Soc jo total: l’autoficció a la literatura catalana

Ja fa una colla d’anys que el món literari català parla d’“honestedat”, de “sinceritat” i d’“autenticitat” —o, directament, de “vida”— per indicar alguna cosa positiva de les novel·les contemporànies. En un dels seus metacomentaris constants, el narrador de Cavalls salvatges (Jordi Cussà, 2000) observa que “tot això, i el que vindrà, en realitat no tenen altre lligam que la meva experiència viva”. ...

Ja fa una colla d’anys que el món literari català parla d’“honestedat”, de “sinceritat” i d’“autenticitat” —o, directament, de “vida”— per indicar alguna cosa positiva de les novel·les contemporànies. En un dels seus metacomentaris constants, el narrador de Cavalls salvatges (Jordi Cussà, 2000) observa que “tot això, i el que vindrà, en realitat no tenen altre lligam que la meva experiència viva”. Sebastià Portell, en una entrevista sobre El dia que va morir David Bowie (2016), sostenia que “la literatura, si no és vera, no és”, i matisava: “Amb això no vull dir que el que es narra hagi de ser autobiogràfic; no, però viscut sí, i molt”. També Jordi Lara, parlant sobre Mística conilla (2016), apuntava que “per a mi és fonamental que el que escric sigui autèntic i de debò”. O Alícia Kopf, en el discurs d’acceptació del premi Llibreter del 2016, entenia la caracterització de la seva novel·la com a “incòmoda” com “un signe d’autenticitat” i afirmava que «la matèria primera del que és un llibre, o de qualsevol obra d’art, no és el llenguatge sinó la vida”.

En cap d’aquestes afirmacions hi ha una definició mínimament seriosa que ens ajudi a entendre en què consisteix, tot això de l’honestedat (la sinceritat, l’autenticitat), ni què fa que un llibre sigui honest (sincer, autèntic) i d’altres, en canvi, no. El que sí que s’hi afirma és una oposició taxativa entre llenguatge i vida, que és el centre ideològic de totes aquestes escriptures del jo i que fa que ens haguem instal·lat en una concepció mimètica i expressiva de la literatura. Les coses són “allà” fora i les paraules s’han de limitar a adequar-s’hi. Si situem l’honestedat en el camp de l’expressió, doncs, acceptem un paradigma segons el qual l’escriptura passa per la seqüència següent: l’autor fa experiència d’alguna cosa, aquesta experiència pren la forma d’una emoció o d’un saber (o del que sigui) i la narració posterior d’aquesta experiència trasllada, reté o representa fidelment aquesta emoció (o el que sigui) que s’ha sentit o s’ha descobert. Aquest model se sosté en dos supòsits fonamentals: en primer lloc, que l’experiència i la seva profunditat emocional (o el que sigui) són anteriors a l’escriptura i que, per tant, s’adscriuen a un cos, a un temps i a una consciència singulars que la preexisteixen; en segon lloc, que el valor d’aquesta escriptura depèn gairebé completament de la seva capacitat de representar fidelment aquesta experiència. Aquestes dues conviccions, sovint implícites, acostumen a traduir-se en un llenguatge que busca la transparència, una sintaxi ben planxada i uns textos més o menys lineals que s’agafen a la cronologia com els esquiadors s’agafen als cables dels remuntadors. No és casual que dos dels textos més recents d’aquesta literatura del jo, La terra dura, d’Anna Punsoda, i Un die­tari sentimental, de Júlia Bacardit —i, en part, Matar el nervi, d’Anna Pazos—, adoptin directament la forma d’un dietari. En el pitjor dels casos, aquestes conviccions es redueixen a una separació grollera de fons i de forma que devalua la segona en nom de la primera. O, en paraules del blurb d’Andrea Gumes que brilla a la faixa de Fucking New York (Laura Calçada): “Més important que escriure bé o no, és tenir coses a explicar”, com si les coses que s’expliquen existissin, en literatura, més enllà de les paraules amb què s’expliquen.

