‘Lo mig del món’, de Roser Vernet: La vida física de les coses

L’exercici de Roser Vernet, filòloga i activista cultural, amb Lo mig del món és el d’una consciència desperta que entaula un diàleg amb el que l’envolta, amb una ànsia serena d’abastar-ho tot, que, de cop i volta, trescant-hi, es fa fondo i discernible. Quin esperit analític de pedra picada podria obviar la vida física de tot el que mira i toca, i del que un costum heretat ens ha avesat a classificar d’intangible? I què passa quan tot un món es transmet a partir d’aquest centre de gravetat?

Si el vincle entre e...

L’exercici de Roser Vernet, filòloga i activista cultural, amb Lo mig del món és el d’una consciència desperta que entaula un diàleg amb el que l’envolta, amb una ànsia serena d’abastar-ho tot, que, de cop i volta, trescant-hi, es fa fondo i discernible. Quin esperit analític de pedra picada podria obviar la vida física de tot el que mira i toca, i del que un costum heretat ens ha avesat a classificar d’intangible? I què passa quan tot un món es transmet a partir d’aquest centre de gravetat?

Si el vincle entre el món i els elements i fenòmens que el conformen és la preocupació central del llibre, també és el que en construeix la sensibilitat, gairebé com si fos el mètode d’un geògraf que es llança a comprendre el seu món íntim i compartit, armat amb unes eines que ha estat anys agusant, entregant-se a seguir fins al fons el seu impuls natural. Tot interessa a qui emprèn un camí així, disposat “a perdre el temps de debò”, a perdre’l bé i sense límits: és llavors que emergeix una manera de raonar original que tracta com a fenòmens físics experiències com l’exili, el retorn, o la memòria, que el lector s’adona amb Roser Vernet, que efectivament ho són, i que no hi ha cap manierisme en l’exercici d’ella, sinó una mena d’atenció als fets d’aquest món que alguna cosa de l’aire del nostre temps des de fa estona inhibeix, adorm, estaborneix. Tenir-la desperta necessàriament ha d’atiar la revolta, i això Vernet tampoc no ho passa per alt, ni en el seu recorregut militant, ni aquí, on ressegueix la gènesi i les metamorfosis de la ràbia davant de qui fa pillatge amb l’aigua, o qui converteix els boscos en material de combustió, i després en cendra remullada.

L’escriptura mateixa fa la impressió de tenir, ella també, una vida física, en una dansa constant, entre vols barrocs i austeritat

I és que en aquesta col·lecció de reflexions s’hi condensen dècades de trajectòria en què l’acció i la praxis han tingut un paper decisiu. L’impuls de la candidatura del Priorat a patrimoni mundial de la UNESCO i l’obertura del Centre Quim Soler de literatura i vi al Molar, dos projectes que es poden llegir en un contínuum, i que han aplegat científics, acadèmics, pagesos, poetes, escriptors i institucions, tradueixen en fets la preocupació per la relació que vertebra Lo mig del món. L’exigència de presentar un dossier a la UNESCO dona l’oportunitat als prioratins d’organitzar jornades de debat, i estudis de les més variades disciplines, que serveixen per definir els valors associats a aquest paisatge agrícola mediterrani, de terra endins i de muntanya mitjana. La candidatura és un clam a comprometre’s a gestionar el territori de manera respectuosa amb el que el defineix, sense voler convertir-lo en una imatge fixa, sinó en un viver dinàmic que no es vegi amenaçat per lògiques que l’aboquen a la degradació. El que sobresurt d’aquest procés és la percepció de l’enorme diversitat de la comarca: un mosaic de cultius, d’eres geològiques, de poblacions que l’han habitada, de climes, de parlars, de festes i d’orografia. Igual que en les pàgines del llibre, el que es fa al Priorat és un convit a l’autoconeixement i la presa de consciència per a altres territoris, al mateix temps que un lloc on es propicien els intercanvis amb paisatges agrícoles de tot el món.

Aquesta sensibilitat per l’entramat que fa que el món i les peces que el componen es relacionin recíprocament, que Vernet pensa com una xarxa amb esgarrinxades severes que el posen en perill, tot i la resistència que hi oposa el comboi espontani, compartit, polític i alegre de les persones indisciplinadament organitzades, es trena amb una llarga reflexió sobre la continuïtat, sobre el que fa que una persona, una vida, el temps, o un lloc del món es pugui reconèixer, si no com a unitat, com una mateixa entitat, gràcies a o malgrat les fases dispars—simultànies, o allunyades en el temps— i fins i tot contradictòries que passa o pateix. “Parlo del desfici de ser de la manera que volem ser. [...] Mai del tot acabada, mai del tot estable. Sempre en construcció, amb les bastides plantades a una part de la façana”.

El seu és un llibre del moviment, ni rectilini, ni uniforme, tant pel món que convoca com per com ho fa: l’escriptura mateixa fa la impressió de tenir, ella també, una vida física, en una dansa constant, entre vols barrocs i austeritat, entre pedres esberlades i diluvis, entre trens i perxes. Per tot això, Lo mig del món és un convit a embardissar-se camps a través, si pot ser ben lluny del que una mala inèrcia del món, atiada per molts, ha pres com a centre.