Eva Baltasar ens submergeix en el foc de l’infern a ‘Ocàs i fascinació'

La protagonista i narradora d’Ocàs i fascinació no serà cap personatge desconegut pel lector habitual d’Eva Baltasar (Barcelona, 1978): escriu la seva experiència —com si cregués el mateix que Hélène Cixous, que els desposseïts només arriben a viure en el llenguatge— per tornar visible el misteri de les coses quotidianes que la trastornen —aquí, la pobresa energètica, l’empresonament moral que significa compartir pis amb desconeguts tan fràgils com ella, la precarietat laboral, la misèria de la indigència, la cara hostil del món, o la soledat social, quan resulta que no es disposa d’ordinador, no sempre pot carregar-se la bateria del mòbil i no es posseeix cap compte bancari. La protagonista és també algú que, en explicar la seva història, el que en el fons ve a fer és explicar, com un acte cerimonial, la relació que manté amb el seu cos, “un cos nerviós” —”Em llepo els llavis i són de sal. Em busco el cony i trobo un mort”—, un cos amb la pell seca, enganxada a uns músculs prims que semblen encordonar els ossos: “No sé en quin moment els cossos deixen de ser nostres per passar a ser de les feines. El meu cos ja no és meu. La feina l’ha enfortit i l’ha gastat. Com si el cos sencer fos una eina”. La narradora de la novel·la, en fi, com més o menys ho eren també les protagonistes de Permagel, Boulder i Mamut, és una dona que té davant seu un doble i que embogeix quan, en un moment determinat, les dues personalitats no es repudien i coincideixen talment com si s’abracessin amb ràbia, l’una al costat de l’altra acorralant-se i sense poder-se evitar.

Ocàs i fascinació és un relat en dos temps en què Eva Baltasar aconsegueix que el lector se submergeixi en un cataclisme, en un malson d’una saturada concentració de dolor, en el foc de l’infern. A la primera part se segueixen les peripècies, a la recerca de la pura i mínima supervivència material, d’aquesta narradora altament vulnerable, exasperadament desorientada i emocionalment sola —no hi ha ni una sola referència al seu passat i no se li coneix cap relació sentimental—, que ha hagut de marxar de Barcelona per culpa dels preus elevats dels lloguers i viure i treballar en una ciutat petita. Té una feina temporal i mal pagada en una ludoteca, però una vegada la fan fora de l’habitació que ocupa, ben aviat constata que és possible entrar en contacte amb els fluxos i les circulacions secretes que adquireixen les coses i les realitats en la cara oculta de la terra quan no es té la sort de posseir una cambra pròpia on arrecerar-se i protegir la intimitat. En aquesta part Eva Baltasar interessa i inclús convenç, a pesar d’alguna incongruència deguda a l’exageració argumental i de les frases proclius a embellir-se a la manera d’un aforisme contundent, sobretot perquè esquiva amb freqüència la temptació de la investigació socio­lògica lligada a un moment històric concret i se centra en les minúcies tràgiques d’una protagonista que s’ha d’acostumar a les conseqüències d’haver-se precipitat buit avall. També agrada que la desolació de l’ambient no sigui descrita, sinó viscuda a través dels sentits del personatge, que és el mateix que dir a través del seu pensament i de les seves paraules, més ajustadament poètiques que no pas poèticament tòpiques, que era el que llastava massa els seus llibres anteriors i que reapareix amb el mateix ímpetu a la segona part d’Ocàs i fascinació.

De sobte, la novel·la canvia de registre i entra en un altre territori, en el gènere gòtic, que no sempre és equidistant del grotesc involuntari, i es fa difícil no veure en aquest episodi de desviament neuròtic un afegit postís, tremendament sobrer; i, a pesar que la veu narradora s’esforça per jugar amb l’ambigüitat i crear una mescla explosiva de felicitat i dolor, d’èxtasi i agonia, el lector té la impressió que no sempre hi acaba triomfant, com si Eva Baltasar pretengués confondre’l i encantar-lo fent un joc de mans, o de màgia, sense coordinar amb prou perícia els recursos tècnics idonis per justificar la deriva mental presa per la protagonista. El terror físic i la descomposició de la personalitat hi són ben presents, sens dubte, i potser poden pertorbar el lector més ingenu o més crèdul, però la sensació predominant és que Ocàs i fascinació hauria guanyat bastant si s’hagués prescindit d’aquesta coda tan plena d’inversemblances.