Com que no podem contrastar una grandíssima part del que se’ns explica en un relat autobiogràfic, l’autobiografia depèn sobretot de l’establiment d’un pacte de lectura que convenci el lector de llegir com si el que s’hi explica fos veritat. L’honestedat d’un text, doncs, és un efecte creat per aquest mateix text. Aquesta caritat lectora es construeix per mitjà d’astúcies textuals i paratextuals, i és fonamental si es vol una plena activació de les autobio­grafies que tenen un caràcter marcadament polític. No podem oblidar que, després de dècades de desconstrucció, parodització i postmodernització del subjecte, i d’una escriptura hiperconscient de la seva naturalesa ideològica, els escriptors dels setanta i dels vuitanta van haver de restituir la legitimitat de l’experiència per poder tornar a escriure’n. Ho expliquen Joan Scott per la banda anglosaxona i Beatriz Sarlo per la llatinoamericana: si els escriptors reactiven l’escriptura testimonial és perquè l’experiència torna a ser el lloc d’una veritat que, fins llavors, s’havia posat sota sospita. Més concretament: ha de ser el lloc d’una veritat si el que volem és restituir-li un poder polític. En aquest sentit, tant els testimoniatges de brutalitats dictatorials com les narratives que visibilitzen violències socials quotidianes es fan servir com a arma verbal contra un discurs hegemònic que les nega, en nom d’una igualtat de drets i de possibilitats. Escriure sobre el que és ser una persona racialitzada, o gai, o totes dues coses als EUA durant la dècada dels cinquanta contradeia un discurs ofi­cial que proclamava la igualtat de tots els ciutadans, de manera que totes les identitats minoritzades o sotmeses només podien recórrer a la narració de la seva experiència particular per provar de foradar aquesta rotunditat falsària del discurs d’estat.

Si els escriptors reactiven l’escriptura testimonial és perquè l’experiència torna a ser el lloc d’una veritat que, fins llavors, s’havia posat sota sospita

L’origen de l’agressiva reivindicació política demana distingir entre textos autobiogràfics o testimonials, novel·les autobiogràfiques i autoficcions, o com a mínim perfilar una mica el que en són els horitzons ideals —sobretot ara que, per una certa mandra categorial, aquesta última sembla haver-ho engolit tot. A diferència dels textos autobiogràfics, que busquen aquesta il·lusió referencial, les novel·les autobiogràfiques mantenen una relació més laxa i més indirecta amb aquesta qualitat autobiogràfica que elaboren. La terra dura no funciona de la mateixa manera que Els llits dels altres, en el mateix sentit que L’horitzó primer, de Joan Todó, o Picadura de Barcelona, d’Adrià Pujol, no funcionen com el tríptic d’Eva Baltasar. A diferència de l’autobiografia, que es retalla encara contra un fons testimonial, la novel·la autobiogràfica és això, novel·la, és a dir elaboració, invenció, escriptura, raó per la qual la imputació d’un crim a un personatge no té les mateixes conseqüències socials ni penals que hauria de tenir, d’acord amb aquesta aspiració referen­cial, la confessió d’un crim en una autobiografia. L’autoficció, en canvi, sorgeix com a deriva postmoderna a les ridícules aspiracions referencials de l’autobiografia —ridícules, s’entén, des d’una concepció simulacral, girlingüista i ultracodificada de la rea­litat, on l’apel·lació a una anterioritat del llenguatge o a un enfora dels codis és indefensable, per naïf. Per això, l’autoficció reedita el pacte autobiogràfic per soscavar-lo, instal·lar-lo en una indecisió constant i sistemàtica (però això va passar de veritat?) i qüestionar la manera com entenem la identitat, el relat i les seves infinites relacions. A diferència de l’autobiografia clàssica, l’autoficció surt de la concepció expressiva de l’escriptura i s’instal·la en una de productiva: la identitat existeix aquí com a resultat i efecte de l’escriptura —mòbil, actualitzable, indestriable dels treballs de la ficció. El que sigui que hi havia abans de l’escriptura, ni ens interessa ni ho coneixerem, si és que hi havia res.

