Es reyal baléà

Hem assistit aquests dies a una notícia doblement sorprenent, o potser sorprenent i indignant, això ja dependrà de com s’ho prengui cadascú. Ha estat això que la Casa Reial hagi concedit el títol de “Reial” a l’Acadèmi de sa Llengo Baléà (en direm ALB, per abreviar), els responsables de la qual, en una demostració de celeritat, ja han afegit la forma Reyal tant al web de la institució com a l’entrada de la Viquipèdia. Deia que la notícia és sorprenent perquè te’n fas cre...

Hem assistit aquests dies a una notícia doblement sorprenent, o potser sorprenent i indignant, això ja dependrà de com s’ho prengui cadascú. Ha estat això que la Casa Reial hagi concedit el títol de “Reial” a l’Acadèmi de sa Llengo Baléà (en direm ALB, per abreviar), els responsables de la qual, en una demostració de celeritat, ja han afegit la forma Reyal tant al web de la institució com a l’entrada de la Viquipèdia. Deia que la notícia és sorprenent perquè te’n fas creus que al segle XXI encara s’atorguin aquests títols arbitraris de reialesa, i indignant per motius que encara que siguin obvis convé de tenir presents.

L’objectiu de l’ALB, entitat fundada el 1992, és entroncar amb el gonellisme i postular una formalització de la llengua que posi al centre la variant balear (i específicament mallorquina) i en reflecteixi per escrit les peculiaritats de les formes orals. En les seves paraules i pròpia ortografia (així veiem tots per on van els trets): “Som un’entidat que defensam es nostro xerrà y rallà. Sa nostra llengo ancestral, llengo pròpi d’aquí, llengo féta d’es xerrà d’es carré y no féta a un laboratòri. No l’imposam, la defensam”. Tot plegat, segons ells, per la “necessidat de qu’etzistís un’entidat reguladora de sa gramàtica d’es baléà”. Veig escrit baléà i em ve el cap aquell vers dels Antònia Font, “paraules provisionals amb els accents girats”...

És clar que el propòsit de l’ALB és encomiable. Tota llengua necessita disposar d’un codi escrit a fi d’assegurar una sèrie de funcions formals (la disposició d’un registre estàndard, l’establiment d’una normativa, la pràctica d’uns usos oficials, etc.), per al qual, en el terreny ortogràfic, es combinen tant els criteris fonètics com els etimològics (no sembla que els etimològics pesin gaire en l’ortografia proposada per l’ALB, però ja no ve d’aquí). Però per a una llengua hi ha un segon sentit en el fet de tenir un codi escrit, que no és altre que procurar un determinat model en el qual els parlants d’una llengua es reconeguin com a parlants del mateix.

Una llengua és fonamentalment variació. No hi ha dues persones que parlin de la mateixa manera, i aquestes diferències tant poden ser geogràfiques, socials com generacionals. Però per a una comunitat lingüística qualsevol (la catalana, sense anar més lluny) és essencial que els usuaris sí que escriguin de la mateixa manera, lògicament amb les diferències de perícia o d’estil amb què cadascú ha de bregar, però al capdavall seguint les mateixes normes ortogràfiques i gramaticals. D’aquesta manera, si bé podem acordar que la variació, en una llengua, sempre és natural (amb una particular evolució segons el context social o geogràfic), la fixació d’un codi escrit és sempre fruit de la convenció, sigui perquè triem una variant que esdevé hegemònica per a tota la llengua (el cas de l’espanyol amb el castellà de Castella), sigui perquè cons­truïm un model composicional (el basc, o el català mateix). D’aquesta manera, de tota la variació possible que té una llengua, determinem una fotografia amb la qual tots ens puguem sentir a gust.

N’hi ha, però, que no estan a gust amb la fotografia i en volen una de diferent per a ells. Lluny de proposar-se com un seguit de normes empeltades al cos de l’ortografia del català com una adaptació a possibles singularitats dialectals, en la línia del que se­rien les Normes de Castelló per al valencià, l’objectiu de l’ALB és construir un model prou divers per arribar a alienar l’usuari de la llengua i desidentificar-lo del codi normatiu comú del català, i per extensió de la resta de parlants del domini lingüístic, sempre sota la coartada de la defensa folklòrica del que és “propi” o “ancestral”. Com t’hi pots negar si es presenten sota l’etiqueta de l’autenticitat?

No sabem quina mena d’interpretació de l’article 3.3 de la Constitució fan a la Casa Reial, perquè el suport explícit a una entitat que busca trencar la unitat de la llengua queda un pèl lluny del mandat de donar “respecte i protecció” a les llengües d’Espanya. Però igualment traurem les crispetes, aviam quant triguen a atorgar la mateixa distinció a la Zoziedá pal Ehtudio’el Andalú (no m’ho invento: zea-andalu.org) i als intents d’establir un model estàndard propi, el que ells en diuen el “êttandâ pal andaluh”. Suposo que, en el seu cas, un cop obtinguin la reial distinció, al nom de l’entitat hi hauran d’afegir l’adjectiu Reá.