‘Les cendres a la piscina’, de Laura Gost: La família mallorquina no passa de moda

No és cap llei literària que la tria d’un lloc determini el farcit de temes tocats, però fa temps que notables autors mallorquins escullen l’illa de decorat. Aleshores, com si els menés una força ambiental, les obres resultants han fregat llànties cosines: el xoc entre una societat tradicional i l’assalt fulgurant del turisme, la corrupció associada als diners i les conseqüents sotragades en les nissagues de tota la vida. Dit d’una altra manera, i si la llei fos certa, tot el que literàriament passi entre Vic i Solsona, o més amunt i cap a l’oest, per fina força serà salvatge, tel·lúric, llege...

No és cap llei literària que la tria d’un lloc determini el farcit de temes tocats, però fa temps que notables autors mallorquins escullen l’illa de decorat. Aleshores, com si els menés una força ambiental, les obres resultants han fregat llànties cosines: el xoc entre una societat tradicional i l’assalt fulgurant del turisme, la corrupció associada als diners i les conseqüents sotragades en les nissagues de tota la vida. Dit d’una altra manera, i si la llei fos certa, tot el que literàriament passi entre Vic i Solsona, o més amunt i cap a l’oest, per fina força serà salvatge, tel·lúric, llegendari o westernià, etcètera.

Guillem Frontera ja palpava la costella del turisme a Els carnissers (1968), i Baltassar Porcel, amb la fluixa Olympia a mitjanit (2004), el daltabaix que les alemanyes en biquini havien provocat en el mascle mallorquí. La melodia compartida és que, si l’entorn degenera, declinen els indígenes. Més cap aquí, Llucia Ramis s’ocupa de les implicacions morals del desastre urbanístic, entre altres coses, a Les possessions (2018). Amb Tots els mecanismes (2022), Melcior Comes posa en dansa dues dinasties poderoses del sector immobiliari i turístic, una lluita de titans, de patriarques i clans. Pere Antoni Pons, a Contra el món (2023), colla una mica més el cargol, tira de distopia i ens presenta, irònicament, les tres eixides del mallorquí arquetípic: o bé treballa al sector de l’hostaleria, o es fa ecologista, o escull la via de l’artista galàctic i escarafallós. La cobdícia desbridada, l’ètica esquinçada, el vulcanisme familiar, el caciquisme gairebé genètic, les guerres culturals, Mallorca s’ha consolidat com un bon escenari per acollir aquesta mena de trasbalsos. Fins i tot en novel·les més oníriques, com Ràbia (2022), de Sebastià Alzamora, o La mar rodona (2020), de Sebastià Perelló, el bram agònic de l’illa espoliada es fa sentir en les psicologies i peripècies dels personatges.

Gost convida a espiar els vaivens d’una família que entoma nous costums i pasta mentides quan la veritat cou

Les cendres a la piscina, la nova novel·la de Laura Gost (premi Proa 2023), es pot inscriure en la filiació esbossada. Segueix al peu de la lletra la llei no escrita i engreixa la nòmina d’escriptors mallorquins amb un o més llibres sobre estirps illenques regirades pel progrés. Tenim en Sebastià, un patriarca rodó i acostumat a fer i desfer, que passa de pagès a nou-ric gràcies a la tempesta del totxo, xalets i requalificacions. Molt hàbil, Gost el fa servir d’estaca per lligar-hi el cordill familiar i, d’aquesta manera, anar traçant cercles concèntrics que es focalitzen en els membres de la família extensa. Els fills, les dones successives d’en Sebastià, parents i sobrevinguts s’aborden a còpia de capítols curts i de salts en el temps. Gràcies a aquesta estructura, visitem un grapat d’escenes en què la carnadura familiar pren forma, i en aquest sentit s’ha de destacar la destresa de l’autora a l’hora de muscular la història. Converses a primer cop d’ull banals i pensaments ordinaris —se’n diuen humans—, el lector no hi trobarà cap vodevil, ni cap situació volgudament memorable. Al contrari, Gost ens convida a espiar els vaivens d’una família mallorquina que s’adapta al pas del temps, entoma nous costums, pasta mentides quan la veritat cou, i ho fa partint d’una quotidianitat mineral.

N’hi ha un cabàs, però un bon exemple de les vibracions que els canvis econòmics i culturals provoquen en la dinastia d’en Sebastià, és quan en Miquel, el fill gran, es vol casar i demana de celebrar-ho amb un dinar senzill, “un arròs amb amics i només pares, germans, gendres, nores i padrins”. La mare s’esvera, li diu que de part del nuvi ja passen de cinquanta: “Tu digues-li això a ton pare! Ja veuràs la gràcia que li fa que vulguis unes noces de pobre”. Vet-ho aquí, en totes les converses s’hi veurà una tensió del sistema o l’intent d’evitar una trencadissa sonada, però l’habilitat de Gost és no fer-ne un gra massa: tot passa, flueix, s’escola. Pel que fa als salts temporals, dates precises i fites històriques relliguen el conjunt, s’ha de dir que amb un perfum un pessic viquipèdic. No hi fa res, però, perquè l’important és recalcar que Mallorca és, o sembla, una unitat de destí en lo local.