La traducció d’‘El paper perd la paciència’ apropa als catalans Siguizmund Krjijanovski, un cas sonat d’escriptor invisible

Marta Nin ha traduït i prologat nou contes de Siguizmund Krjijanovski per donar notícia d’un autor que (massa gent) desconeixíem. Krjijanovski és un cas sonat d’escriptor invisible. Nascut a Kíiv el 1887, russòfon, russògraf, es va traslladar a Moscou per viure de la literatura, publicant relats aquí i allà (la millor manera que els teus relats es perdin), redactant llibrets d’òpera, anuncis publicitaris i entrades per a la Gran Enciclopèdia Soviètica. Per bé que conegut, no va rebre el suport editorial que el fes reconegut. El seu nom no consta als crèdits dels films en què va treballar el guió, i el 1950, en morir, no va deixar una tomba clara. Feia temps que era un autor oblidat. No perquè xoqués contra el Politburó (com en el cas de Zamiatin), senzillament era una raresa que no interessava... Cap als anys vuitanta, un acadèmic rus en va descobrir l’arxiu i, com qui troba la pedra Rosetta, tot es va anar posant a lloc i ara Krjijanovski és llegible, té entrades a la Viquipèdia en diverses llengües i, fins i tot, un llibre en català.

Costa apropar-se a El paper perd la paciència i no pensar que remenes uns contes inèdits de Kafka; comparteixen el gust per la paràbola, el somriure burleta i, en la cosa biogràfica, l’esforç pòstum d’un valedor que et publica perquè el món et conegui.

Com la de Swift, la literatura de Krji­janovski és còmica i filosòfica a la vegada. En tres ocasions, en tres contes, els objectes del món esdevenen subjectes i es guanyen l’autonomia al marge dels humans. Així passa a ‘Els dits fugitius’, on la interpretació d’un pianista acaba amb els dits tocant el dos per fer la seva, o a la ‘Biografia d’un pensament’ (el títol no enganya i el tal pensament és protagonista com ho podria ser un humà de carn i ossos), o, finalment, al conte que titula el recull: en aquest cas són les raimes de paper les que cobren voluntat pròpia i es rebel·len contra el paper que els humans li hem assignat. Com els filòsofs del segle XXI, Krjija­novski gosa pensar més enllà de l’humà. Així, el toc filosòfic es manté a ‘El colze immossegable’ (premi al títol del segle), perquè què hi pot haver de més metafísic que maldar perquè el colze propi encaixi entre les pròpies dents? Els filòsofs no han fet més que interpretar el món, però del que es tracta és de mossegar-se el colze.

Igualment absurd (i càustic) és ‘El carbó groc’: la crisi energètica porta els científics a plantejar si la ràbia encendria els motors d’explosió i, per tant, si cal incentivar l’odi entre nacions perquè el subministrament no minvi. I igualment polític és ‘Quadraturín’, que recorda aquella distopia de Ballard on la gent viu en cubicles, però sobretot ha de recordar la legislació soviètica i els 8 metres quadrats de superfície habitable que assignava als ciutadans.

El millor de tot, el text que es queda gravat a la retina, és ‘A la pupil·la’, que desborda les proporcions del conte per riure’s de l’amor romàntic. En apropar-se a l’estimada per besar-la, el protagonista hi entreveu “un homenet menut” que el saluda des de la pupil·la d’ella. Aquesta sortida delirant serveix a l’autor per explorar el terror monògam de no ser l’únic en la vida sexual de la persona amada, amb humor, és clar, amb imaginació.

Vista la magnitud de la inventiva, sorprèn que Krjijanovski quedés marginat, invisible. Però en literatura ja no ens sorprèn res (o al revés: tot ens pot sorprendre encara i així ha de ser).