L’asfíxia intel·lectual
No cal ser un nacionalista espanyol per veure que el nacionalisme català ha anat per un mal camí
Joyce, doncs, se’n va anar d’Irlanda perquè no suportava el clima nacionalista que s’hi havia creat (vegeu el Quadern de la setmana passada). A Catalunya, als últims anys, uns quants intel·lectuals també se n’han anat i uns quants més se n’haurien volgut anar —la resposta d’un fanàtic ara seria: “Bon vent i barca nova, botifler”.
No es pot dir que la figura de l’intel·lectual, als nostres dies, frueixi a Catalu...
Joyce, doncs, se’n va anar d’Irlanda perquè no suportava el clima nacionalista que s’hi havia creat (vegeu el Quadern de la setmana passada). A Catalunya, als últims anys, uns quants intel·lectuals també se n’han anat i uns quants més se n’haurien volgut anar —la resposta d’un fanàtic ara seria: “Bon vent i barca nova, botifler”.
No es pot dir que la figura de l’intel·lectual, als nostres dies, frueixi a Catalunya del prestigi que havia tingut als temps del modernisme i del noucentisme: no cal citar noms. Però tampoc en frueix ni a Espanya —els últims potser van ser Maeztu, Ortega, Unamuno, Ganivet o Marañón, per exemple, de colors molt varis—, ni a Anglaterra ni a França, havent estat aquest país el darrer en què el pes dels intel·lectuals va ser més potent que enlloc entre el Segon Imperi i els anys 1970, quan encara vivien Sartre o Foucault.
No han faltat causes perquè aquestes veus singulars manifestessin les seves opinions i influïssin poc o molt —Zola va aconseguir que es revisés la causa contra Dreyfus—, però aquestes veus romanen mudes, o ineficaces, quasi pertot en el panorama actual. Això no vol dir que no existeixin: de fet, qualsevol persona que pensi les coses més a fons que no les pensen i les difonen els mitjans públics de comunicació té el dret a ser considerat intel·lectual.
El problema, doncs, no és que hagi desaparegut aquesta figura pública: és que ha emergit una veu de més gran potència que ha convertit en inaudibles les veus particulars dels que no comparteixen l’opinió comuna. En la construcció d’aquesta vasta “opinió” —sempre tòxica i tòpica, cada dia més banal, forjada a base d’il·lusions i de mentides— han tingut un paper rellevant unes tecnologies que fa trenta o quaranta anys eren insignificants. Així s’ha construït un llenguatge “políticament correcte” —que és d’allò més incorrecte si es pensa en els procediments d’una sana vida intel·lectual—, que ha abraçat massa causes d’una manera poderosa i obstinada, com ara les qüestions de gènere, el canvi climàtic, el reciclatge de les escombraries, l’exaltació de l’esport, les dietes benèfiques, l’antitabaquisme i, per afegir-hi encara un lloc comú nostrat, la propaganda nacionalista i independentista que s’ha viscut a Catalunya els darrers onze anys: s’han convertit en llocs comuns del discurs públic —això no arriba a relat, com no hi arriba mai una figura retòrica— que no faciliten, sinó tot el contrari, que algú alci públicament una veu crítica i discrepant. El contrast entre les frases fetes i el pensament enraonat sobre qualsevol cosa s’ha decantat a les clares a favor de les idees prêt-à-porter: és inútil posar els millors arguments sobre la taula en defensa de l’esclariment de qualsevol qüestió quan ja se n’ha divulgat un tòpic poderós i entusiasta.
Una tradició que passa per Aristòtil, Averrois, Leon Hebreo i Spinoza establia que, en tot acte de coneixement, només l’intellectus agens és capaç de desvelar la veritat; no ho és ni la fe, ni la religió, ni cap dogmatisme, menys encara el fanatisme. Aquesta activitat de l’intel·lecte, però, ha quedat eclipsada per una propaganda barroera i per la parcialitat abassegadora de molts diaris, ràdios i televisions. Clara Ponsatí, per exemple, en un article publicat el proppassat dia 10 de novembre, encara feia servir unes expressions molt consolidades, que no sembla que hagin de ser discutides ni avui, ni demà: “idea de país”, “fer la independència”, “exiliats”. Què volen dir, aquestes paraules? Una independència es pacta, i després es declara, no “es fa” com per art de màgia —un dels elements que han jugat en tot el procés de l’independentisme català— ; i, d’un país, cadascú en té la idea que li sembla bé, o no en té cap. Mala cosa quan, en un país, tota la ciutadania té, o hauria de tenir, la mateixa “idea” del que és o hauria de ser el lloc on viu.
Com ja hem dit, fa dècades que és intel·lectual tothom que no s’empassi les idees tal com li arriben prefabricades i és capaç de discutir-les amb arguments racionals. Però el “procés” ha aconseguit anul·lar del tot aquest espai, o fer-lo inaudible, fins al punt que tota opinió dissident és considerada, d’una manera automàtica, com una heretgia —essent l’independentisme la religió verdadera.
Això ha pertorbat seriosament el caràcter democràtic de Catalunya, perquè ha atorgat carta de naturalesa a un pensament —avui compartit per menys de la meitat de la població—, i l’ha negat a un altre —avui compartit per més de la meitat de la població. No és segur que el panorama que s’obrirà al país si tira avant la llei d’amnistia arribi a millorar les coses, perquè les creences de caire religiós, basades en la fe i no en la raó, solen ser més poderoses que tota anàlisi lògica d’una situació. Però sempre serà un atemptat contra la democràcia que un país consideri legítimes unes opinions que van en un sentit, i il·legítimes o menyspreables les que van en sentit contrari. No cal ser un nacionalista espanyol per creure que el nacionalisme català ha anat per un mal camí. Això sí: malgrat el clima que s’ha creat, farem com Salvador Espriu: no anirem “Nord enllà” ni canviarem de llengua o de paisatge.