La situació de la ficció del jo contemporània és, des d’aquest punt de vista, paradoxal. Si el terme autoficció ho ha acabat designant tot potser sigui perquè una certa autoconsciència ficcio­nal, o performativa, ho ha impregnat tot, i ara, fins i tot quan llegim una autobio­grafia, sospitem que hi ha en joc una certa impostura, un subtil art de l’oblit o de l’elisió que modulen interessadament els trets del rostre que s’hi retrata. Una ficcionalitat soft s’ho ha menjat tot. D’altra banda, part de l’èxit actual d’aquestes narratives s’alimenta encara de la crisi de la ficció (l’enèsima actualització de la “mort de la novel·la”) que va sacsejar el món anglosaxó pels volts de la dècada del 2010. Com esloganitzava el títol del que en va ser el manifest més sorollós, escrit per David Shields, la ficció va entrar en crisi perquè no satisfeia la “gana de realitat” del lector contemporani. El retorn a gèneres com el dietari o les memòries sembla que sí que la satisfà i alhora s’escapa al descrèdit de la fabulació, si no tenim en compte que el jo del dietari ja és, ell mateix, fabulació, i que la intimitat i l’espontaneïtat tenen les seves retòriques respectives. Josep Pla mateix es preguntava, a El quadern gris, si era possible l’expressió intel·ligible de la intimitat: “La intimitat pura, ben garbellat, deu ésser l’espontaneïtat pura, o sigui una segregació visceral i inconnexa. Si hom disposés d’un llenguatge i d’un lèxic eficaç per a representar aquesta segregació no hi hauria problema. Però el cert és que no existeixi ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient. Però, àdhuc suposant un moment que la intimitat fos expressable, ¿qui l’entendria, qui la podria comprendre?”. És el revers del que observa Sarlo quan escriu, a Tiempo pasado, que “el lenguaje libera lo mudo de la experiencia, la redime de su inmediatez o de su olvido y la convierte en comunicable, es decir, lo común”.

L’origen de l’agressiva reivindicació política demana distingir entre textos autobiogràfics o testimonials, novel·les autobiogràfiques i autoficcions

Com s’escriu la intimitat d’ara? Des de Germà de gel, d’Alícia Kopf, fins a Matar el nervi, la narrativa autobiogràfica sembla tenir una debilitat per l’estructura de la novel·la de formació clàssica, és a dir, la narració més o menys endreçada del recorregut vital que ha dut un personatge a esdevenir aquell qui és —cosa que sovint equival a deixar de ser jove i passar a ser adult. La idea és que, de cadascun dels episodis que formen part d’aquest recorregut, el protagonista n’extreu alguna mena d’aprenentatge que, relligat amb la resta d’aprenentatges, resulten en una identitat plena, capaç de retornar a casa (sigui una feina, un país, una família) i incorporar-s’hi de grat. Matar el nervi acaba, literalment, amb la sensació d’un retorn definitiu a casa, de nit, a la Barceloneta; a La terra dura s’hi narra el rearrelament (la paraula és de Punsoda) a la Segarra, la comarca de naixement després d’anys a Barcelona, i Germà de gel reconnecta amb la identitat vertadera, que s’havia amagat sota tantes matrioixques (la metàfora és de Kopf). La desfeta final del gel que encrosta la protagonista de Permagel apunta a un retorn al món dels vius, i dels vincles, després d’anys d’alienació. Podríem allargar la llista, però la idea important és que, en totes aquestes obres, hi ha en joc una vaga ideologia de la identitat que gira al voltant de la idea d’un jo autèntic, que gràcies als vaivens experiencials de les narradores es retroba, finalment, o es desvela. Ni subjectes psicoanalíticament escindits, ni neurosis obsessives, ni contradiccions de classe: els subjectes que es narren en la literatura del jo contemporània són subjectes d’una sola peça, el problema dels quals acostuma a prendre la forma d’un xoc frontal amb un món que no s’ajusta amb el que volen, o n’esperen, fins que, més o menys, s’hi ajusta. La imatge d’una petita matrioixca massissa a l’origen d’una llarga cadena de matrioixques buides, metàfora de la narradora de Germà de gel, em sembla paradigmàtica de la fi de l’autoficció postmoderna i l’inici d’alguna altra cosa que té més a veure amb desplegar identitats fortes que no pas a qüestionar-les.

