Quan Raimon es va convertir en clàssic

El dilluns 19 de gener de 1981 Raimon va tornar als estudis on havia enregistrat els seus últims discs. “Inicio el treball més important que jo hagi pogut donar al meu país”. Gravaria totes les seves cançons ara amb més qualitat. Reorganitzava el seu cançoner i fixava els eixos de la seva obra. Dels orígens als homenatges, de March a Espriu, de les cançons d’amor a les de meditació sobre el seu país i l...

El dilluns 19 de gener de 1981 Raimon va tornar als estudis on havia enregistrat els seus últims discs. “Inicio el treball més important que jo hagi pogut donar al meu país”. Gravaria totes les seves cançons ara amb més qualitat. Reorganitzava el seu cançoner i fixava els eixos de la seva obra. Dels orígens als homenatges, de March a Espriu, de les cançons d’amor a les de meditació sobre el seu país i la seva època des de l’òptica d’un home tan compromès com introspectiu. Tenia quaranta anys. Volia transcendir la seva imatge com a símbol de l’antifranquisme. Començar a ser reconegut sobretot com un clàssic de la cultura catalana contemporània.

En paral·lel a la gravació de Totes les cançons, va començar a escriure un dietari. L’escrivia i en llegia. No havia estat pas el seu gènere predilecte. Era lector de poesia i d’assaig. Havia construït la seva consciència de maduresa amb Fuster, Espriu i Pla, amb Sartre, Camus i sobretot Gramsci. Però a començaments dels vuitanta es va enganxar: als dietaris reflexius de Fuster i els quaderns de notes de Pla, Renard o Pavese i tot el Gide que podia. El 1983, després d’atendre els comentaris que Fuster o Espriu o Vázquez Montalbán van fer de l’original, va publicar Les hores guanyades a les Edicions 62 de Josep Maria Castellet. Les notes que va seguir prenent, com a mínim entre 1982 i 1983, no les havíem pogut llegir. Ara, per fi, Personal i transferible.

El llibre és interessant des de molts punts de vista. Per la visió d’un roig catalanista, sempre gelós de la seva independència, que contemplava críticament com s’estava consolidant la democràcia i que mantenia idees a contracorrent sobre el conflicte basc o l’hegemonia nord-americana que ara sembla que ningú hagués defensat mai. Interessant per la reflexió sobre ell mateix i sobre les seves relacions amb els altres: primer amb l’Annalisa, la seva dona, els cercles familiars, els amics a Barcelona i al País Valencià (aquí és clau el torsimany de metall Andreu Alfaro). Per la crònica de la pràctica de l’ofici. Recitals i assaigs, viatges i més viatges, la gravació d’un documental sobre ell per a TVE (guió de Vázquez Montalbán, es pot veure al web de la Fundació Annalisa i Raimon). També la composició, aturada ben bé dos anys i que desembocaria el 1984 amb Entre la nota i el so. En trigaria tretze a gravar un altre disc de cançons noves.

Canvi d’època

Quan ens creuem missatges amb Paco Cerdà guanya qui inclou més versos de Raimon a la conversa. La darrera vegada a Barcelona l’autor d’El peó em va regalar Lliurament del cant. Pels qui per edat l’hem fet nostre a partir de les successives integrals es fa estrany escoltar en un disc d’època, que és que feien els nostres pares. Aquest conté cançons de tots els eixos de la seva obra. Poemes de Timoneda i Espriu. L’homenatge als pintors Miró i Viladecans. La gran cançó d’amor enyorat que és “L’'única seguretat”. La culminació de la seva obra cívica que és “Jo vinc d’un silenci”, estrenada en directe just abans de la mort de Franco. Lliurament del cant va aparèixer al cor de la Transició. 1977. Inclou les últimes cançons incorporades al seu repertori popular. N’hi ha una, poc coneguda, que em desconcerta: “Que tothom”.

Com altres vegades passa del jo al nosaltres. Com si la vella lluita de “Jo vinc d’un silenci” hagués arribat a la meta, canta l’esperança pel canvi que estava vivint el país: “De bat a bat obrim totes les portes / que entre el desig més gran de llibertats”. No havia de ser un repte artístic gens fàcil ressituar-se en aquest canvi d’època. Tant pel que fa al missatge com a la música. En aquest impàs hi ha dos discs de transició de Joan Manuel Serrat que s’entenen millor: Tal com raja i En tránsito. És un temps creatiu i cívic que Raimon va travessar amb lúcid desconcert. Així ho tematitzà a dues peces molt diferents de Quan l’aigua es queixa, el següent disc, de 1979. Amb ironia -amb l’adaptació del poema “I beg your pardon” d’Espriu- o amb angoixa -a “Per què ningú no em contarà els seus somnis”-.

Als dietaris ell mateix assenyala símptomes que mostren una certa crisi evolutiva com a artista

Als dietaris ell mateix assenyala símptomes que mostren d’una certa crisi evolutiva com a artista. Tenia una dimensió col·lectiva relligada a una de particular. Advertia un canvi que s’estava produint en la societat catalana en relació a la cultura, com si ja no calgués tenir-ne cura. La política articulada pels partits li semblava poc interessant o no si sentia tan vinculat. Havia d’intentar controlar el personatge públic amb el que les circumstàncies l’havien convertit. Reconeix, per exemple, que a partir de 1978 havia deixat de tocar diàriament la guitarra. Malgrat que esbossava versos, tampoc composava. Va trigar més de dos anys a donar una cançó nova per acabada. En aquell període va anar madurant la idea de regravar totes les seves cançons, al marge de qualsevol companyia, pagant-s’ho de la seva butxaca. El procés el va descriure a Les hores guanyades. La clau es descobreix a una entrada de Personal i transferible: “Jo he pretès i pretenc bastir una petita obra feta de cançons”. Es tractava de posar en valor el seu cançoner per deixar de ser un mite d’un temps superat s’havia de convertir en un clàssic contemporani. És l’època que va començar a escriure i a llegir dietaris. Està en el moment vital precís. “La sensació de fruïció que experimento llegint aquest journal”, diu del de Gide, “no l’hauria imaginada fa només cinc anys”.

