‘Abans més que Encara’, de Miquel de Palol: Dinamita a consciència

Obrim Abans més que Encara i hi trobem el croquis de l’arbre genealògic de tres generacions de ­dues famílies —els Salabreda i els Buron—, però tot i el subtítol —“Storia in stile antico”—, ni se’ns acut la possibilitat d’imaginar que al llarg de les gairebé 800 pàgines que ens esperen, i que en una tipografia menys endimonia­dament minúscula es convertiria en una novel·la el doble d’extensa, ens trobarem davant de la narració de les vicissituds, les continuïtats, els ardits, les argúcies i els canvis d’uns personatges que ens suscitaran l’alegria de formular-nos l’elemental i eterna pregunta lligada sempre amb la vitalitat d’una ficció: i ara, què passarà als herois?, en la nova aventura se’n sortiran amb tanta fortuna com a l’anterior o el destí els canviarà de rumb sense remei? La raó d’aquesta desconfiança és que l’autor d’Abans més que Encara es diu Miquel de Palol (Barcelona, 1953), i, com que coneixem les glaceres exaltades i espessament emboirades dels seus cims principals —Bootes (2023), El Testament d’Alcestis (2009), El Troiacord (2001) o El Jardí dels Set Crepuscles (1989), al capdavall el menys dificultós d’escalar, potser—, el cor se’ns encongeix i ens estremim en recordar que hem estat allà, tan perduts, arran dels precipicis oberts a banda i banda del sender estret per on anàvem ascendint amb un esforç feroç fent equilibrismes per no despenyar-nos roquissars avall, i prou sabem que entre els múltiples objectius i interessos de l’autor no hi figura la voluntat de retenir-nos en els seus dominis, com si no li importés expulsar-nos a la mínima ocasió en què s’adonés que no parem l’atenció necessària a l’abast del seu discurs.

No és fàcil fer-nos una idea de la densa trama general d’Abans més que Encara. De les dues nissagues d’industrials que la protagonitzen —potser convindria anomenar-los tecnooligarques—, sabem que, des del mateix instant de la fundació dels seus imperis, semblen haver-se proposat dur la contrària a l’assenyat consell que el patriarca d’una altra família d’empresaris molt més antiga, els Buddenbrok, diu al seu hereu: “Fill meu, atén amb plaer els teus negocis durant el dia, però emprèn només els que et deixin dormir tranquil a la nit”. Sabem, al mateix temps, on som i a quina època: l’arc temporal va des del 1979 fins al 2019, i el lloc és una Catalunya convertida en l’epicentre prototípic de tots els mals d’avui —de tots— i de la insània cultural i moral que va corcant, minant i destruint la civilització: el desolador diagnòstic del present que fa Miquel de Palol és tan terrorífic que tenim la sensació que potser no podrem acabar Abans més que Encara perquè el llibre ens explotarà a les mans. I també anem sabent que aquí i allà i a tot arreu i moltes vegades, hi proliferen trames de tota mena i condició, igual que en els títols esmentats anteriorment, com si creixessin i es multipliquessin sense cessar, trames d’una al·lucinació intensa o d’una esplendor fulminant, emfàtiques o grotescament deformades, vivaces o arravatadament còmiques, embogidament imaginatives o descaradament inversemblants, trames solemnes i trames vulgars, orgulloses de conviure sense dissonàncies, com si la infinitud de personatges principals i secundaris que omplen i travessen la novel·la, per no sentir-se completament perduts, tinguessin sempre a mà una bona història per contar-se. I que Miquel de Palol dinamita a consciència amb la incorporació d’uns diàlegs i unes digressions que no s’allunyen gens del que es pot entendre com uns tractats sobre musicologia, arquitectura, pràctica econòmica i política, esoterisme, numerologia i, sobretot, literatura. I és en aquest àmbit on trobem algun indici que ens orienta una mica sobre l’ambició monstruosa d’Abans més que Encara.

L’Aureli Salabreda, el principal protagonista de la novel·la, diu o pensa “vull ser un artista totalment realista”, i continua: “La vida no transcorre com un clàssic, nítid i abastable relat seqüencial (...) on les úniques discontinuïtats són el·lipsis. La vida és un seguit de trencaments, interrupcions, incisos sense relació amb l’anterior, repeticions gratuïtes, contradiccions, incoherències, irresolucions, canvis de registre, buits, oblits, pensaments interiors, acumulació de fets i objectes inconnexos, tedis, excrements i merda en general”. A l’altra banda dels practicants de “subjecte, verb, predicat, punt” —“així no parla ningú”—, Miquel de Palol s’alinea al costat dels “discursos dels analfabets”, “plens de subordinades, salts sintàctics, hipèrboles, el·lipsis, frases inacabades sense que es perdi el sentit, anacoluts i metàfores”: “qui escriu així passa per alambinat i elitista, i és el veritable realista”. És Miquel de Palol un veritable realista? Potser sí, i per això al llarg de la novel·la la pregunta que ens formulem no és què passarà tot seguit, després de cada escena, i cap on s’encaminaran els protagonistes, sinó què està passant en cada moment i, sobretot, on som mentre anem llegint.