El trajecte d’aquestes identitats no passa tant per una formació, pròpiament, com per la desfeta d’un malestar. A Permagel és aquesta fredor metafòrica, aquest distanciament; a Matar el nervi la metàfora és mèdica, i enllaça la febre amb el nervi infectat d’una dentadura macada; a La terra dura és més subtil, i passa per un desarrelament del qual no sembla ser del tot conscient fins que no s’arrela en un altre lloc, lluny de Barcelona. En tot cas, els malestars que pateixen acaben resolent-se quan les protagonistes es vinculen amb alguna cosa, sigui una família, una parella, un lloc o una barreja de tot. Crida l’atenció, en aquest sentit, que un gènere ocupat a capturar la singularitat d’un personatge, o d’un narrador que vol assemblar-se a l’autor, acabi fent-ho de maneres tan semblants, sigui en la ficció, l’autoficció o l’autobiografia. El viatge, posem per cas. Com a literalització d’aquest trajecte interior, la majoria de novel·les recents del jo incorporen alguna mena de desplaçament que il·lustra tant la lògica de l’aventura, i del contacte o l’exposició amb altres individus i altres maneres de concebre el món, com l’evolució interior del personatge, en cas que n’hi hagi. En tot cas, ja no podem seguir pensat les ficcions del jo en aquesta doble tradició de crítica política i de soscavament postmodern de les identitats.

En un article del 2016, Javier Calvo apuntava a un dels elements d’aquest gir: en l’escriptura contemporània, afirmava, la representació s’ha vist substituïda per la representativitat, cosa que immediatament emmarcava amb les dinàmiques del turbocapitalisme, que hauria democratitzat aquesta narració de si. Al mercat li interessa que ens narrem, i ens incentiva a fer-ho, a expressar la nostra experiència particular, sempre que l’expressem de certa manera. Això, vuit anys després de l’article de Calvo, encara ha fet evident una altra conseqüència, una modulació de l’experiència mateixa de la lectura: com a lectors, ja no busquem tant el treball de lectura com la identificació amb autors, o amb certes imatges d’autors que es produeixen a partir del text, però també de tot un món paratextual de xarxes, entrevistes i intervencions en mitjans que amplia i enriqueix aquesta imatge. Consumim identificacions que ens permetin organitzar identitats, siguin individuals o col·lectives, autors que organitzin una constel·lació d’idees o de principis d’acció personal o que funcionin com un element de distinció. En aquest aspecte, el llenguatge col·loquial és revelador: ens agrada tal autor, o llegim a tal altre, i també en la crítica es pateix del mal d’aquesta incapacitat de distingir un comentari d’una invectiva. Es diria que tot és personal, que tot consum és conspicu. Potser tot connecti d’alguna manera.

Sigui com sigui, en aquest circuit de consum autorial, sembla que s’hagi ate­nuat la consciència de la part d’impostura que acompanya tota escriptura de si. Pot ser un tema que s’hi tracti (els esforços que, en certes circumstàncies, fan els narradors per semblar una cosa o una altra), però no forma part de la narració mateixa, potser pel que ja observava Calvo el 2016: que el pas de la representació a la representativitat no és tant una estètica com una ètica. Des d’aquí no es fa tan estranya la idea que escriure bé o malament no tingui importància, si el que hi ha en joc és el registre d’un acte d’honestedat que l’autor fa davant de si mateix. Potser per això, aquesta presumpta honestedat (presumpta per incontrastable) es tracta a si mateixa amb un punt de solemnitat i acostuma a anar acompanyada de certs imaginaris de l’autenticitat, que sovint passen pel sexe, i d’una representació de la vida rural reencantada, on es troba una mena d’essències perdudes a ciutat. Penso en Mamut, de Baltasar, o en el dietari de Punsoda.

El que és sorprenent, i fins a cert punt inquietant, és que una escriptura que fa cinquanta anys treballava per subvertir el discurs hegemònic hagi esdevingut part privilegiada d’aquesta hegemonia. L’honestedat, per comptes de ser el suport d’una disrupció, és un argument de venda. Això no vol dir que no s’escrigui bé o que no hi hagi obres d’interès, que n’hi ha i que en tenen, sinó, més aviat­, que el jo no ha deixat de ser l’escenari d’una tensió entre una singularitat que es vol política i un llenguatge que la fixa i la mercantilitza, n’allisa les rugositats en nom d’aquesta representativitat. La perversió d’aquest mercadeig contemporani és que ens indueix a captar la nostra singularitat en un llenguatge global que la torna una cosa intercanviable, despolititzada, dissolta en aquesta circulació incessant d’identificacions. Serà interessant de veure què en fa, el món literari català, de les escriptures d’un jo que interrompi, repolititzi o desobri.