Cultura CT catalana

És veritat que Raimon va cantar a Nova York quan va començar la càtedra ideada per Maragall i Rubert de Ventós. És veritat que assisteix al sopar amb el Ministre de Cultura Solana que es fa a Barcelona. Però Raimon, per protegir el seu capital d’independència intel·lectual acumulat, deia no. A programes de televisió, a entrevistes, a partits. No moltes vegades. No sense deixar de ser un article compromès. No per deixar de ser valorat essencialment com el símbol polític d’una època superada.

Diu no el 19 de gener de 1982. Aquell dia el va visitar l’espriuà Eudald Solà, aleshores director del Servei de Relacions Culturals de la Generalitat. Li va explicar que presidència havia decidit crear un reconeixement institucional que s’emmirallava en la Legió d’Honor francesa: les Creus de Sant Jordi. L’acceptaria? No. “Podria dur a pensar que jo ja he fet el que havia de fer i que així se’m reconeixia i se m’enviava a un Museu de la Resistència Antifranquista”. La llista dels qui la van rebre aquella primera vegada fa molta impressió. Són personalitats indiscutibles. De cantautors només n’hi havia un: Lluís Llach. És una anècdota menor, però permet fer categoria sobre com s’estava fonamentant la Cultura CT a Catalunya.

D’alguna manera Raimon se sentia al marge i a la vegada necessitava quedar al marge de la institucionalització de la cultura catalana. No era una decisió senzilla. Sobretot per algú que volia fer una obra en català i era perfectament conscient tant de l’espai migradíssim que li permetia la lògica del mercat com de la impossibilitat que l’Estat del 78 institucionalitzés a fons les altres cultures del país. I mira que al primer govern González hi havia amics com Narcís Serra o Ernest Lluch. Li dolia el que veia. Aquest és el tema d’una altra gran cançó irònica que composa en aquell moment. “Hauràs de fer com si”. Ell, no. Cap al final del dietari ho explicita. “Quant a la Generalitat, m’ignoren sistemàticament el meu treball i quan organitzen actes culturals a fora de Barcelona envien sempre altres cantants”. Era el preu que pagava per preservar la seva coherència exemplar, condició necessària per tal de poder ser reconegut com allò que ja era: un clàssic. I per no ser allò que més temia: “Voldrien fer de nosaltres / uns cucuts de rellotge”. És en aquell moment quan escriu aquesta cançó.

Cantant i intel·lectual

Llegint Personal i transferible descobreixo que a Raimon li va entusiasmar una crítica de Les hores guanyades. La que Robert Saladrigas va publicar a La Vanguardia. La busco. Esplèndida. El títol era molt bo: “El hombre detrás de la imagen”. Hi ha una constatació sagacíssima sobre l’exercici civil i moral del llibre escrit per un mite en la seva més autèntica soledat. “Raimon es el primer hombre de cuarenta años que en éste país arrostra el riesgo de exponer verdades por escrito, sin circunloquios artísticos, en busca de algún viso de verdad, substancial, arrancando desde las más profundas dudas y sin atisbos de enfermiza nostalgia”. És exacte.

Raimon se sentia al marge i a la vegada necessitava quedar al marge de la institucionalització de la cultura catalana

És la mateixa sensació que segueix transmetent el dietari que ara es publica. La d’un home d’exigent honestedat que és conscient dels seus dubtes, els seus neguits i les seves fragilitats, les que s’intensifiquen quan no té la dona que estima al costat. Per compensar-ho hi ha l’amor i els amics, la contemplació del paisatge i l’afany de trobar espais de repòs per llegir, per pensar, per composar. Per això també escrivia i llegia dietaris. Vida intel·lectual nuada a la vida quotidiana. Als hotels fa fred, posar telèfon a la casa de Xàvia és un embolic, hi ha un músic del grup que l’acompanya que no és rigorós i hi ha projectes que es concreten i molts que es dissolen sense més explicació. Mor el germà, mor Miró. I al centre d’aquestes vides que es creuen, el nucli de la seva vida: el cant.

Hi ha unes pàgines del llibre que són el millor autoretrat d’aquest Raimon de plenitud que pensa la seva obra com la d’un clàssic contemporani. Descriu una estampa domèstica a la vegada que fa una descripció de l’ambient tardoral. Escolta una peça de Mompou. “El capvespre s’enfosqueix, el meu d’escriure creix”. I es posa a escriure uns versos per cantar-los sobre la música de Mompou. “Oh, pensament, sabré escoltar-te?”. Pocs dies després anirà a casa del músic per cantar-li la cançó. Li agrada. Serà la segona d’ Entre la nota i el so, un dels seus discs més filosòfics. A la portada, blanca, hi ha el rostre del cantautor perfilat només amb una finíssima línia a llapis. Res a veure amb les cobertes icòniques de Tàpies o Miró. S’ha fet gairebé invisible. Així es va fer un clàssic. Quan va celebrar els trenta anys d’Al vent, tots ho van reconèixer.