, cal baixar encara més i parlar amb Núria Oriols, la química en cap, que ha fet una tesi doctoral sobre el procés de carbonatació al fresc de les pintures murals de Taüll. La pregunta en aquest nivell no és com fer-ho més bonic, sinó com fer que duri per sempre. Mentre que les pintures a l’oli viuen sota l’amenaça de l’oxidació, els frescos de Taüll llampeguegen com si estiguéssin acabats de fer. Oriols m’ho resumeix amb dos punts de la història de les obres. Una és a l’origen: sense cap coneixement científic ni producte industrial, el llegendari Mestre de Taüll va tenir prou traça perquè el morter de calç i sorra es fongués amb la pintura, de manera que a la superfície s’anés formant una capa vitrificada uniforme gràcies a la qual el color queda tan saturat com el veiem encara avui.
L’altre miracle és el formatge fresc ratllat. Resulta que Franco Steffanoni, el restaurador italià responsable de l’strappo entre el 1919 i el 1923, complementava la calç amb formatge i llet fresca per fer la pasta amb què enganxava la pintura arrencada a un nou suport. “La tècnica de traspàs consistia a enganxar, amb el caseïnat preparat, dues teles de cotó de trama molt oberta sobre el revers dels fragments de pintura mural que havien baixat, enrotllats i a llom de mules, dels Pirineus.” I resulta que, si bé els polímers naturals envelleixen i perden resistència, aquest efecte queda en part compensat per la carbonatació que experimenta la calç de la barreja inicial, que endureix i actua al mateix temps com a adhesiu. Les mateixes propietats que fan que la llet serveixi als mamífers per transportar minerals del cos de la mare al del nadó fan que la pintura s’hagi transportat al llarg del temps. Al llibre de la Majestat s’hi llegeix “Ego sum lux mundi”, però potser a les pàgines interiors hi ha una taula periòdica.
L’Església militant de la Vall
En canvi, a la Vall, tota la sensació de fragilitat tècnica del museu s’inverteix amb la robustesa natural de la pedra. Les esglésies romàniques catalanes semblen fortins, edificis més bèl·lics i pràctics que contemplatius i ostentosos, més a prop d’una masia que d’un palau. Aquest aspecte d’una Església militant reforça la idea que allà fora hi ha un enemic: enmig del caos que va seguir la caiguda de l’Imperi romà, la missió del cristianisme era combatre les forces obscures mentre no arriba el judici final, que havia de tenir lloc l’any 1000. Ara bé, com m’explica l’historiador de l’art medieval Manuel Castiñeiras, això era abans. Al segle XI, la Vall de Boí vivia un moment d’optimisme i expansió. La fi dels temps havia passat de llarg i, de fet, Europa va començar a cobrir-se d’un “càndid mantell d’esglésies”, una frase del monjo Rodolfus Glaber escrita el 1047. Perquè les esglesietes que ara visitem com si fossin de joguina van ser la primera línia d’una revolució que forjaria la identitat europea. D’una societat feudal descentralitzada i guerrillera, es va anar evolucionant cap a un model cada cop més organitzat i jeràrquic que propulsaria el creixement econòmic. A mesura que s’anaven aixecant basíliques, els boscos s’anaven convertint en camps de cereals.
Les avantguardes s’inspiren en les esglésies catalanes per fer el gran salt endavant
L’Església va tenir un paper clau mediant entre els que tenien armes i els que no, posant límits a la violència arbitrària dels nobles a còpia de poder cultural. Castiñeiras em diu que Europa sense el cristianisme seria Joc de trons. El gran canvi va venir amb la Pau i Treva de Déu, un moviment social impulsat pel clergat al segle XI amb l’objectiu de mitigar la violència, que culminaria amb el dret a sagrera “un radi de trenta passes al voltant d’una església, espai que el bisbe consagrava, i on no es podia dur a terme cap acte de violència, sota pena d’excomunió”. A Catalunya, la Pau i Treva de Déu es considera l’origen de les Corts Catalanes, perquè els conflictes entre nobles i comtes per la servitud dels pagesos es van resoldre amb assemblees especialment pactistes. Es parla molt de la democràcia atenesa i la llei romana, però la lògica de contrapoders que tant s’estima Europa van sorgir als Pirineus durant l’època medieval. De la mateixa manera que l’art romànic no s’anomenava així mentre s’estava fent, mirar d’imitar un ideal del passat que mai no va existir és la millor manera de crear coses originals. Vista així, la consagració de l’Any Taüll deixa de ser una anècdota folklòrica per a bojos de l’art i es converteix en una commemoració molt més profunda i transversal.
