‘Massa deutes amb les flors’, de Iolanda Batallé: A les altes valls

Llàstima que el relat que emmarca Massa deutes amb les flors, de Iolanda Batallé, no sigui tan atractiu com la resta de la novel·la, ja que és un recurs molt suat: una dona entre fatigada i ferida que fuig a un poble allunyat a la muntanya per escriure —cosa que significa, entre altres coses, “lluitar contra el poder desproporcionat dels homes grisos”— i trobar-se a ella mateixa. Una vegada és allà, parlarà amb les valls, els qui les habiten o de l’escriptura. I sobretot explicarà la històr...

Llàstima que el relat que emmarca Massa deutes amb les flors, de Iolanda Batallé, no sigui tan atractiu com la resta de la novel·la, ja que és un recurs molt suat: una dona entre fatigada i ferida que fuig a un poble allunyat a la muntanya per escriure —cosa que significa, entre altres coses, “lluitar contra el poder desproporcionat dels homes grisos”— i trobar-se a ella mateixa. Una vegada és allà, parlarà amb les valls, els qui les habiten o de l’escriptura. I sobretot explicarà la història de la Maria, la seva depressió i la bogeria que va sofrir, més els motius que la van impulsar a suïcidar-se.

La narradora mostra la història a partir de les confidències i revelacions que li confien les persones més properes a la Maria: el seu marit Pere, els fills Rita i Joan, el gendre —conegut com el foraster— i Pinko, el personatge més allunyat dels altres, que regenta un refugi de muntanya i estén la seva mirada demiúrgica sobre tot allò que l’envolta. Tots ells parlaran de les seves vides i les dels altres, derivant cap a una narració coral, un relat polièdric, que retrata aquest petit món des de la immediata postguerra fins a l’actualitat.

La polifonia és, sens dubte, el millor de Massa deutes amb les flors, novel·la construïda com un trencaclosques a partir dels monòlegs dels personatges esmentats, inclòs el de la Maria ja cap al final. Les diferents veus estan ben construïdes i ajustades als seus tons particulars, fluint amb naturalitat i amb les inflexions pròpies d’un relat oral, atorgant a la lectura una gran vivacitat. És l’expressió verbal el que singularitza uns personatges el perfil dels quals, tot sigui dit, no només hem tingut l’oportunitat de veure’l en novel·les sinó també en reportatges o pel·lícules, perquè —amb l’excepció del fill— pertanyen a l’Espanya buidada i representen la lluita per sobreviure als petits pobles remots i oblidats. Per això, a vegades, la narradora cau en la temptació apologètica, amb una mena de sublimació idíl·lica de l’entorn, que contrasta amb l’alienació i amb altres factors adversos característics de la vida urbana. Així mateix, a vegades també sobten els al·legats inflamats de caràcter feminista.

Quedem-nos, doncs, amb l’altra part de la novel·la: el soliloqui i les confidències d’uns personatges que es miren a ells mateixos i desgranen el seu fons íntim.