La doble xarxa

Potser sí que va essent hora de pensar en el disseny de la doble xarxa escolar. Què voleu? Aquest és possiblement el gran anatema de la política catalana, en tant que durant les darreres dècades s’ha apostat per la immersió lingüística com a presumpte model d’èxit i com la manera més eficaç de garantir el coneixement del català pel gros de la població. Però avui dia ni tenim cap mena de constatació que es tracti d’un èxit, ni el model congria el mateix consens de fa trenta o quaranta anys, ni hi ha un context polí...

Potser sí que va essent hora de pensar en el disseny de la doble xarxa escolar. Què voleu? Aquest és possiblement el gran anatema de la política catalana, en tant que durant les darreres dècades s’ha apostat per la immersió lingüística com a presumpte model d’èxit i com la manera més eficaç de garantir el coneixement del català pel gros de la població. Però avui dia ni tenim cap mena de constatació que es tracti d’un èxit, ni el model congria el mateix consens de fa trenta o quaranta anys, ni hi ha un context polític i judicial que en garanteixi l’estabilitat i la tranquil·litat. Les últimes sentències sobre el 25% i la futura sentència de Canet sobre el 50% no són més que noves piques al Flandes educatiu.

D’entrada, ara mateix la doble xarxa es presenta com l’únic mecanisme pel qual les famílies que així ho vulguin puguin exercir el dret de triar llengua d’escolarització dels fills, sigui català o castellà. No es tracta d’un dret fonamental (no és un dret constitucional, tampoc és un dret establert pel legislador, sinó obtingut per via judicial), però la judicialització del fenomen ha fet que la tria individual sobre la llengua passi per davant dels consensos majoritaris expressats en seu parlamentària, que ja són paper mullat. Ara com ara ningú està content, perquè tothom que vulgui escolaritzar els fills en una llengua haurà de conviure amb un percentatge de l’altra, tant si és per ordre judicial com si aquesta proporció depèn del projecte lingüístic de centre.

No seria fàcil de fer, és clar, però tot és posar-s’hi i els problemes són solubles. Les famílies haurien de poder triar la llengua d’escolarització de manera vinculant, i a la vegada preservar el seu dret (adquirit de fa temps) d’enviar els fills a un centre de la seva elecció, que triaran d’acord amb motius diversos (proximitat, grau d’innovació, laïcitat, etc.); no guanyem en llibertat si les famílies poden triar llengua però llavors perden el dret de triar centre. Aquesta confluència de drets pot produir el primer escull: que en les escoles d’una línia les sol·licituds no completin l’oferta del centre amb una sola llengua i deixin una de les dues en minoria (per exemple amb una proporció del 70%-30%), i que en les escoles de més línies es pugui omplir una línia d’una llengua i la resta quedi, altre cop, desigual.

En els casos d’escoles d’una línia (que per motius d’espai i personal no poden desdoblar grups), el més lògic seria que l’escola prengués com a llengua la demanda majoritària, però això produiria un greuge cap a l’opció minoritària, empesa a haver de triar entre conti­nuar al centre de la seva elecció (i per tant emmotllar-se a l’altra llengua), o bé acceptar una plaça oferta en un altre centre escolar, menys afí però de la llengua requerida. Ves a saber què farien les famílies, potser prefereixen l’escola de sota casa malgrat la llengua que hi facin anar. En els casos d’escoles de dues línies, a partir d’un 50% de la demanda en una llengua es podria completar un grup sense problema, però la minoria de l’altre grup es veuria empesa, com en el cas anterior, a triar entre escola i llengua, amb l’afegitó que la pertinença o no en el grup afortunat (aquell en què concorden tria de centre i tria de llengua) s’hauria de resoldre amb la mesura igualitària del sorteig.

Sembla complicat, però segurament no ho és tant. Potser augmentarien els desplaçaments d’alumnes convidats a escolaritzar-se en escoles una mica més lluny de casa (siguin de la llengua que siguin), per a la qual cosa caldria establir un potent servei de transport públic escolar: si una família vol escolaritzar el fill en català i al centre de la seva elecció no és via­ble perquè aquesta llengua resulta en minoria, l’administració hauria de garantir el transport gratuït fins al centre més proper on l’escolarització en català sí que fos possible. Fins i tot, encara que el desplaçament no fos de carrer o de barri, sinó de poble o ciutat. Altrament, ens trobaríem amb la paradoxa que la llibertat d’uns comporta la des­igualtat d’altres.

Els avantatges són diversos. Les famílies satisfetes, l’educació fora de la política, punt final a la batalla judicial. Fins i tot veuríem canvis en les dinàmiques educatives i de lleure escolar, que potser acabarien adequant-se a la tria de les famílies; així, ja no et podran dir que ets un comissari lingüístic si, a l’hora del pati, planteges un joc en una llengua determinada.