La gran influència de Picasso
Seguint aquest fil contraintuïtiu, el romànic s’ha convertit en una palanca perfecta per construir una identitat nacional catalana que es vol especialment moderna. És una història que permet dir que les avantguardes s’inspiren en les esglésies catalanes per fer el gran salt endavant. Tothom sap que Picasso es va intoxicar amb Àfrica i Àsia per fer la seva gran revolució, però cada cop més estem descobrint i explicant que les talles de fusta del romànic van ser tant o més importants que les màscares africanes. En un petit retrat, John Berger compara Picasso amb un mestre com el de Taüll. “Què fa que una obra de Picasso sigui immediatament reconeixible? No es tracta només de les seves formalitzacions familiars, sinó de la seva forma única de convicció, de la mentalitat absolutament unidireccional en qualsevol llenç […] Si s’entra en una església romànica i hom veu al costat de l’altre un fresc del segle XII i un fresc del segle XVIII, és aquesta qualitat de la intel·ligència la que els distingeix”. Segons Berger, la paradoxa que l’artista del segle XII tingui molts menys coneixements tècnics i teòrics que el del XVIII, però que la seva obra ens cridi incomparablement més, s’explica per un diferencial de fe: “Una mentalitat absolutament unidireccional de l’artista anterior, que, en termes de religió, era impossible al segle XVIII”. Picasso, que es va estar a Gósol veient talles romàniques mesos abans de fer les Senyoretes d’Avinyó, troba en el romànic l’energia que necessita per alliberar la pintura de la necessitat de representar la realitat tal com és i poder dir el que sigui que l’artista vol dir. La història de l’art demostra que l’aparició del nou depèn de la conservació del vell.
Nosaltres i el romànic
Avui, la nostra relació amb el romànic es mou entre aquesta roda de dualismes que no paren de girar convertint-se l’un en l’altre i l’altre en un com els passa a la Vall de Boí i el MNAC. A les esglésies del Pirineu, les obres són recreacions que pretenen imitar l’efecte estètic de les originals. A Santa Eulàlia d’Erill la Vall hi ha una capella de batalla perquè els autòctons hi combreguin, i a Santa Maria de Taüll encara s’hi diu missa. La tarda del dissabte que la vaig visitar, un mossèn sud-americà amb un català excel·lent connectava les peripècies de Jesús amb les angoixes pel canvi climàtic i la guerra de Gaza, tot corroborant que el mil·lenarisme no es pot donar mai per mort. Es referia als parroquians com “nosaltres, els de les muntanyes”, mentre la llum que es filtrava per les finestres il·luminava una escena dels Reis d’Orient que a ningú importava si era una còpia o un original. Aquesta lliçó s’entén especialment bé en una sala del MNAC on hi ha un retroprojector que ens ensenya com els frescos medievals es guixaven sense cap mirament per comptar les misses que es dedicaven a cada sant, però la ironia és que en els nostres temps les obres s’han tornat intocables. En un món laic, l’art ocupa el lloc de la religió com l’única garantia que encara hi ha coses sagrades. Convertida en mem, la Majestat de Taüll assoleix la immortalitat del pop al compte de Twitter @RomanicCatala. Els escèptics que no troben la transcendència en una església la tenen camuflada en discursos seculars per tot arreu.
Tot això hi havia darrere el mapping de Sant Climent preparat per fer el seu efecte. El vaig deixar per al final, però amunt i avall, entre cada ermita i l’Airbnb, cada cop que travessava Taüll amb el cotxe em topava amb un cartell amb l’ull de la Majestat que m’anava posant nerviós. Mitja hora abans, vam fer el guiri al bar de formatges artesans i IPAs d’importació a preus descaradament barcelonins que hi ha just davant del jardí de l’església. En entrar-hi vaig buscar el gest incomprensiblement reconfortant que tants cops he vist al MNAC, per fi sobre la seva pedra primigènia, i em va tornar la mirada una projecció artificial. De seguida vaig anar a buscar el tros de la paret que Ramells m’havia fet notar que contenia capes de pintura profundes amb la història de Caín i Abel. Em trobava en un estat de suspensió entre la reverència i la distància. En seure al banc, la sala es va quedar a les fosques i el mapping va guanyar una nitidesa que va escombrar els rastres de kitsch. La recreació juga amb tres nivells: la roca despullada amb el que ha quedat, la pintura tal com es conserva al MNAC, i una reconstrucció imaginària que evoca com podria haver estat completa. Un focus rodó vesteix i desvesteix els detalls, sense cap veu: només música de fons i efectes de so. En realitat, per creure que hi alguna cosa més no cal cap dogma ni cap prova: es veu en la força visual de la pintura que et mira a través dels segles i es toca en la feina de la gent que cada dia treballa per conservar-la.