Les belles coordenades de Vicenç Pagès Jordà

Tot i que a vegades ho hem desitjat molt fort, sense números la nostra vida seria un nyap imprecisable (ja ho tenen, això, els nyaps). Els números compten, ordenen, surten, no surten, comparen, codifiquen i tot d’accions que em deixo per arribar a dir que són els que fan possible un llenguatge operatiu tant per a la vida quotidiana –encara que ens desquadri– com per al desenvolupament de la ciència i la tècnica –també literària–. Després hi ha una altra mena de números: els de les coincidències, els de la voluntat, la intencionalitat i els afectes, que tenen a veure amb l’esperit de qui els bu...

Tot i que a vegades ho hem desitjat molt fort, sense números la nostra vida seria un nyap imprecisable (ja ho tenen, això, els nyaps). Els números compten, ordenen, surten, no surten, comparen, codifiquen i tot d’accions que em deixo per arribar a dir que són els que fan possible un llenguatge operatiu tant per a la vida quotidiana –encara que ens desquadri– com per al desenvolupament de la ciència i la tècnica –també literària–. Després hi ha una altra mena de números: els de les coincidències, els de la voluntat, la intencionalitat i els afectes, que tenen a veure amb l’esperit de qui els busca, els troba i els conjura per inferir un sentit en aquest món que tant el necessita. Tot un art.

Fem números d’aquests. El 14 de desembre és l’aniversari de l’incombustible Guillem Terribas, i de l’editor Ernest Folch. Diuen que cada any triangulaven la data amb un altre aniversari, el del malaurat escriptor empordanès Vicenç Pagès Jordà. Aquest desembre, doncs, el primer factor n’ha complert 72 (encara que per dins en té 27), el segon n’ha fet 51 (no sé si puc fer la mateixa analogia) i el tercer n’hauria complert 60. “Sempre serem tres —comentava l’editor— independentment que siguem d’aquest món o de l’altre”. I aquest és el relat de la constel·lació, l’analogia dels nombres de tres persones que, sobretot, tindran un lloc destacat al seu mapa d’assignacions. Que bonic és coordenar-se!, Que diria Frank Capra, havent nascut matemàtic...

Aprofitant el valor d’aquesta triangulació (memòria-sentit-literatura) l’Aula d’Escriptura de Girona ha volgut recordar el seu cap d’estudis amb un memorial. L’han fet coincidir amb el seu seixantè aniversari, i serà el primer de molts que vindran, cada any, pels volts del 14 del 12. El memorial Vicenç Pagès Jordà, lliçons de narrativa contemporània vol inaugurar una tradició que compti amb acadèmics i escriptors d’arreu del món. N’hi ha que poden ser les dues coses, com el professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra, Miquel Berga, que en aquesta primera edició va situar l’obra de Pagès Jordà al costat de grans autors europeus i nord-americans com Hemingway, Carver i Txékhov, a la conferència “Un gat i un encàrrec: Hemingway, Carver i el rastre de Txékhov”.

Vegeu els números amb què comença la conferència: 44, 61, 49, 58. Expressions d’una quantitat amb relació a una unitat: anys de vida. 44, 61, 49, 58: Els anys que van viure Txékhov, Hemingway, Carver i Pagès, respectivament. Tots escriptors prou joves que van sofrir morts prematures. Tots escriptors que considerem clàssics. Tots deixant un rastre pels altres. I que ho van fer vivint menys, molt menys, del que comptàvem. Però tenim la pervivència literària (i, per tant, vital) dels quatre autors que Berga agermana a la seva bella, fonda, lliçó: “La gran literatura ens consola i ens acompanya, ens exalta i ens commou, ens inspira i ens anima a viure”. Cal viure, que diria Txékhov. Fem-li cas. Seguim-li el rastre.