Els veïns invisibles de la Garriga, Rocafonda i tants altres municipis
Compte amb els missatges triomfalistes perquè hi ha molts altres Lamines que no tindran el bot salvavides del futbol, que aquest no pot ser l’únic bot salvavides, i estem molt lluny d’una selecció de futbol que, com la francesa, planti cara a les atzagaiades de la ultradreta
Són els veïns més nombrosos del Passeig de la Garriga, però no en sabem res, d’ells. Amb la calor, miren de prendre l’ombra als bancs de davant de la casa Fèlix Fages, on s’estan. El 1908 el diputat regionalista la va encarregar a l’arquitecte Manuel Raspall per estiuejar-hi. Ni l’ombra ni els estius són els de cent anys enrere. No en sabem res, d’aquests veïns, fins que algú se t’adreça en francès. I comença a explicar-se: va arribar cap al desembre, procedent de Mali. Fuig de la guerra. Allà li van matar el pare. La mare va morir al cap d’un mes, de crisi nerviosa. Amb el germà van marxar a Mauritània, on va treballar un any per pagar-se el viatge fins aquí. És joier. Van fer el trajecte en una petita embarcació. Cinc dies, van estar al mar. Va ser molt dur, terrible. Imagina cinc dies i cinc nits al mar. Només amb galetes i dàtils. M’envia un vídeo on se’l veu abrigat, dalt de l’embarcació, que es mou molt, solcant les onades. Després no sé per què l’esborra. Van arribar a les Canàries.
Tots aquests mesos ha estat en aquesta casa. Es troba a l’espera de papers que l’ajudin a començar una nova vida. Ha enviat currículums, per treballar del que sigui. Ara està pendent que el traslladin a una altra banda.
Marxen de la guerra però són refugiats de segona. Aquesta guerra també deu ser de segona divisió. No surt gaire a les notícies. Els diem immigrants i no pas refugiats. I aquests dies els mitjans de comunicació només parlen de la polèmica partidista pel repartiment dels menors no acompanyats. Són invisibles. Ell, com el seu germà, són invisibles. Em dona les gràcies per respondre-li quan m’ha saludat. Jo anava amb el petit al cotxet. Em dona les gràcies per entaular-hi conversa. Molta gent ni ens mira o no ens torna resposta, diu, i aquí ningú sap francès. Ell sap quatre llengües africanes més el francès. Totes apreses des de l’oralitat, només d’orella.
El Passeig de cases modernistes i menestrals, i alguns esguerros recents sense suc ni bruc, el Passeig d’un quilòmetre de les caminades de matí o vespre, amb un gos o amb tres, té en el seu inici una casa que acull refugiats acabats d’arribar. La gestiona Creu Roja. S’hi estan ell, en Karim (nom inventat), i una cinquantena de nois més. Tots venen de països de “l’Àfrica francesa”, que és com ell l’anomena per fer-se entendre. Són els més nombrosos del Passeig i no en sabem res. M’agafa una vergonya de comunitat, la nostra, que no té ni idea ni vol tenir ni idea de la crisi humanitària que a dia d’avui assola Mali i Mauritània. Fins que l’he conegut jo tampoc en sabia res i n’he hagut de buscar alguna cosa a internet. M’agafa vergonya dels discursos de terra d’acollida tan catalans, tan complaents i tan buits que s’han fet durant anys i de la falta de recursos per rebre tota aquesta gent. I jo no sé com ajudar-lo ni sé ben bé quina és la millor manera d’obrar amb ell. Em costa de saber quines mancances té. Se n’hi intueixen. Però alhora parla més llengües que jo. Li dic que vagi un dia a la biblioteca, que és oberta a tothom, que té aire condicionat i hi podria llegir revistes. I després em pregunto si és bona idea haver-l’hi dit.
A en Karim no li ha interessat gaire l’Eurocopa. Un dia s’afegeix a jugar a futbol sala a una pista a l’aire lliure amb altres companys, però quan veu que hi ha joves d’aquí que hi volen entrar, marxa. Jo no vull problemes. Té por. Parlant amb mi a vegades mira a banda i banda. I la seva por em fa vergonya.
Mirem els refugiats com una notícia llunyana, arriben a les Canàries i després s’esfumen. O com a molt, surten en una notícia d’un problema, d’una polèmica. Aquests dies, els africans que viuen en unes naus de Badalona. Són il·legals, es recalca. No s’assumeix que els últims mesos i anys arriben refugiats, empaitats per la guerra o per la gana, i es reparteixen i ningú sap què se’n fa. Verb deshumanitzador, repartir. Un de tants. I ningú sap on es poden agafar per tirar endavant. I l’empadronament és una altra polèmica a mida de la política bruta. I dels capquadrats que hi fan passar la frustració local. La ràbia. No estàs satisfet? Busca el cap de turc en el negre o el moro. Un altre dia no dono crèdit quan sento el comentari cunyat d’algú sobre l’empadronament, que enllaça bajanades i tan bé que ho fa la de Ripoll. I un altre dia, encara, al carrer, un tros més amunt de la Casa Fèlix Fages, un senyor s’adreça al meu company i li etziba: has vist que en som de solidaris amb aquests morenitos? Els paguem la llum entre tots, la tenen encesa dia i nit, dia i nit. És mentida, és clar. L’estupefacció per aquest imprevist virulent, desagradable i xenòfob em priva de demanar-li que em digui per on li passen el rebut i si desgrava per als autònoms.
