Marta Orriols i el temps congelat

Les obres d’art, escriu Colm Tóibín en el seu últim assaig, La mirada captiva, “són en el temps i fora del temps, mentre a la ciutat vella les ombres les van embolcallant”. Les ombres embolcallen també la Joana, la protagonista de L’altra banda de la por, la nova novel·la de Marta Orriols. Com les obres d’art del MNAC, on la Joana és responsable de la restauració i la conservació, ella també és fora i, alhora, dins del temps, en un espai d’estranya atemporalitat en tant que, per un costat, no troba el seu lloc en el present, i, per l’altre, el passat l’envolta de manera que li resulta impossible albirar un futur. Separada amb dos fills adolescents i amb un exmarit que està a punt de tornar a ser pare amb una dona més jove, la Joana intenta adaptar-se a aquesta nova situa­ció, desconcertada davant la incapacitat de saber quin és el seu paper en aquesta nova constel·lació familiar. Per això, es refugia en el passat, en concret en una breu relació amb un home amb el qual va passar dues nits al Japó. La Joana està atrapada en aquest parèntesi i, lluny d’intentar sortir-ne, s’endinsa cada cop més: culpabilitzant-se per aquella relació que al final no existí, en la Joana hi ha l’intent, per moments desesperat, de restaurar el passat i convertir-lo en allò que no va arribar a ser.

Amb aquesta novel·la, torna la Marta Orriols de l’inici, la d’Aprendre a parlar amb les plantes i Anatomia de les distàncies curtes; és a dir, la Marta Orriols que desdibuixa la trama, perquè allò que li interessa és l’experiència, la manera en què es viuen els fets narrats i no tant els fets per si sols. Ens retroben, així, amb una literatura més íntima no en el sentit personal —no caiguem en l’error de buscar elements biogràfics o de sobreinterpretar biogràficament la ficció—, sinó en el sentit en què l’autora explora la intimitat de la seva protagonista, i quan parlem aquí d’intimitat parlem d’aquell espai no necessàriament físic en el qual es reclou un individu, en aquest cas la Joana, un espai que pot ser refugi i presó i que condiciona les relacions amb els altres i amb l’exterior. En aquest sentit, Orriols construeix la novel·la a partir d’oposicions: dins del quadre-fora del quadre, museu-ciutat, passat-present. Aquestes oposicions són físiques, són temporals i són simbòliques, i totes tres se sintetitzen tant en el treball com a restauradora de la Joana com en la relació d’observadora que estableix amb els quadres del museu, en concret amb l’obra de Lluïsa Vidal: “La seguretat i la intensitat en la mirada de Lluïsa Vidal li recordaven la confiança i l’empenta amb què ella es movia anys enrere”. Parafrasejant el títol de l’assaig de Mercè Ibarz, davant de l’obra de Vidal, Joana no pensa, mira: “A vegades”, pensa la Joana, “l’art precedia la vida. Era un sentiment que l’havia acompanyat al llarg de bona part de la seva carrera de Belles Arts i les seves feines posteriors. No va endinsar-se més en la reflexió. Estava cansada i d’alguna manera sentia que els seus dies s’havien reduït a sensacions molt més terrenals”.

Les experi­èn­cies de la protagonista s’expressen a través de les obres d’art, que són al·legories atemporals

De reflexió n’hi ha, però és una reflexió que Orriols, intel·ligentment, deixa en els bastidors, perquè no li interessa la teoria, sinó l’experiència contradictòria de la Joana respecte del temps, que esdevé l’eix de la novel·la: el passat com un temps per restaurar i un futur que no es pot controlar, que, com el present, sempre pot ser sacsejat per l’inesperat. “La vida en el fons és només un esbós personal. Impossible copsar el dibuix acabat on caben els esbossos de tots els altres”, reflexiona la Joana, que va prenent consciència que la vida i, per tant, les relacions són com aquell dibuix de Fortuny esbossat i que mai va arribar a acabar, perquè, a vegades, no té “cap sentit voler abastar-ho tot”. Sempre hi ha un fora del quadre i sempre hi ha alguna cosa que s’escapa de la vida i de les relacions. I és això el que ha d’aprendre la Joana i és sobre això que reflexiona Orriols: la incapacitat d’abastar-ho tot com a mare, filla, parella, exparella… I acceptar aquesta incapacitat vol dir també acceptar tot allò que queda enrere i que no es pot restaurar, tot el que és imperfecte i que no pot ser d’una altra manera, i tot allò que és finit i que no pot perdurar. Orriols explora l’experiència de la soledat, de la por, de la culpa i de la renúncia, experiències que viu la protagonista i que s’expressen a través de les obres d’art, que són al·legories atemporals d’aquestes experiències. Si l’interludi és la part menys destacable de la novel·la, els moments de diàleg amb l’art són els més encertats, i una voldria llegir-ne més, voldria que l’art agafés encara més protagonisme del que té.