Polítiques lingüístiques de proximitat

El cert és que sobre la llengua ens fem un fart de rebre males notícies, però sembla que ja hi estem avesats i que aquest no serà mai motiu per trucar al 112, al capdavall no deixa de ser simptomàtic el silenci amb què les autoritats del país han acollit el desglossament per municipis de les dades de la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics. Algú ha sentit el conseller del ram dir-ne alguna cosa? I algun altre sociolingüista? De vegades fa la sensació que el fet de tenir la patum al timó desactiva qualsevol veu alternativa (ja no dic crítica, això seria ­ciència-ficció), ja que poc o molt tothom hi és afecte.

I és llàstima, perquè si en els darrers anys hi ha hagut una bona notícia en el camp de la política lingüística ha estat la irrupció de la llengua en el terreny del municipalisme, en erigir-se com un àmbit més de l’acció municipal. S’han constituït una bona colla de regidories pel català (Sant Celoni, Caldes de Malavella, Girona, i ara també Mataró), Barcelona ha designat la seva comissionada (una mica arrossegant els peus per allò de Las Latinas i el seu “parla català” a crits), i fins un autèntic ídol de la hispanitat nostrada com és Xa­vier Garcia Albiol es va despenjar amb un pronuncia­ment inèdit pel català fins que li van haver de cridar l’alto des de Gènova.

De vegades, però, fa la sensació que la desorientació és notable. La normalització lingüística s’havia concebut sempre com una política de país al voltant de tres grans pilars —l’escola, els mitjans de comunicació i l’administració—, però s’havien obviat del tot les polítiques de proximitat, l’acció concreta vinculada a l’entorn immediat, de manera que la política lingüística era concebuda com un artefacte profundament centralitzat. Els ajuntaments, en tot cas, podien quedar subsumits en òrgans coparticipats (com ara el Consorci per a la Normalització Lingüística), però en cap cas no es van ni plantejar articular cap política lingüística pròpia.

El cas de Barcelona és força simptomàtic. Han passat més de cent dies des del nomenament de Marta Salicrú com a comissionada pel català i encara no hem sabut en què consistirà la política lingüística que emprendrà, més enllà de la posada en marxa d’una oficina i d’un consell. Com tampoc sabem gaire la seva valoració de les dades sinistres de l’EULP per a Barcelona: a la ciutat dels prodigis només el 26,9% de la població té el català com a llengua habitual (el 23,5% en el cas dels joves); només el 16,5% comença una conversa en català; i només el 11,9% manté la conversa en català si li contesten en castellà. Això vol dir que més del 55% dels que fem anar el català traiem de seguida la bandera blanca. Preguntada per Quadern mentre era a la FIL de Guadalajara, Salicrú va voler destacar una dada positiva: l’augment del nombre de gent que diu que fa servir el català un 50% de la seva jornada. És alguna cosa.

Sigui com vulgui, la proposta més destacada fins ara de Salicrú és la posada en marxa d’una mena de fàbrica de continguts digitals, amb l’objectiu teòric d’atraure així els joves a la llengua. Un es pregunta, però, si aquest interès per difondre el català allà on menys ho necessita (és sabuda la robustesa del català a la xarxa, i fa poc Genís Roca ens deia també a Quadern que no en té res, de llengua minoritzada) no respon a alguna mena d’agenda pròpia, tenint en compte la reconeguda trajectòria de Salicrú en el món digital, i també si no es tracta d’una estranya i innovadora manera d’entendre les polítiques de proximitat, en tant que internet, per la seva mateixa condició, no hi entén de límits municipals. Hom esperaria, primer, que s’aboquessin esforços en el comerç de proximitat, en l’esport de base i formatiu, en els casals d’estiu, en campanyes de sensibilització, en l’associacionisme, en el teixit de centres cívics i casals d’entitats, en biblio­teques i mercats, en fi, en tot allò que és característicament ciutadà.

En la mateixa entrevista a Quadern, Salicrú deia que a Mèxic s’havia de reunir amb activistes mixe perquè la lingüista Yásnaya Elena A. Gil (en residència al CCCB) li havia dit que molts llatinoamericans, aquí estant, veuen el català com la llengua de l’opressor. Fer política lingüística de proximitat no és anar a parlar amb activistes mixe per explicar-se allà, sinó reunir-se amb qui toqui per explicar-se aquí.