La missió gairebé impossible d’aprendre català

Aprendre català no és fàcil, però tampoc impossible. I això ho sap prou bé la Gabriela, de 30 anys i originària de Puerto Rico. Després d’estar-se un temps a la cua, esperant poder entrar en un dels cursos, finalment va trobar plaça a la Zona Franca. La Gabriela va arribar fa tres anys a Barcelona per estudiar un màster, es va enamorar d’un català i s’hi va casar. Ara està tramitant un procediment d’arrelament que li permet tenir un permís de residència durant cinc anys pel fet de tenir un marit de nacionalitat espanyola. Però per aconseguir-lo li demanen haver cursat 45 hores de català. Vol quedar-se a Catalunya i buscar feina, però admet que el català l’estudia per necessitat: “No el necessito al carrer ni amb altres persones, i amb el meu marit parlo castellà”.

El cas de la Gabriela sintetitza les mancances del model de cursos de català, part de les quals van ser denuncia­des fa un mes pel Sindicat de Manters, especialment quant a un procés d’inscripció carregós i una clamorosa falta de places. D’una banda, ella és una de les 18.885 persones que, en un moment o l’altre, han format part aquest any de la llista d’espera dels cursos per aprendre o perfeccionar el català que imparteix el Consorci per a la Normalització Lingüística, segons dades a les quals ha accedit Quadern. I de l’altra, la seva motivació és merament administrativa: necessita un certificat per aconseguir la residència, però sap que després no farà servir la llengua en el dia a dia. I tornarà a ser part d’una altra estadística: la que diu que el 70% dels nascuts a l’estranger no parla català o ho fa amb dificultat (dades de l’INE).

El Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL) és la mare dels ous quant a cursos de català per a adults. Compta amb 22 centres repartits per tot el territori i 143 punts d’atenció, ja que els ajuntaments que decideixen organitzar cursos de català ho fan de la mà del Consorci. La plantilla actual de l’entitat —integrada bàsicament per la Generalitat, ajuntaments i consell comarcals— és de 850 professionals, principalment lingüistes i filòlegs.

El CPNL imparteix cursos oficials des del nivell més bàsic (A1) fins al superior (C2), segons la classificació del marc europeu comú de referència per a les llengües (MECR). Els dos primers nivells són gratuïts i estan destinats a facilitar l’aprenentatge del català als nouvinguts. A partir d’aquí, les classes comencen a ser de pagament i el preu oscil·la dels 25 euros del nivell elemental B1 fins als 245 euros del C2. Enguany s’hi han matriculat un total de 96.987 alumnes (un 4% més que l’any passat); més de la meitat (61.322) ho han fet al nivell bàsic A2, que és el destinat a persones castellanoparlants o que tenen com a materna una llengua romànica (l’inicial A1 està pensat per a persones que no saben aquestes llengües o no estan alfabetitzades). Cal dir que el Consorci ha augmentat la seva oferta en un 20% en els darrers sis anys —i els alumnes matriculats, un 34%—, però això no ha estat suficient, pel fet que les llistes d’espera s’han engreixat a un ritme superior.

El Consorci ha augmentat l’oferta en un 20% en els darrers sis anys, però les llistes d’espera s’han engreixat més de pressa

El que crida més l’atenció de les estadístiques del CPNL (que per primera vegada es fan públiques, ja que no hi ha cap memòria publicada) són les voluminoses llistes d’espera. Només aquest últim trimestre de l’any —en la convocatòria dels cursos que han començat aquest setembre—, 7.924 persones s’han quedat sense poder-hi accedir i ara integren les llistes d’espera de qualsevol dels nivells, des de l’inicial al superior. Aquesta xifra suposa un augment del 40% respecte de l’any anterior. El gros correspon al nivell bàsic A2, amb 3.638 inscrits sense plaça, seguit del nivell més alt, el C2, amb 2.233.

Però la magnitud de la tragèdia queda reflectida en la comparació de les xifres anuals. Així, les dades de tot l’any 2024, amb les quatre convocatòries de cursos que es fan, mostren que les llistes d’espera han acumulat un total de 18.885 persones, un 20% més que l’any passat, però un imponent 700% superior al 2018. “Hem de reconèixer que no som capaços de cobrir la demanda, ni tampoc s’està fent en les condicions necessàries”, va admetre el nou conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, al Parlament ara fa un mes.

Les estadístiques revelen que falta molt de camí per recórrer per estendre el català entre la població estrangera. Segons dades de l’Institut Nacio­nal d’Estadística de l’any 2021, el 70% dels nascuts a l’estranger no parla el català o ho fa amb dificultat, un percentatge que es redueix al 50% per als nascuts a altres comunitats autònomes. A nivell global, el 13% de població catalana diu que no entén el català o ho fa amb dificultat, mentre que el 25% no el sap parlar, el 21% no el sap llegir i el 35% no el sap escriure.

