‘Història d’un piano’, de Ramon Gener: La meravella de tocar i l’avorriment de llegir

Es pot sospitar que és una mania de la narrativa catalana: no és el primer cop que es vincula un instrument als avatars de la història d’Europa. El lector pot recordar que a La casa del silenci (2013) Blanca Busquets es val d’un violí Stainer —un luthier del segle XVII— que passa de mà en mà, per explicar com la música marca la vida de cinc personatges abans i després de la caiguda del Mur de Berlín; o que un altre violí —ara un de fet al segle XVIII, al taller que Lorenzo Storioni tenia a Cremona— travessa les pàgines de Jo confesso (2011), de ...

Es pot sospitar que és una mania de la narrativa catalana: no és el primer cop que es vincula un instrument als avatars de la història d’Europa. El lector pot recordar que a La casa del silenci (2013) Blanca Busquets es val d’un violí Stainer —un luthier del segle XVII— que passa de mà en mà, per explicar com la música marca la vida de cinc personatges abans i després de la caiguda del Mur de Berlín; o que un altre violí —ara un de fet al segle XVIII, al taller que Lorenzo Storioni tenia a Cremona— travessa les pàgines de Jo confesso (2011), de Jaume Cabré, i al seu voltant s’hi concentren els fulgors de la felicitat i tota la terbolesa del mal que han recorregut els tres últims segles de la vida europea; o que a El violí d’Auschwitz (1994) Maria Àngels Anglada narra la crueltat de l’encàrrec que rep un presoner del camp de concentració: sembla impossible que ningú sigui capaç de fabricar un violí que soni amb tanta perfecció com un Stradivarius, i així salvar-se de la mort, però la maquinària rutilant de l’horror pot desconcertar-se davant la fràgil perseverança d’una peça humana.

El protagonista i narrador d’Història d’un piano, de nom idèntic a l’autor de la novel·la, guanyadora del premi Ramon Llull 2024, Ramon Gener compra un piano de mitja cua en una botiga de Gràcia, un Gro­tian-Steinweg. El número de sèrie ocult sota diferents capes de pintura li permet saber que va ser construït l’any 1915 a Brunsvic, Alemanya, i les dues columnes de noms escrits al llit de fusta de sota el teclat l’informen dels propietaris anteriors. Quan hi anota el seu, amb la millor cal·ligrafia de què és capaç, mentre jura “que no els decebria mai i que seria digne d’aquella llista que, més que explicar la història del piano, explicava la història d’Europa i del segle XX”, experimenta un dels moments més bonics de la seva vida i sent una barreja de mil sensacions, “agitació, alegria, exaltació, joia, torbació, compromís, entusiasme, deure, satisfacció”, unes paraules que són justament contràries a les que usaria el lector per referir-se a les impressions que suscita enfrontar-se a Història d’un piano.

Gener fabula sobre les vides de la gent que, abans que ell, ha tingut l’oportunitat d’asseure’s a la banqueta, estirar els peus fins als pedals i alçar les mans al Grotian-Steinweg per obtenir “una màgia rovellada, un embruix vellutat, un dolç encanteri vingut de terres llunyanes, un somni utòpic i anyenc”. El lector no dubta en cap moment de l’estupor i la meravella que deu procurar tocar el teclat d’ivori, ni tampoc que davant del piano es vulguin “escoltar totes les històries que semblava albergar al seu interior”, com si fossin una cadena d’entusiasmes. Es fa més difícil, però, creure que Gener ha sigut capaç de narrar-les: no hi ajuda gens la tosquedat en la composició de cada episodi, l’estridència d’una prosa que sembla renyida amb una mínima musicalitat harmònica, que arreu hi imperin els dictats d’aquella cosa que, suaument, es pot anomenar cursileria —al piano se l’ha de cuidar, “donar-li menjar i beure, custodiar la seva llum ancestral”—, i tant d’episodi sublim al voltant de la meravella de la música avorreix. També la voluntat de divulgar les catàstrofes del segle XX, i llegir massa sovint frases com “va arribar l’any 1939 i el món va ser aliè a la música”, que es pot replicar per dir que va arribar el premi Ramon Llull i, una vegada més immune al ridícul, va ser aliè a la literatura.