‘Milady’, de Neus Canyelles: Observar i conjurar la pena

A Les millors vacances de la meva vida (2019) Neus Canyelles (Palma, 1966) hi narrava les asfíxies, les fatigues i els desficis que havien construït la seva vida des de l’adolescència fins a l’estada a la unitat de psiquiatria d’un hospital després d’un intent de suïcidi; Autobiografia autoritzada (2021) era la investigació que duia a cap l’autora al fons d’ella mateixa per esbrinar de què se ...

A Les millors vacances de la meva vida (2019) Neus Canyelles (Palma, 1966) hi narrava les asfíxies, les fatigues i els desficis que havien construït la seva vida des de l’adolescència fins a l’estada a la unitat de psiquiatria d’un hospital després d’un intent de suïcidi; Autobiografia autoritzada (2021) era la investigació que duia a cap l’autora al fons d’ella mateixa per esbrinar de què se sentia culpable, què motivava la fragilitat i la melancolia que impregnaven la seva existència; ara, a Milady, hi busca observar i conjurar la pena que li ocasiona la mort de la seva mare, el neguit de veure com l’Alzheimer abat el seu pare, el desconsol de saber-se sola i sense trobar una calma dolça enlloc. “No puc suportar un clau que tenc aquí. Aquí vol dir tot el cos. I un clau significa un dolor intens que em provoca ràbia i tristesa alhora (...) Avui jo vendria el meu cos a qualsevol home fastigós, m’injectaria qualsevol substància a les venes o em mutilaria qualsevol membre, si després et veiés entrar per aquesta porta”, es llegeix en una de les notes inicials que configuren Milady, el tercer pas d’una obra literària que el lector relaciona amb els itineraris narratius d’altres escriptores també posseïdes per una hipersensibilitat malaltissa i situades al caire vertiginós del que Clarice Lispector anomenaria el “cor salvatge” de la vida: com Jean Rhys o Katherine Mansfield, com Anna Kavan o Elizabeth Smart, víctimes totes de la punyent i violenta tragèdia de viure, Neus Canyelles també fa de la seva infelicitat i dels traumes diversos i continus del seu dolor íntim, de la impossibilitat radical d’afrontar les incidències de les coses comunes de la vida quotidiana, el lloc des d’on emana l’escriptura com a camí únic i inevitable per curar, o per apaivagar almenys durant un temps, les ferides profundes causades per una tristesa irremeiable, pel desànim de ser.

L’autora dels seus traumes i la infelicitat, el lloc des d’on emana l’escriptura com a camí únic per curar

A vegades sembla que, en el present autosuficient i inesgotable de l’escriptura de Milady, com si es transmutés en un àngel enamorat que consumeix les hores en lloances al seu déu, Neus Canyelles tendeixi a dur la vivència de l’amor maternal i la seva posterior desaparició cap algun territori pròxim a una mena d’experiència religiosa. I una cascada ininterrompuda d’imatges domèstiques i casolanes s’abalancen arravatadament sobre la impressió del lector, talment com si fossin metàfores eficaçment trivials —és el resultat de l’aliança entre el talent i el càlcul— de la dolorosa absència de la persona amada: morta la mare, Neus Canyelles ja no té prou valor per tornar al pis on han viscut juntes durant trenta anys perquè les dones que cuiden el pare han canviat els mobles de lloc, les plantes es van pansir l’una rere l’altra, i on “abans era la seguretat absoluta”, “ara és com una cova on s’amaguen lladres o pistolers”. No és menor el desassossec que descriu un dia que passa pel davant de les botigues més cares i elegants del passeig Mallorca i veu roba que no li desagrada, però “la veritat és que no vull res. No vull absolutament res del que veig. No sent el més mínim desig. Ni de la bellesa. Aquestes coses, jo per què les vull? És que no té sentit; per què les voldria, si tu no les veus”. A vegades, de fet, sembla que a Milady hi triomfi gloriosament una freda i primària experiència d’un món solitari forjat des d’un obstinat masoquisme per escriure unes paraules que “no li interessen a ningú. No sé ni si tan sols m’interessen a mi. Però és que si no les escric em moriré”. I és en aquesta confessió on el lector xifra el plaer extraordinari que proporciona Milady, en el caràcter d’extrema necessitat que destil·la l’energia de cada una de les seves frases, com si Neus Canyelles només fos capaç de localitzar l’ànsia de salvar-se de la por —de la por de tot, de viure, de morir, d’avorrir-se o de distreure’s— en l’encant pervers de fustigar-se per coses de les quals no és responsable.

I el lector agraeix que Neus Canyelles tingui la valentia de dibuixar-se com una persona desorientada, dominada per unes forces vastes i implacables, a la recerca d’una seguretat impossible, sobretot perquè llegint Milady descobreix que té una brúixola a la mà, no considera que l’incomprensible el dirigeixi, i, de sobte —són els privilegis de la bona literatura—, sent que està molt ben protegit.