Quan es va guanyar el carrer a la sortida de la transició

Em sembla que no tenim idea del que va significar la reapropiació del carrer a la sortida de la transició i l’inici del desencant. Del desencant democràtic. Tant amb el cop d’Estat com amb els successius governs socialistes i pujolistes, s’han fet operacions de neteja i esplendor de la memòria: oh, quin salt endavant, quin model d’èxit Barcelona 92 i l’obertura al mar... I també les operacions urbanístiques a mida i la greixada oficina ...

Em sembla que no tenim idea del que va significar la reapropiació del carrer a la sortida de la transició i l’inici del desencant. Del desencant democràtic. Tant amb el cop d’Estat com amb els successius governs socialistes i pujolistes, s’han fet operacions de neteja i esplendor de la memòria: oh, quin salt endavant, quin model d’èxit Barcelona 92 i l’obertura al mar... I també les operacions urbanístiques a mida i la greixada oficina de recol·locació política. Amb nosaltres mai et faltarà feina. També passava això, als anys vuitanta, al costat de la rierada de cadàvers de l’heroïna i de la sida, amb la cua d’estigmes morals i socials, amb la cua d’actua­cions públiques al crit que tothom s’aparti que això ho arreglo jo: a la meva manera i afavorint els meus interessos. És la cultura política de la plusvàlua. És el que Pau Malvido, pensador contracultural, va anomenar la “descarada maniobra antixusma”.

El 1978, Pau Malvido escriu contra la prohibició del carnaval a Barcelona. Ja s’han fet les primeres eleccions democràtiques a Espanya, però el governador civil Rodolfo Martín Villa impedeix la celebració d’aquell carnaval argüint el “clima d’inseguretat per la delinqüència social”, el “risc contra persones i béns”. Ja s’havia anunciat, tot era a punt per fer-se. Per això el GRUCACHA (Grupo de Carnavaleros Cabreados), de la mà de Malvido, denuncia el “clima de por i paranoia antidelinqüència” i l’acció dels “grans estafadors”.

La recuperació definitiva del carnaval va tenir un fort component polític. Significava guanyar el carrer, recuperar-lo altra vegada per a la ciutadania, malgrat els intents reiterats de tornar-lo a la veda privada. Insuflats per l’afany de llibertat, agafant-se de valent a la imaginació i la creativitat, neixen companyies d’espectacles i teatre de carrer. Companyies rellevants en la nostra història cultural. Una d’aquestes és Artristras. Comença a bellugar ninots i gent i històries a mitjan anys setanta. Màscares, monstres extraordinaris, vestuaris formidables, dansa, diversió, fantasia, una poètica especial travessen la història d’Artristras, que en els anys forts volta per mig Europa i també el Brasil i els Estats Units i Colòmbia. Muntatges de grans dimensions i una estètica acurada, com Homoterm, Orbe, Medusa i Pleniluni, travessen fronteres.

L’abril passat, quasi cinquanta anys després, Artristras va fer més o menys oficialment l’última representació, la d’un espectacle familiar, Els petits més grans, que protagonitzen Quique Alcántara en el paper d’un jardiner trapella i Jordina Font, en les funcions de la Saba sàvia. És a la Nau Espacial de Centelles. Hi ha amics i generacions diverses, ja amb fills, que han col·laborat, que han crescut, han estimat i han après amb Artristras. En acabar l’espectacle, les abraçades i l’emoció d’aquesta mena de comiat, un nen petit s’adorm a la falda de la Saba sàvia. Se la mira embadalit i s’hi adorm dolçament. Penso que els uneix un fil de memòria tan de veritat que no es trenca.