Enemics de la llengua

L’any 1998, vaig ser de les darreres persones que acabaren la secundària en castellà a les illes Balears. Estudiava a un col·legi ciutadà, jesuític i concertat que, a demanda de la majoria de la seva clientela, s’encarregà d’endarrerir tant com va poder l’aplicació de les normes que canviaren el panorama lingüístic de l’ensenyament. Entre meitat dels noranta i 2011 (és a dir, fins a l’arribada al govern de Mi Sarquento José Ramón Bauzá), s’esdevindria un període no precisament...

L’any 1998, vaig ser de les darreres persones que acabaren la secundària en castellà a les illes Balears. Estudiava a un col·legi ciutadà, jesuític i concertat que, a demanda de la majoria de la seva clientela, s’encarregà d’endarrerir tant com va poder l’aplicació de les normes que canviaren el panorama lingüístic de l’ensenyament. Entre meitat dels noranta i 2011 (és a dir, fins a l’arribada al govern de Mi Sarquento José Ramón Bauzá), s’esdevindria un període no precisament llarg de consens entorn a la qüestió del català a les aules. Oh, sí, Dom Eduardo Inda trescava per la redacció local d’El Mundo dient animalades i practicant caces de bruixes, però no record cap discussió pública de vertader pes que posés en dubte el model. Tanmateix, dues dècades demostrarien ser insuficients per convertir una idea en universal, i les ocurrències trilingües de Bauzá van fer emergir una realitat incòmoda, que la normalització de la llengua té enemics interns prou nombrosos per fer-la descarrilar, però també una altra: que la causa tenia el poder de mobilitzar masses.

No m’agrada aplicar la lògica amic-enemic, ni a la política ni a la vida. Té un regust indubtable a Carl Schmitt, el constitucionalista de capçalera del na­cio­nalsocialisme, i porta invariablement a la impossibilitat d’entendre’s entre els subjectes en conflicte. Per això, i també per pròpia convicció i per la certesa de les múltiples perspectives legítimes sobre la realitat, no és fàcil sentir-me parlar en aquests termes. Tanmateix, els enemics existeixen, és clar, com demostra el llinatge polític que va de Bauzá als actuals diputats d’un Vox balear en descomposició. Amb mentalitat bel·licista, aquesta gent considera que cada pam del territori públic existeix únicament per a ser arrabassat a l’adversari, mai compartit, com si fos una línia de batalla colonitzada per les trinxeres. I el bocí de terreny que més els engoril·la són les aules. No tenen mal olfacte, tot sigui dit.

La figura en certa manera novel·lística del conseller Antoni Vera (filòleg català, afable, i epicentre d’un estira-i-arronsa quasi còmic al parlament entre un PP que fa el ronser i uns socis que fan... el ridícul) té l’encàrrec d’aigualir el pes del català als centres d’ensenyament. Ja veurem què passa, però una cosa és segura: precisament, el protagonisme de la llengua a les aules marca el vertader grau zero del compromís amb la seva pervivència. Si hi ha aspectes de la convivència plurilingüe susceptibles de debatre’s, aquest no n’és un. I ni tan sols és que una educació vehiculada en català garanteixi la seva bona salut; només constitueix el mínim comú denominador d’un compromís col·lectiu. Fa pena escriure un article que podria ser del 2012 o del 1980, però més pena fan els enemics d’una llengua.