Són unes dades que el nou conseller de Política Lingüística va destacar a finals de setembre en una compareixença al Parlament i que li van servir per concloure que el català està en “una situació complicada i complexa”. I ho va atribuir a diferents factors, principalment al fet que “el català no és encara oficial de facto a totes les institucions”, com en l’àmbit sanitari, on es donen casos en què el pacient no pot ser atès en aquesta llengua; també a la baixa natalitat autòctona i a l’alt nivell migratori, “que crea molta pressió en el procés d’aprenentatge de la llengua”; i al fet que l’arrelament hagi perdut pes. “La gent canvia de domicili de manera molt habitual i no arriba a arrelar-se, i això fa que no vegin tan necessari aprendre català”, va reblar el conseller.

Segons els experts, és un problema que molts dels que accedeixen als cursos ho facin per interessos no lingüístics

Experts i entitats vinculats a la llengua també es mostren preocupats per la situació. El president d’Òmnium Cultural, Xa­vier Antich, cita la dada de 2,3 milions de persones que volen aprendre o millorar el seu català, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de Catalunya. “Aquí hi ha un problema extraordinàriament greu, i si no s’amplia l’oferta de cursos trigarem uns 20 anys a assumir la demanda”, apunta, alhora que critica la Generalitat per “deserció de responsabilitat per no garantir el dret de les persones a aprendre català, tal com recull l’Estatut”.

En una línia semblant s’expressa la sociolingüista Marina Massaguer, que considera que aquest “tap” als cursos de català s’arrossega des de fa temps: “Les estructures que teníem per a l’acollida lingüística no estaven prou dimensionades”. “És preocupant que no puguem oferir eines a gent que vol aprendre el català, això ha de ser una prioritat de país. La llengua és una eina de cohesió social, últimament per temes polítics i interessos s’ha perdut aquesta sensació, però la llengua és una eina d’ascensor social i està demostrat que qui sap català té una feina millor”, afegeix Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua.

L’altre gran problema, segons les veus consultades, és que molts dels que accedeixen a un dels cursos ho fan per un interès no lingüístic, precisament. “Sabem que els primers cursos els fa la gent per certificar que ha fet curset per aconseguir permisos de residència. Però després no l’usa perquè no el necessita o perquè té la sensació que no el necessita”, lamenta Escuder. El cas anterior, el de la Gabriela, n’és un bon exemple.

Però també hi ha casos radicalment diferents i que deixen entreveure un bri d’esperança. John Guara va arribar a Barcelona des del Perú fa tres anys. Just ara ha començat a estudiar català, pel seu fill de set anys. “A vegades ell em parla en català i vull poder parlar amb ell, i també ajudar-lo a fer els deures. Jo vull que el meu fill vagi a la universitat i vull poder-lo ajudar amb el que sigui”, explica l’home després d’acabar una de les sessions del curs que fa al CPNL. Assegura que al final li va ser difícil accedir-hi perquè no ho podia combinar amb la feina i no hi havia horaris de cap de setmana, que és l’opció que més li hauria encaixat. Finalment ho ha aconseguit compaginant-ho amb el seu horari laboral i ha obtingut plaça, tot i que va estar uns dies en llista d’espera.

Rellançament del Consorci

Això no obstant, la nova conselleria es mostra optimista i considera que la situació és “reversible i es pot corregir”. El conseller va anunciar un “rellançament” del Consorci, amb més recursos econòmics i materials (el fet que per primer cop la política lingüística tingui conselleria pròpia ho facilitarà) i un replantejament dels cursos, augmentant-ne l’oferta i variant-ne el format. També va parlar de projectes especials per portar l’aprenentatge del català a comerços i empreses i de cursos especials en l’àmbit sanitari, alhora que va demanar ajuda a entitats, patronals i altres administracions. “El Consorci és el sistema nerviós de l’aprenentatge de la llengua, però no pot ser tota la musculatura”, va reblar.

Les entitats ja han agafat el guant i aposten per complementar l’oferta del Consorci amb formacions més informals, no reglades, basades en la pràctica oral. De fet, ja fa dos anys que Òmnium va llançar el projecte Vincles, on grups d’entre cinc i deu persones es troben setmanalment per practicar el català. Actualment ja hi ha 150 grups per tot el territori. “Hi ha gent que no pot seguir els cursos reglats i persones que han fet el curs però no tenen on practicar. Aquestes experiències, a part d’això, permeten construir vincles socials amb catalanoparlants”, destaca Antich.

El Consorci ha augmentat l’oferta en un 20% en els darrers sis anys, però les llistes d’espera s’han engreixat més de pressa

La clau de volta de tot plegat, coincideixen totes les veus, és trobar espais informals i socials on la gent pugui practicar el català. “Cal crear espais de socialització de català, com ara cursos de cuina, teatre, activitats o hobbies on sàpigues que puguis practicar-lo. Abans es podia fer, però ara costa més per la gran presència del castellà. A més, això permet crear xarxes de socialització amb entorns catalans. Sense aquests espais ja podem anar demanant certificats o ampliant places, que no ens en sortirem”, sentencia Massaguer.

Les solucions al problema passen per molts sectors i àmbits, i en la conscienciació social. Escuder assegura que potser a la gent no se la pot obligar a no canviar al castellà, però, en canvi, amb l’administració sí que es pot ser més exigent. “Per exemple, si els alumnes de quart d’ESO no saben parlar català, no se’ls pot donar el títol o obligar metges i infermeres que sàpiguen català”, exemplifica.