Un dia, abans que en Karim se m’adrecés, un d’aquests refugiats a la Garriga va baixar uns bancs més avall del Passeig i es va acostar discretament a fer d’espectador llunyà i silenciós d’un espectacle d’acrobàcies al carrer: dues noies ballaven i executaven números sobre una història de guerra i de refugiats, movien el cos de manera sincopada a partir del soroll de trets, com si, artísticament, els disparessin. Quan ens vam aixecar, ell ja no hi era. Què devia pensar? Allò era com una festa de la diversitat davant dels nassos dels que no hi són convidats? Penso en La pell de la frontera, el llibre amb què Francesc Serés va narrar amb precisió finíssima la intempèrie de la immigració que treballa a la fruita, a la Franja, i, per tant, la intempèrie en el cor de la societat. Penso en com les festes de la diversitat són un massatge sempre que no parlis de tu a tu amb cap Karim. Amb ningú a qui li vegis el trauma i les barreres que porta a sobre, a qui li llegeixis la desesperació i les dificultats. Al Passeig li ha sortit una altra pell de la frontera, diferent de la Franja, però tampoc ningú té ganes de llegir-la. Ells fan per no molestar, per passar desapercebuts. Absents, miren el mòbil o parlen entre ells.
Fa mesos que arriben Karims espantats, isolats, traumats. Tancats en cases d’acollida per un temps. Amb molts problemes a sobre.
Aquests dies les notícies han parlat del barri de Rocafonda, a Mataró. El gest del seu fill il·lustre, el campió de l’Eurocopa Lamine Yamal, celebrant els gols amb els dígits del codi postal del barri l’ha convertit en un emblema, i Rocafonda, en un barri orgullós de ser qui són. Potser per primer cop en algunes dècades. A vegades, un gest, una figura ho canvia tot. Alhora, s’han activat els discursos celebrant la pluralitat i la inversió social d’aquest barri. Però compte, amb els missatges triomfalistes. I compte, amb la falta de memòria.
Entre d’altres coses, els mitjans es deixen de dir que a Rocafonda se l’ha arribat a anomenar Rocamora, despectivament. Es deixen de dir que hi ha molts altres Lamines que no tindran el bot salvavides del futbol, que aquest no pot ser l’únic bot salvavides, que cal molta més inversió i acció pública, perquè el paraigua és primíssim i el terra sota els peus, de fang, quasi no existeix. Es deixen de dir que estem molt lluny d’una selecció de futbol que, com la francesa, planti cara a les atzagaiades de la ultradreta. Es deixen de dir que no es poden fer brindis de pluralitat i d’integració i al mateix temps deixar tirats, sense agafadors, als estrangers que arriben. Es deixen de dir que des de la crisi del 2008, i encara més amb el pic de la pandèmia del 2020, els serveis públics viuen instal·lats en la tensió. El seu estat permanent. Una tensió creixent que no s’ha revertit. I això ha estat paral·lel a fer el sord amb l’arribada de refugiats. S’hi ha fet el sord i el cec des dels poders públics i s’ha estès la catifa a la ultradreta. És una afirmació antiracista que convida a mirar de fit a fit la realitat; i no parlo, és clar, de l’acció abnegada i salvadora de professionals públics, ONGs, entitats, voluntaris i cases d’acollida com aquesta, d’ajuda hu-ma-ni-tà-ri-a, senyor que treu la mala bava quan passeja. Fem que no hi són, els refugiats, els arranem la condició dient-los immigrants, els amaguem, i així, igual com fan les criatures, és com si no hi fossin. Què passaria si n’escoltéssim les històries? Què passaria si les seves odissees tinguessin un lloc en el debat públic, si deixessin d’estar tancades?
Fa mesos que arriben Karims espantats, isolats, traumats. Tancats en cases d’acollida per un temps. Amb molts problemes a sobre. No es pot posar el crit al cel per les dificultats de la llengua catalana o de l’educació pública i alhora només oferir cursos primíssims i precaris de català o castellà, a partir de la bona voluntat d’alguns ajuntaments, als que acaben d’arribar. Alguns, amb problemes d’alfabetització. A en Karim aviat el traslladaran a un altre no-lloc, una mena d’aeroport de pas, sense dret a triar res, ni bitllet ni destí ni arrels. Mentrestant, Rocafonda celebra i celebrem Rocafonda. Però no som capaços de mirar-nos en un mirall que és massa incòmode.