‘Llibre de sang’, de Kim de L’Horizon: La construcció identitària

Al seu assaig A la conquesta del cos equivocat (Virus), Miquel Missé va vaticinar que d’aquí uns quinze anys la vivència trans serà “completament normalitzada”. La qüestió —continuava dient— és quins referents o models s’hauran instaurat a l’imaginari col·lectiu quan això passi. Una part d’aquest imaginari l’estan creant artistes de diverses disciplines, amb obres de teatre com ara Limbo de Marc Rosich, videocreacions com Schreber is a Woman d’El Palomar o sèries fotogràfiques com ...

Al seu assaig A la conquesta del cos equivocat (Virus), Miquel Missé va vaticinar que d’aquí uns quinze anys la vivència trans serà “completament normalitzada”. La qüestió —continuava dient— és quins referents o models s’hauran instaurat a l’imaginari col·lectiu quan això passi. Una part d’aquest imaginari l’estan creant artistes de diverses disciplines, amb obres de teatre com ara Limbo de Marc Rosich, videocreacions com Schreber is a Woman d’El Palomar o sèries fotogràfiques com Construccions identitàries, de la malaguanyada Mar C. Llop. Són propostes que troben complicitat en l’opera prima de Kim de l’Horizon (Ostermundigen, Suïs­sa, 1992), persona de gènere fluid que rebutja allò que al seu llibre denomina “el joc de petards binari”, el de les “dos rèmores immutables”.

“Jo no mato els meus pares. Jo dono a llum a les meves mares.” Aquesta idea matriarcal i antiedípica de la literatura i de l’existència organitza una narrativa que es desplega en cinc parts, cadascuna amb el seu propi registre. El recorregut vital comença a la localitat natal de l’autori i prossegueix a Zúric, Berlín i Ticino. Un tour de force en espiral on trobem recursos de la literatura fantàstica, de la prosa lírica, de la metaficció i de la novel·la històrica, tots ells supeditats al registre autoficcional. El capítol central és FSM, que vol dir “faig de sang mare” però també “follar sense miraments” perquè s’hi combinen dues línies narratives: la recerca sobre la història de l’arbre als jardins europeus i la descripció d’un seguit de trobades sexuals mediades per Grindr. Hi ha l’arbre botànic i el genealògic: la veu narradora escriu sobre l’àvia i sobre la mare, la qual redacta 13 perfils biogràfics de les avantpassades —un llinatge de bruixes i dones resistents, ben dramàtic i molt idealitzat, que es remunta al segle XIV.

Les cerques de Llibre de sang estan motivades per una sensació que és, alhora, universal i distintiva de les escriptures trans: el sentiment que ens han robat el cos. Les antinovel·les dels anys setanta es rebel·laven contra el realisme literari; ara el rival és el règim heteronormatiu. I el que llavors era la fragmentació del subjecte avui és la reinvenció de la subjectivitat en clau queer. En aquest sentit, el llibre desenvolupa tota una ètica del record —”la vergonya és la força més precisa de la memòria”— sense deixar de qüestionar com s’ha construït la consciència pròpia; en una escena de llit llegim: “Des d’on parla aquesta vilesa? Com ha aconseguit hackejar la meva veu interior?”. Tendra i destralera, libidinal i familiar, la novel·la també ha tingut la sort de trobar el traductor idoni per als seus enginys lingüístics.