Natxo Sorolla, sociolingüista i professor de sociologia a la Universitat de Saragossa, considera que “cal identificar el català amb la modernitat”, com va passar als anys vuitanta i noranta amb les sèries de TV3, que van servir perquè molts nens i joves de l’època tinguessin un altre vincle amb la llengua. “S’ha de fomentar la llengua en el consum cultural, però ara potser no tant amb la televisió, sinó amb els influèncers i les noves vies de comunicacio que usen els joves”, afegeix.

Gerard Furest, lingüista i membre del col·lectiu Koiné, va més enllà i demana solucions a la gentrificació. “El tema lingüístic va lligat amb el model econòmic. Si cada any va arribant gent que no parla la llengua, és difícil solucionar el problema. Primer de tot, cal canviar el model. No podem permetre que gent de fora vingui a Barcelona i expulsi la gent autòctona”.

Més enllà del Consorci

El cursos del Consorci no són l’única manera d’aprendre català. A nivell públic, una bona opció per a la població en general són les escoles oficials d’idiomes. En el seu conjunt, el curs passat van comptar amb 2.500 alumnes matriculats als cursos de català, però en aquest cas els nivells inicials tenen menys pes (uns 200 alumnes a l’A1), mentre que el gros es troba al C2 (1-758 matriculats). El preu anual d’aquestes formacions oscil·la entre 76 i 152 euros.

Les universitats són un altre dels actors importants en aquest sector. Els campus organitzen cursos de tots els nivells —també d’especialització— dirigits a la comunitat universitària —a treballadors i alumnes—, però també s’hi poden inscriure persones externes a la universitat. Segons les dades recopilades per Quadern, les set universitats públiques van comptar amb prop de 6.500 persones que van estudiar algun dels cursos entre els nivells A1 i C2 durant el curs passat. Aquí la casuística i el perfil d’alumnes és molt concret: en els més bàsics acostuma a haver-hi alumnes de mobilitat (provinents d’universitats de fora de Catalunya).

Segons els experts, és un problema que molts dels que accedeixen als cursos ho facin per interessos no lingüístics

La Daniela, de 21 anys i de Madrid, és una de les alumnes inscrites al servei d’idiomes, en aquest cas, de la Pompeu Fabra. Fa tres anys, quan va aterrar a Barcelona per estudiar Filosofia Política, va començar a tenir contacte amb el català. El seu cercle d’amics al campus sempre parlaven la llengua, així que la va començar a entendre i va assimilar vocabulari i estructures. “Demanava sempre als meus amics que no em canviessin d’idioma, i que si no entenia alguna cosa ja preguntaria”, explica la jove. Després va arribar la descoberta de la música catalana. “Volia aprendre les lletres per poder cantar les cançons, i així vaig aprenent noves estructures”, apunta. Però volia fer un pas més enllà i perfeccionar el coneixement de l’idioma, i va ser quan va descobrir els cursos que es fan a les universitats. Actualment és al nivell C1 i espera aconseguir-ne el títol. “He après català perquè m’agrada i això m’apropa a la cultura, els amics i la meva parella. I quan algú sap que no soc d’aquí sempre es mostren agraïts i em diuen coses maques”, conclou.

Als nivells més intermedis el perfil canvia i al C1 abunden més els professors universitaris que volen tenir acreditat el nivell de català. Al superior, C2, el que predominen són les persones externes al campus. La gran demanda en aquest nivell s’explica per l’anunci que va fer el 2022 el Departament d’Educació assegurant que els nous mestres haurien d’acreditar aquest nivell superior de català per accedir a la professió, alhora que donaria punts addicionals a les oposicions o als concursos de trasllats. “Tothom està buscant on poder acreditar el nivell perquè se n’ofereixen poques places”, admet Montserrat Casanovas, directora de l’Institut de Llengües de la Universitat de Lleida.

La gran demanda va fer engreixar la llista d’espera al cursos del Consorci, fins llavors inexistent al nivell C2, fins a les 2.233 persones actuals. Curio­sament, el CPNL fa dos anys que ha reduït places en aquesta etapa perquè es va arribar a un acord amb les universitats perquè oferissin aquesta formació, segons expliquen des de la Conselleria de Política Lingüística.

Tota aquesta oferta acostuma a ser presencial, però també estan guanyant força els cursos en línia, ja sigui a portals com ­Par­la.cat,­ la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), l’Institut Obert de Catalunya (IOC) o a través de formacions no reglades com els MOOC que ofereix la Pompeu Fabra i que només el curs passat van seguir 913 estudiants, el doble que l’anterior. Es tracta de cursos gratuïts i de poca durada (15 hores), una combinació que els fan atractius per a qualsevol persona que vulgui tenir les primeres nocions de català. “La idea és que, abans que arribin, els alumnes de mobilitat puguin tenir una idea i el primer contacte amb el català, i ha estat un èxit”, valora Marcel Mauri, comissionat de Política Lingüística de la UPF.

Amb informació de Pedro Pinos.