Carme Karr, una intel·lectual oblidada

La vida té paradoxes cuiroses: al carrer que avui porta el seu nom, a pocs metres de la casa on va passar els darrers anys, al carrer Duquessa d’Orleans del barri de Sarrià, s’amunteguen cada dia un bon grapat de nens, tots ells parlant en italià. Molt probablement cap d’ells sap que la senyora que dona nom al carrer on hi ha el seu col·legi, l’escola italiana de Barcelona, va aprendre l’italià de ben petita. L’italià era la llengua materna de Carme Karr, una de les intel·lectuals catalanes més rellevants de les primeres dècades del segle: escriptora, periodista, musicòloga, editora i activista feminista. Tot i que és clau per entendre els debats intel·lectuals i literaris d’aquells anys, Karr va desaparèixer en un profund oblit. Afortunadament, l’editorial Medusa recupera, amb pròleg de Josep Lluís Martín i Berbois Volves, i l’editorial Barcino, amb edició i introducció de Lluïsa Julià, Clixés, dues obres fonamentals per endinsar-se en la figura de Karr i en la seva poètica.

Tenia només un any quan la seva mare, Emilia Alfonsetti, morí; tot i això, l’italià, el francès i el castellà van ser les llengües que aprengué de petita. De fet, el seu pare, Eugène Karr, era un enginyer industrial que deixà París i es traslladà a Barcelona en ocasió de les obres per la celebració de l’Exposició Universal de 1888. Karr nasqué el 1865, es formà entre Perpinyà i Barcelona, i passà la seva adolescència a París. La seva educació va ser francesa; els autors romàntics van formar part de les seves primeres lectures, per posteriorment interessar-se pels seus contemporanis. “L’any 1901 jo no sabia escriure un mot en llengua catalana. Familiaritzada des de la meva infància amb la literatura francesa, i més tard amb la castellana i la italiana, parlava correctament ma llengua nadiua, el català, però me n’era quelcom dificultosa sa lectura. No per això deixava de llegir i admirar profundament els nostres poetes”, escriví l’autora. De fet, en els relats que componen Volves i Clixés percebem la influència d’autors com Colette o D’Annunzio, però també de Víctor Català, a la qual Karr envià Clixés, interessada a rebre la seva opinió.

Des del modernisme literari, Karr ens proposa una escriptura i una mirada noves: relats que capten, quasi fotogràficament, escenes i situacions concretes amb un estil aparentment despreocupat, col·loquial, concís, periodístic, però capaç de penetrar en la naturalesa dels personatges i, alhora, de retratar el context en el qual s’inscriuen. A banda d’alguna excepció —els relats de la secció “paisatge” estan ambientats en un context rural i és on més veiem la influència de Víctor Català—, a Clixés i a Volves Karr ens presenta relats urbans a través dels quals recorre la Barcelona de principis de segle, una Barcelona en la qual s’inscriuen les maneres i les formes d’interacció social, i on queden patents la distància entre classes socials i es codifiquen i s’implanten els valors de la societat burgesa, en la qual la dona ocupa una posició subalterna i de dependència a l’home. En obert diàleg amb els articles publicats a Feminal, revista feminista fundada per Karr que tenia com a propòsit principal la culturització i formació de les dones, els relats de Clixés i de Volves ens presenten, com diria la seva coetània Carme de Burgos, la dona moderna: amb una mirada crítica, Karr capgira els valors i els rols de gènere, mostrant d’aquesta manera la hipocresia burgesa sobre temes com l’amor lliure, la infidelitat o la prostitució. “La desaparició d’en Jaume quan ella es casà, i sa desil·lusió de l’amor, son atuïment davant dels misteris revelats brutalment a la seva innocència en aquelles hores de sa nit de núvia; sa maternitat ditxosa, que omplia tant sa vida de goig, que no en patia gaire de l’abandó moral de l’espòs, i gens de ses infidelitats”, llegim a ‘L’esclat’ (Clixés). Aquí Karr subratlla la hipocresia de l’home amb amants que reclama la possessió de la seva dona, tot havent-la abandonat temps enrere. Al contrari, a ‘Dia ple’, llegim: “Però s’hi casaria a la fi, ella? Ai! No, no! Fora vincles tirans”. La protagonista, una vídua, renega de la possibilitat d’un nou matrimoni, mentre que a ‘Consciència’ la protagonista es planteja la possibilitat d’abandonar el marit.

A Volves, trobem set relats que dialoguen amb Clixés pel que fa a la presentació de dones que busquen i reclamen la seva emancipació, prenent decisions, treballant, obrint-se pas des de la seva posició subalterna i buscant una relació d’igual i de tu a tu amb els homes. Alhora, Volves és un retrat despietat de la burgesia catalana, que, des del pròleg, Karr defineix pel seu egoisme, que, per un costat, adjudica als homes una superioritat i uns drets que es neguen a la dona, a la qual, a vegades, converteix “en un ser frèvol, en un moble de luxe”, i, per l’altre, es caracteritza per un instint de comoditat que s’imposa a la dignitat i que la porta a enorgullir-se de les més grans ximpleries. A la secció Ciutadanes, a Volves, trobem relats com ‘Charitats’, on Karr penetra dins de la classe nobiliària: els idiomes —el castellà de la baronessa, el francès de la institutriu i el català del servei— li permeten posar en relleu la distància social entre classes, al mateix temps que mostra la desigualtat estructural de la societat i la hipocresia d’una classe acomodada que es reconforta amb misèrrimes almoines.

La publicació d’aquests dos títols és un important pas endavant en la recuperació de Carme Karr. Els seus articles i les conferències són un complement fonamental per entendre el fonamental paper que va jugar en la formulació del discurs feminista a Catalunya i en la lluita pels drets de la dona, en primer lloc, pel dret al vot. Alhora, el diàleg entre els seus articles i la seva obra de ficció ens permet entendre el seu compromís amb la paraula escrita. La seva literatura; en concret, aquests dos llibres no es poden entendre sense tenir present la seva fe en la capacitat transformadora de la literatura i, més en general, de la paraula escrita. Carme Karr promovia un nou lloc dins de la societat i també dins de la llar per la dona del futur i en la seva defensa de la necessitat de revisar els rols de gènere la literatura era l’eina ideal per mostrar el camí i, al mateix temps, per mostrar, com si es tractés de la millor de les fotografies periodístiques, la situació i el context del qual es partia i el lloc on calia arribar.