‘El peó', de Paco Cerdà: La partida dels atonyinats de la història

L’ús narratiu de l’antiheroi és tan recurrent com ple de perills. Pot haver-hi un excés de compassió, d’èpica de la davallada o de macades que li treguin sentit i el converteixin en un clixé, una perxa d’antiheroi. També pot passar que el fulgor antiheroic no deixi veure el bosc. Per això, per portar l’antiheroi a un terreny més llunyà, Paco Cerdà, autor d’El peó, llibre de no-ficció que s’acaba de traduir ara al català, ordeix tota una es...

L’ús narratiu de l’antiheroi és tan recurrent com ple de perills. Pot haver-hi un excés de compassió, d’èpica de la davallada o de macades que li treguin sentit i el converteixin en un clixé, una perxa d’antiheroi. També pot passar que el fulgor antiheroic no deixi veure el bosc. Per això, per portar l’antiheroi a un terreny més llunyà, Paco Cerdà, autor d’El peó, llibre de no-ficció que s’acaba de traduir ara al català, ordeix tota una estructura afinada. El peó podria haver estat simplement una història sobre un nen prodigi dels escacs utilitzat pel franquisme i sobre una partida mítica. Però jugant en tot moment amb la polisèmia de la paraula “peó” (arriba a buscar els significats afegits que té en altres llengües), n’eleva les intencions i en dispara les possibilitats.

“Peó” tant es refereix a la peça dels escacs “de qualitat menor” com a “la persona que actua subordinada als projectes i els interessos d’una altra”, com al jornaler ras i al soldat d’infanteria. Per tant, la partida narrativa estén tot un camp per córrer. I Cerdà l’aprofita per narrar l’ascens i caiguda de l’escaquista Artur Pomar, “Arturito” en els anys en què la dictadura se l’apropia, i també per posar-hi al costat una mena de contrafigura, Bobby Fischer, escaquista nord-americà amb qui es batrà en una partida d’aire llegendari i definitiu a Estocolm, el 10 de febrer de 1962. Amb un esforç documental extraordinari, refà el periple vital de tots dos. Tots dos tenen orígens humils i, per tant, són peons que poden atraure l’afany del poder per utilitzar-los. I els utilitzen. Fischer, enmig de l’escaquer internacional de la Guerra Freda i la seva paranoia, com la gran esperança per batre el domini soviètic en aquest joc. “Arturito”, en l’Espanya tancada, repressora i resclosida que celebra heroïcitats locals per perseverar en el seu aïllament.

La partida té un camp per córrer i l’autor l’aprofita per explicar l’ascens i caiguda d’Artur Pomar

A la partida de 1962, Fischer hi arriba com l’espasa nord-americana per passar per davant a l’URSS, i Artur Pomar com un antic nen prodigi, una mena de Joselito i Marisol dels escacs, com bé apunta Cerdà, fixant-se en la crueltat del fenomen precoç. Amb eines de crònica, estil trepidant i esmolat, refà la partida que en rellançarà un i posarà fi a l’altre, que tornarà a fer de funcionari de Correus, tal com li recorda un Fischer ja tenebrós, en acabar. I crea l’atmosfera que acomboia les dues històries dels escaquistes peons. L’atmosfera es densifica amb tot de retalls de fets que remeten a la història política i cultural del 1962 i al cas d’altres peons: lluitadors antifranquistes, miners d’Astúries, falangistes rebotats amb Franco, bisbes rebotats amb l’Església, dones en defensa dels seus drets a Espanya i als Estats Units, negres que es planten contra la segregació blanca nord-americana, independentistes bascos, exiliats republicans… Apareixen exemples i contraexemples al servei de tota mena de causes, a una banda de l’Atlàntic i a l’altra. Ensenya, així, les moltes cares del peó, totes les dificultats i injustícies per les quals pot passar, i també la força de la batalla col·lectiva. “Són les úniques peces que tenen esperit de solidaritat”. Fins i tot es descriu la famosa escena de Marilyn Monroe des d’un prisma diferent: el d’una artista, una dama que va ser un “peó insignificant”, al capdavall.

Segurament Artur Pomar és la figura que sentim d’un color més “gris peó”. En la seva davallada intervé un conformisme commovedor amb la pròpia circumstància. En la de Fischer, l’intent, com a estrella rutilant, enmig de la paranoia, la rauxa i l’autodestrucció, de sortir de la manipulació nord-americana.

A vegades alguns d’aquests relats entrebanquen la història central, però en qualsevol cas s’imposa la voluntat ambiciosa de conjugar tots els sentits i matisos del peó, dels qui seran maltractats pel poder sense passar a la història, o passant-hi com un estel fugaç i oblidadís, justament perquè la Història més aviat els ha atonyinat. “Recular: el somni impossible de tot peó, el privilegi de la classe noble”.

Esquitxant el text d’idees sobre el peó, tendresa i caliu humà en la descripció de les personalitats, produeix un efecte de restabliment històric sobre personatges més o menys arraconats. Eixampla el focus, explora la dificultat d’escapar del destí de peó i mostra un fris històric en majúscules dedicat als insignificants.